Steve Jobs

11 de gener de 2016

"Jo sóc el director d’orquestra", afirma. És així com el veiem en el retrat que Danny Boyle ha teixit gràcies a l'artesania dialèctica d'Aaron Sorkin, un Jobs (Michael Fassbender) que mou la batuta i que sap com vol que soni la partitura, amb una sensibilitat especial, fruit d’un tacticisme cerebral que evita qualsevol intent de sentimentalisme que el connecti amb la realitat. Aquests elements, posats sobre la taula en els primers deu minuts, Steve Jobs (Danny Boyle, 2015) esdevé el relat d’una desconnexió, d’una figuració, d’una realitat virtualitzada, d'una representació de nosaltres mateixos que deriva en preguntes sense resposta. Convertit en símbol, el geni inventor d'Apple és la icona d’uns temps on l’aparença és molt més cabdal que la nostra habilitat per teixir complicitats. I Sorkin ens presenta un escenari parateatral, on la lucidesa del joc de poders de la societat actual és el punt clau, tal com ja va fer a El ala oeste de la casa blanca (1999-2006) o a La red social (David Fincher, 2010). Presentada en tres actes –moments previs al llançament de productes, els anys 1984, 1988 i 1998–, compta amb l’encert de focalitzar el drama en la intimitat, de manera molt honesta i rere el teló, allà on els assumptes públics i privats es barregen amb una fluïdesa excepcional, subratllats per una banda sonora que supura 8 bits i per personatges que en donen la mesura exacta: Kate Winslet, en el paper de la fidel Joanna Hoffman, o Seth Rogen com el geni a l’ombra Steve Wozniak.