La proesa, que ja havia estat relatada abans de manera magistral per James Marsh al documental Man on Wire
(2008), és la recreació d'un
sense-sentit. Entesa la pulsió, Robert Zemeckis sap convertir aquest tremolor
apassionat en allò que la història demana, és a dir, en un film que
necessita un punt de vista poètic i allunyat del soroll industrial del
gust d'un Hollywood que el director domina a la perfecció. L'emoció hi és, tot i que The Walk
estigui partida en dues parts. La primera, corresponent a la
primera hora de metratge, mostra una presentació dels fets infantil,
amb un narrador que grinyola en l'intent de ser part de la faula, en si
mateix. Edulcorat i imprecís, Zemeckis remunta el vol en una segona part
veritablement poètica, on l'experiència d'arribar a les Torres i de
creuar-les és tot un espectacle, minimalista i transcendent. Petit dansa
sobre la corda, amb Nova York als seus peus. I el prodigi hi és, tal
com ho és l'emoció de saber que tot és fràgil i terriblement efímer,
fins i tot les torres més altes. Al final, la proesa és la
contraposició al desastre. El film és una declaració d'amor a una ciutat
ferida pel pas del temps, on tot va canviar, d'un dia per l'altre, sense
saber-ne les conseqüències. En una de les darreres escenes, Petit
recorda com li va ser ofert un passi vitalici on, a la casella de la
data, posava: "forever" ("per sempre"). Que cruel és saber que res, absolutament res, és per sempre.
