[Rec]3 Génesis | Quan es repentinen amb gràcia

9 d’abril de 2012

Tant de bo molts dels productes d’aquest cinema que vol ser d’alçada, real i profund, però que acaba sent grotesc en la seva enganxifosa transcendentalitat (potser aquest "cinema verité" que tant fascina a l’ínclit càmera del bodorrio, un tal Atún), fossin tan honestos com aquesta paròdia, gairebé subversiva, dels tòpics més trillats de les pelis de zombies. Paco Plaza juga de manera brillant amb aquesta preqüela de la saga [Rec] i ofereix una desenfadada pel·lícula que busseja en el terror de la sèrie B de totes les èpoques. L'escomesa de morts vivents demoníacs compta amb una galeria de personatges delirants que il·lustren la bestiesa de tot plegat: una núvia tarantiniana amb el cos i la cara de Leticia Dolera –tota una icona ja, amb el vestit de núvia, amb la serra mecànica–, un nuvi grotesc en el paper d’un Sant Jordi d’estar per casa, un Sancho Panza amb cota de malla, i també fulanes, iaies, tiets, avis de sonotone, cosins, amics freaks, càmeres addictes a l'última tendència nerd i tota la colla de convidats imperdibles a qualsevol boda que es pretengui digna. El producte és fet a mida dels fans del gènere, però també fet a mida dels espectadors que volen pagar, seure, passar-ho teta i no renunciar a la seva estona de complicitat amb el cinema que sap tractar-los bé –que també toca, de tant en tant–. Per sort, ningú es prendrà massa seriosament la pel·lícula, una esclatant mostra de talent que només el temps posarà al lloc que es mereix com a modestíssim clàssic de l’horror de segona fila que sap deixar enrere la caspa sense renunciar a la gomina. I que bé que queden, de vegades, els cabells quan es repentinen amb gràcia.