L'ull, la presa i el dit que prem el gallet. Un acte de caça,
com el fet de resseguir la fe i d'encomanar-se a Déu. Com el fet de
saber-se viu i d'aprendre a fer mal amb la solemnitat reparadora del
‘Parenostre’, que aconsegueix deslliurar-nos de la culpa. Amb la
magistral Incendies, brutal adaptació de l'obra teatral homònima de Wadji Mouawad, Denis Villeneuve va aconseguir l'ofec a través d'una pregunta que deixa sense alè. A Prisoners (2013),
ens converteix en presoners de la primera escena a l'última, com un
cercle que acaba enfonsant-nos, fent-nos espectadors de la misèria moral
de l'existència. La pregunta segueix sent la mateixa: fins on som
capaços d'arribar? Quin és el nostre límit? Hugh Jackman, anihilat per una fe malaltissa i obstinada, esdevé la peça clau d'aquest díptic sobre la moralitat que és Incendies i Prisoners, reforçada amb les grans interpretacions de Jake Gyllenhaal i Paul Dano.
Tant se val el déu, el perquè i la cosa. Tant se val quins dogmes
tinguis quan el que vols supera la lògica de qualsevol creença i et
connecta amb l'animalitat i amb l'instint de ser. Sense caure en
l'anècdota sensibloide, Villeneuve remou l'espectador a través d'un
infern íntim i opressiu que s'apodera de dues famílies quan les seves
filles petites són segrestades. Amb El silenci dels anyells (Ridley Scoot, 1991) o Zodiac (David Fincher, 2007) en ment, Prisoners va
més enllà d'estereotips de gènere i esdevé el primer pla d'aquest
horror, sense fissures, sense girs pantagruèlics, translúcida i
misteriosa alhora, tot un prodigi de saber fer bon cinema a través de la
cruesa i la magnitud d'una tragèdia humana íntima.
