Sukkwan Island, un tall profund

16 de desembre de 2011

De vegades passa que hi ha lectures que et fan un tall profund, i et foraden com un ganivet poc afilat, rovellat, dolorós. Però la ferida no és mortal, perquè després de la incisió el dolor no remet, ni fuig. Roman amb tu, dies i dies, i et burxa les entranyes, remou el buit. Aquesta novel·la de David Vann és aquest ganivet. Una eina que ofega, que t’atrapa i que no et deixa fugir d’allò que t’esfereeix. I fa que t’estremeixis de dolor, però no et deixa sagnar. I et posa punts de sutura, però l’estrip mai no cicatritza.

De vegades passa que, per molt que vulguis, no pots deixar de pensar en aquesta relació que estableixen en Jim i en Roy, pare i fill, tancats per un any a la cabana, a una illa, a un horror. Poques paraules basten per donar alè als personatges. Ells, l’illa i el no-res. En Jim plora molt sovint. En Roy és mig nen, mig home, un incrèdul retrat d’un culdesac. I no hi ha res a fer, perquè el cor es glaça, de sobte, com l’hivern, tan cru, d’Alaska.

I així és com David Vann retrata els seus fantasmes i expulsa en forma de cop de puny el cadàver del seu pare, suïcidat quan ell era prou gran com per no oblidar, i prou petit com per no entendre. El resultat, una petita obra mestra, potent, dura, angoixant, inesperada. L’inhòspit principi d’un autor majúscul.