Skyfall | El decreixement

22 de novembre de 2012

Tornar enrere per a reinventar-se és el gir de guió que James Bond necessitava per celebrar l'efemèride. Són ja 50 anys amb llicència sobrada -i permanent- per fer i desfer, amb el vistiplau còmplice d'un públic -més o menys- fidel. La clau és, però, fer-ho bé, fer-ho amb estil, barrejar, no pas agitar. No caure en la brutícia del fogueig, un dels riscos als quals s'exposa una franquícia com aquesta, tirànica, allargassada i que ja no té gaire opcions per oferir res de nou. Per tant, la relectura resulta brillant. La clau és fer-ho bé mentre retrocedeixes. Fer-ho, òbviament, de manera subtil i suau. Gran paradoxa, aquesta que ofereix Skyfall. Ell -el d'ara, amb la cara de Daniel Craig-, el Bond que més ha fet evolucionar el personatge -engrandint-lo, fent-lo adient als nous temps i als nous gustos del públic, actualitzant-ne la mirada i el cop de puny, dotant-lo de músculs i d’una aspror matusserament agraïda- és ara el Bond que gira el cap i torna a abraçar els orígens que repudiava. Skyfall és, en la seva grandesa, el monument fílmic que Bond necessitava. Que necessitava, també, una certa manera d'entendre el cinema d'acció, amb una efectiva tornada als manaments fundacionals que es veu materialitzada amb la renovació de bona part dels personatges protagonistes. Skyfall és, també, una pel·lícula d’acció que elimina l'acció en favor del diàleg amb si mateixa. Una pel·lícula engrandida per un dolent terriblement sulfúric -oh, Javier Bardem- i un conjunt crepuscular que reconcilia el segle XXI -el del món que s'ensorra de veritat-, amb la guerra freda i que, al mateix temps, l'enterra. Ja ho diu el nou Q, sota les ulleres de pasta, “no necessitem andròmines de l'estil bolígraf-pistola”. Evidentment, no. Cal tornar enrere, però sense perdre el múscul. I, sobretot, fer-ho bé.