Ballarines de ballet

21 de gener de 2013

L'evidència de la creació artística són els moviments de maluc de Pau Debon a l'escenari. Són aquelles postures variades de les ballarines de «balet», dit així, com quan solíem dir-ho i no teníem pressa -ni ganes- de saber-ho dir com cal. Són aquelles impostures que no ho són, que són de franc, que són de veres, que són flagrants i poc automàtiques, que són poc traçudes. Surten de dins i es manifesten en el fet d'aixafar la convenció del virtuós. La tecla és aquesta, i vostè és aquí. Un grup pot ser extraordinari i ser absolutament imprecís. La protuberància de la raó de l'art modern es recrea a la imperfecció d'Antònia Font. Ni rock progressiu, ni pop d'autor, ni surrealisme, ni quotidianitat, ni música de ball, ni radiofòrmula. Tot queda amagat per l'eixordador aplaudiment d'una platea que s'entrega amb l'incessant tirallonga de hits que ningú sap per què ho són, com si fos una gran coreografia absurda. Però ho són, i això basta. Perquè tu també ets aquí, ara, fent postures variades de ballarina de «balet».

Ballarines de ballet, d'Antònia Font («Vostè És Aquí», 2012)