Begin again | Els tics de la bohèmia beneita

9 d’agost de 2014

Greta, Dan i la seva història de caiguda i redempció. De fons: balades que no despentinen, l'Empire State, carrers de llibertat embadalida amb caminades només aptes per a espectadors embafats, i la química d’un eficient Mark Ruffalo i d’una –més que mai abans– histriònica Keira Knightley. Després de gairebé dues hores d’amable exposició dels tics de la bohèmia més beneita, el resultat és així (sic): una Nova York que sembla la part xarona d'un parc de fireta, la cruel absència d’una sola bona línia de diàleg, una corrua d’obvietats que de tan òbvies resulten irritants, la constatació de tòpic rere tòpic i de cançons boniques pel sol fet de fer-les sonar i fer-les vendre. Per si no n'hi hagués prou (que ja n'hi havia), el John Carney que va sorprendre amb l'espurna i la frescor de Once (2006), s'entesta a mostrar a Begin again que el món de la música és una experiència naïf, buida de tota mena de veritat, tacada de les idees preadolescents de músics impostats i executius impostors. Una soft-movie per a intents de hipsters calents/calentes que només té un mèrit, però el té: com a mínim no és pretensiosa. Simplement és estúpida.