El doll del temps

18 de desembre de 2012

Article de Laia Noguera sobre Temporari, publicat a la revista "The Barcelona Review" el gener de 2008.

En el magma rotund on existeix el cos viu que és una persona, la supervivència intel·lectual és impossible si no hi ha una categorització que posi límits i preses al corrent que flueix. El nostre món és un artifici verinós i necessari alhora. No podem deseixir-nos del temps, que és inexistent per ell mateix, ni de les estructures de sentit que ens permeten respirar mínimament en el naufragi.


El llibre de l’Esteve és un mecanisme de rellotgeria que té per peces paraules i conceptes separats de la realitat exterior per un abisme, perquè entre la vida del subjecte i el món de fora hi ha un buit insuperable. El subjecte viu en el seu propi discurs i és el llenguatge allò que el fa existir. El món és un diluvi de coltells i una màquina incomprensible.

L’Esteve ha construït, a partir del dubte, de la incertesa, del no-ser, del neguit, de la desconfiança, un objecte amb sentit que l’explica i el projecta a aquest món inhòspit que ens agredeix.

A mi em diu:

–El somni no és una alternativa, sinó la veritat més rodona i clara.

–El cos, entotsolat, està circumscrit als seus límits (als límits de la seva cambra, espai del jo i escenari de la derrota). Sempre comet hybris: cada dia (en el sentit simbòlic de dia d’aquest llibre) intenta sortir d’ell mateix, i per això escriu allò que fuig per fer-ho seu. Però la batalla està perduda de bon principi: la tristesa, la mort, la foscor, la nit, el dol, la lluita, la batalla, la derrota, són l’estat del jo, el seu paisatge.

–La veu, malalta, necessita guarir-se. La llum del sol (tal vegada el coneixement que treu el vel a les mentides) és esperança, però sembla que és impossible deixar d’equivocar-se, tot i ser-ne conscient, potser per temor o per peresa.

–El subjecte parla, diu, escriu, escolta el que li dicta el món. És un tu identificable amb la veu lírica. Potser és part del subjecte fragmentat i en lluita, una faceta que col·labora en aquesta incomoditat. Sigui com sigui, aquesta part del jo lluita amb la idea i el signe. El sentit és amagat enmig d’una remor eixordadora que ho empantanega tot i ho converteix tot en miratges i mentides. El tu poeta busca la veritat amagada, vol conquerir-la, però sembla que la manca de fe o una distracció sempre acaba fent perdre el fil cert que havia identificat.

–Esclau del doll del temps (de l’argolla del diluvi), intenta parcel·lar-lo amb un discurs propi, per mirar d’aturar-lo, d’aturar-se, i d’observar-se a ell mateix i al món a través d’un prisma que no sigui, aquesta vegada, l’angoixa.

–El món és una desferra, una runa. Per què moure’s d’un mateix si no hi ha res que consoli de no ser, de l’oblit perpetu d’un mateix? La pèrdua és insubstituïble. El retorn a la nit i a la cambra anguniosa és inevitable. El segrest se succeirà eternament. El cicle es tanca. El límit s’expandeix, sí, però les urpes del desconegut es mantindran sempre a l’aguait, a sobre nostre, com un voltor.

Això és el que m’ha dit el Temporari de l’Esteve. El naufragi continua, després de l’últim vers.

Article original aquí.