L'evidència de la creació artística són els moviments de maluc de Pau
Debon a l'escenari. Són aquelles postures variades de les ballarines de
«balet», dit així, com quan solíem dir-ho i no teníem pressa -ni ganes-
de saber-ho dir com cal. Són aquelles
impostures que no ho són, que són de franc, que són de veres, que són
flagrants i poc automàtiques, que són poc traçudes. Surten de dins i es
manifesten en el fet d'aixafar la convenció del virtuós. La tecla és
aquesta, i vostè és aquí. Un grup pot ser extraordinari i ser
absolutament imprecís. La protuberància de la raó de l'art modern es
recrea a la imperfecció d'Antònia Font. Ni rock progressiu, ni pop
d'autor, ni surrealisme, ni quotidianitat, ni música de ball, ni
radiofòrmula. Tot queda amagat per l'eixordador aplaudiment d'una platea
que s'entrega amb l'incessant tirallonga de hits que ningú sap per què
ho són, com si fos una gran coreografia absurda. Però ho són, i això
basta. Perquè tu també ets aquí, ara, fent postures variades de
ballarina de «balet».
Ballarines de ballet, d'Antònia Font («Vostè És Aquí», 2012).
Ballarines de ballet, d'Antònia Font («Vostè És Aquí», 2012).
