Albert Forns i Silvie Rothkovic

23 de març de 2012

Versos Lliures 2012 #2. El primer dels recitals dels Versos Lliures va portar arbres, polaroids, línies al desert, construccions, colors, retrats, saturacions i arrugues. Albert Forns i Silvie Rothkovic, la parella poètica que L'Esquerda va veure en acció en el primer round, van saber unir dues mirades que paeixen allò vist i que ho transformen en un artefacte íntim i, també, profundament poderós. Rothkovic i Forns van mostrar, a viva veu, dos camins que s'entrecreuen en un diàleg sinuós entre l'obra, el jo que esqueixa el poema i l'art. Un art proper i palpable, exposat des d'una descoberta pública que va fer que la bona colla d'assistents al recital (tot un luxe) tinguéssim el privilegi de disseccionar cada poema, d'entendre'l i d'estimar-lo en la seva justa mesura. Art present, art dit i art regalat. Un Forns expeditiu i espontani, de poemes directes que furguen en la necessitat d'un colpiment, de versos que es masteguen, que diuen coses que porten a llocs on tots podríem ser-hi. I la Rothkovic, càlida i prudent, recitant des d'endins uns versos que remouen, que diuen veritats que gebren l'anima, que deixen al descobert una barreja de tristor, delicadesa i autenticitat que fan que ressonin en el temps. Rothkovic i Forns, l'Albert i la Silvie. Un gran inici en un vespre que no s'hauria d'acabar, perquè viatjar és mirar-se, somiar fronteres d'arbres, no tenir, de tot allò, cap polaroid... i mai oblidar-ne el nom.