The Grey | Entreteniment salvatge

4 de març de 2012

Una situació extrema, en un lloc extrem, porta l'home a enfrontar-se amb els elements més extrems de l'entorn i, és clar, també d'ell mateix. La història ens sona. Perquè ja se sap, i ja s'ha dit, que l'home és un llop per l'home. Ah. The Grey fa que aquest lloc extrem siguin en els espectaculars paisatges d'una Alaska bella i remota, l'escenari d'una petita tragèdia que esclata quan un avió ple de treballadors petrolífers s'estavella en el no-res. I ja tenim servit el repte, l'angoixa, l'esbufec, l'odissea del manual de la superació personal, perquè, a més, el lloc de l'accident és la llar d'un bon grapat de llops salvatges amb gana i males puces. Els pocs supervivents del vol, comandats per un Liam Neeson en estat de trànsit, hauran de véncer la gana, el fred i els atacs salvatges de les bèsties. I també hauran de vèncer la por a existir i a sobreviure, a tornar a casa i a portar les regnes de les seves vides (que, pel que sembla, no és pas un plat de bon pair). Però, si tenim en compte que l'anterior pel·lícula de Joe Carnahan és The A Team (El Equipo A, 2010), valorarem The Grey com una grata sorpresa que sobrepassa unes expectatives risibles. I sí, és una pel·lícula petita, modesta, que encaixa la mar de bé amb una història que es centra especialment en un entorn espectacular i en uns personatges arquetípics. Un entreteniment salvatge, una història d'aventures d'efecte clàssic que és tan rara com tensa, tan freda com intrèpida, tan bella com perversa. Amb un final que ningú acceptarà de la mateixa manera, per sort i per desgràcia del misteri d'un cert tipus d'oci de gran format que encara pretén sorprendre'ns. Passi el que passi, podem dir que ha estat una missió acomplerta, almenys en aquests cent minuts i escaig de tràfec intens.