The Jungle | Un epitafi

13 d’octubre de 2013

Pocs minuts abans, en una master class a la sala Tramuntana, Terry Gilliam es lamentava de la poca imaginació que hi ha al cinema actual. Idees repetides, històries sense ànima i directors que coneixen a la perfecció l'ofici, però que no tenen ni una engruna d'enginy. Un “no veig cinema actual perquè no m'interessa gens”, dit entre rialles i sense amagar una profunda resignació, es convertia, ja submergits en la projecció de The Jungle, en l'epitafi de la decrepitud de l'art del cel·luloide modern. Una pel·lícula que és un despropòsit sense passió, terroríficament conservadora i amb absència total de cap mena de discurs. L'australià Andrew Traucki presenta una desfeta insalvable que repeteix els clixés més esgotats del found footage i en fa un film totalment risible i ple d'obvietats ofensives. Pel que fa al gènere, Sitges ja va projectar l'any 2011 una de les últimes peces amb una mica d'imaginació (Trolljegeren). I, posats a dir, per recórrer a cintes retrobades de veritable impacte no calia moure’s de Cannibal Holocaust, empalada des de 1980 i encara autènticament repulsiva.