No habrá paz para los malvados

13 d’octubre de 2011

















Només calen quinze minuts. Amb això n’hi ha prou per saber que som davant d’una cosa enorme. Allà ho tens tot: l’ànima, la suor, el talent, el pols del drama, la cruesa de la veritat, l’acció limitada per la justesa, l’absència de res. Increïble. Després d’aquesta constatació, tot es reafirma de manera inequívoca, de manera lineal, en un magnètic andante ma non troppo. Siguem conscients que mai no arribarem al clímax. No cal. La pel·lícula és un baix continu que s’escampa per l’aire de manera majestuosa. La fi és, senzillament, la que tocava. Ni més, ni menys. Enrique Urbizu, després d’anys de temptatives en el gènere i d’evolucionar la seva saviesa compositiva, toca el cim. Més depurat que estètic, més precís que mecànic. I, de fons, una manera d’entendre el cinema negre que no té por d’emmirallar-se en els referents dels EUA i que compta amb una comunió miraculosa entre direcció, guió i actors. No sap mai com d’agraït haurà d’estar-li un impecable José Coronado al seu director de capçalera per haver-li permès posar-se a la pell de Santos Trinidad. Sense cap mena de dubte, un d’aquells personatges que esdevindrà, amb el temps, una icona. Des de l’inici fins a la fi, amb Santos Trinidad iniciem un cicle que comença amb ell i amb ell acaba. Al mig, el Madrid dels baixos fons, els tripijocs de l’extraradi, els atemptats de l’11-M i la incertesa social en un món brut. Magnètica i contundent com poques.