Sitges 2011: Jane Eyre

14 d’octubre de 2011

Ja ho tenim servit, d’entrada. Una adaptació literària corre amb el risc de no satisfer els lectors, fonamentalment per una qüestió que molts directors de cinema semblen no assimilar: no, no cal posar-ho tot. Per això, aquesta nova adaptació de la tantes vegades magrejada Jane Eyre és una admirable alegria. Sense deixar de ser absolutament fidel a la història, aquesta ens és servida d’una manera diferent: l’ús del flashback, l’elecció intel·ligent de les escenes claus, la unió magnètica entre ambient i sentiment, la palpitació del misteri als passadissos de Thornfield, una Mia Wasikowska que li dóna el to aspre, sec, rebel, a la sovint menystinguda i altres vegades pàmfila Jane, i un Michael Fassbender creïble i intens en el paper de Rochester. Charlotte Brönte no ho va posar gens fàcil, i d’altres abans ja van fracassar en l’intent, per això, Cary Joji Fukunaga es mereix, com a mínim, l’aplaudiment. Se’n surt i aconsegueix crear un ambient acurat i poètic amb una atmosfera que atrapa els personatges i que no ofega en cap moment el detall de les emocions. Jane Eyre encara sacseja, i en mans de Fukunaga i Wasikowska adquireix tota la força d’una dona que va voler ser ella mateixa, en contra de tot allò que venia establert a base de credos i jerarquies. Des de 1847 que segueix mantenint-nos en tensió, i aquesta adaptació aconsegueix, per fi, capturar la intensitat de la revolta.