One day | Vint anys, dues persones i el pes del temps

17 de febrer de 2012

L’efecte és similar al que podries tenir quan escoltes, per posar un exemple molt estúpid, Como yo te amo en la versió cantada per Raphael i Rocio Jurado, i notes que alguna cosa es belluga quan la lletra diu allò tan vergonyosament sincer de “te amo tanto, yo”. És evident, ridículament evident, però aquells canvis de to, aquelles veus, aquells teclats de pacotilla, aquella lletra de rima òbvia, aquell cor que al final subratlla el que ja és massa sabut, fan un còctel explosiu… i sí, touché, sembla que podries emocionar-te. No es pot dir a ningú, ja ho saps, no voldries pas semblar ingenu o cursi. Però passa i procures que ningú no ho vegi. Aprofites la soledat de l’Spotify i l'ombra d’un dia d’aquells, tan tontos, per fer-ho d'estranquis. Però és així. L’emoció de coses que saps que volen emocionar i que, a més, ho aconsegueixen és un dels factors més preuats de la creació artística que vol arribar al cor del gran públic. L’efecte, ja ho has dit, vindria a ser aquest. One day és això mateix, però canalitzat en una màquina d’engranatge vívid i gairebé perfecte.

Lone Scherfig, directora d’An Education (2009), fa el que ha de fer, i ho fa molt i molt bé. Ordena les peces d’un mosaic on hi és tot el que hi ha de ser i, a sobre, hi és de manera encertadíssima. Per començar, el gust exquisit per les localitzacions, la destresa en el disseny de vestuari, el carisma per la tria d’escenes i moments efervescents que importen a la història i a l’espectador. Continua amb el poder subtil d’una banda sonora que té la sort de comptar amb una partitura excel·lent de Rachel Portman, evocadora i d'emoció latent. Afegim-hi, a més, una col·lecció d’alguns dels èxits pop dels darrers vint anys, triats amb gràcia, culminats per l’habitual cançó d'un Elvis Costello que farà posar els pèls de punta en el remolí emocional d’un final previsible, però encantador. Una banda sonora de la qual hem de fer menció també per la ja clàssica escena de karaoke desafinat i amb cors i aclamacions diverses (hem dit que vindria a ser això, no?) d’una ensucrada, però adequada (qui ho negarà?), Angels de Robbie Williams.

Afegim-hi també l’encert de càsting, amb un Jim Sturgess creïble en l’ascens i en la caiguda. Uns secundaris sempre al punt adequat. I una grandesa indiscutible d’Anne Hathaway, que es menja la pantalla cada vegada que cau, que riu, que s’equivoca, que plora, que s’emociona, que dubta i que se li glaça el cor per una vida que somiava i no ha tingut. I que ens fa sentir tan humans i tan normals com Emma Morley. I que fa que la volguem abraçar eternament. Si, a sobre, la història ens planta als nassos la incertesa del rumb que prenen les nostres vides, l'oportunitat de reconduir el camí, la manera tan diferenciada d'entendre l'amor d'homes i dones o com passa el temps i com ens fem vells sense arribar mai a ser plenament feliços, ja ho tenim tot. L’efecte que provocarà també el coneixem, no és pas nou.

One day probablement no serà ser el film de l'any. No es tractaria d'això, l'efecte és un altre. Emocionar de veritat sense fer trampes. Bravo per la valentia de seguir fent pel·lícules així, amb gust, de tall clàssic. Històries honestes que fan empetitir el temps i la distància. Pel·lícules que oxigenen el cap amb coses que van directament a d'altres llocs. Pel·lícules que potser mantindran viva la flama d'una emoció que tu també podries haver viscut. Bravo per, de tant en tant, dir allò que volem sentir, fer-ho bé i donar-nos el plaer de saber que encara necessitem històries tan increïbles que, fins i tot, podrien semblar reals. És que ens podria passar a nosaltres.