The Dark Knight Rises | Caiguda i fi

28 de juliol de 2012

Sense arribar a la perfecció de The Dark Knight (2008), el final de la saga és la confirmació satisfactòria d'una realitat autoral, d'una personalitat que té la consistència d'una posada en escena halterofílica, una precisió insubornable i un teixit argumental dens, superpoblat i mereixedor d'algun excés i d'alguna indefinició, com és el cas. Però ni tot això (tots aquests excessos i indefinicions) seran un llast que eviti el tancament digníssim d'una de les trilogies fílmiques de més pes de la història. Construïda a base de moments introspectius i de fogonades successives, The Dark Kinght Rises posa la cruesa i versemblança del turment en primer pla, i va de menys a més, fins arribar a un clímax definitiu. Sí, és evident que The Dark Knight era tan bona que en volíem més i que desitjàvem una cosa a l'alçada del precedent. Però que això no ens faci caure en el desànim de la desafecció instintiva: aquest tercer episodi és poderós, absorbent i esfereïdor (en part, gràcies  a un tractament del so senzillament espectacular i a un dolent -Bane, molt convincent Tom Hardy- que fa por de facto). A tot això cal afegir que, en honor a la justícia, Christian Bale és el millor Batman que hi ha hagut mai, que l'univers de Nolan ha elevat el llistó de la saga a la categoria de film majúscul, i que el càsting global ha esdevingut un encert de consideracions èpiques, amb la personificació final d'una grandiosa Anne Hathaway (en teníeu algun dubte?), amb els galons guanyats per Joseph Gordon-Levitt i amb els sospitosos habituals encapçalats per Gary Oldman, Morgan Freeman i Michael Caine. Potser en volíem més, però el que hi ha no és cosa de no res.