Guybrush Threepwood i la poesia

26 d’octubre de 2011

La poesia i l’humor són dues paraules que per si soles ja no tenen gaire acceptació mediàtica. L’una, la poesia, perquè sovint resta allunyada de les sensibilitats del gust col·lectiu del moment. El gaudi d’una elit, diuen. La seva reducció a un espai d’underground i de nits solitàries, o l’anatema d’eterns enamorats ensucrats fan que provoqui autèntica urticària. Però tothom almenys li intueix una utilitat de gaubança (oh, la poesia) personal i íntima, i també col·lectiva. I un lloc de privilegi dins la piràmide de l’art. L’altra, l’humor, sovint cau en banals tics de comediants de pa sucat amb oli, o en pseudomonologuistes que conten acudits adotzenats. I l’humor, especialment quan hi ha l’art pel mig, queda soterrat a les catacumbes del paganisme cultural. No és sobrer dir que, a sobre, si poesia i humor van de la mà no tenen cap mena de prestigi. El tel de l’alta cultura els fa naufragar ja d’entrada. La poètica humorística és sovint titllada de menor, de secundària, circumstancial o trivial. Sempre menyspreada.

Per això cal celebrar amb cava català un llibre com Antolojaja. Humor en la poesía joven española. Perquè hi ha escriptors que s’ho prenen seriosament. I també perquè aquests mateixos escriptors s’ho prenen com ha de ser, com un divertiment, com l’art de pupitre i enginy que contenen els nostres zels més íntims. En els seus poemes hi veiem signes de pertinença generacional a doll: amors impossibles amb la pèl-roja d’X-men, Momo, Arlequí i Pantalone, també s’atreveixen amb Càtul i amb referents clàssics que passen pel seu túrmix i els treuen la punta.

Autors distints però amb el nexe comú de la ironia, del savoire faire formal i de la gràcia intel·lectual. Carlos Martínez Aguirreparla fa parlar filòsofs com Sòcrates o Schopenhauer. Pablo Lozano, “Zarazas”, es capbussa en el terreny de la cançó popular i del flamenc: bulerías, fandangos, tangos... i tot per acabar a comissaria per un malentès líric. Julio Reija ens elabora teoremes amb un caire de laboratori. Sofia González Calvo es recrea en jocs visuals i de paraules, i ens regala enginyeria verbal en forma de palíndroms. Guillermo López Gallego agafa torn en la ja visitada escola dels poetes visuals. Esther Giménez, autora de l’exitós Mar de Pafos, canta versets amb referències a la Bíblia i ho esquitxa tot de paraules grolleres que ens sonen a floretes. Carmen Jodra satiritza amb punyeteria el poder polític a El horimento bajo el firmazonte i clou el recull magistralment amb Love Story, una oda al barbitúric.

Però potser d’entre tots cal destacar Gonzalo Escarpa. Tal com proclama en el seu primer poema antologat, estima “profundament el disbarat” i “el sabotatge”. Bona premissa, bales carregades d’intenció. Transvestit en el Guybrush Threepwood de la poesia de pirates, eleva l’art de l’ingenu al sublim. O si no, llegiu el magnífic poema La mentira de la literatura, retrat massa real de l’escriptor voyeur i sarcàsticament planyívol: “Para ese tipo de gilipolleces ya me tienes a mí, porque para eso sirve la literatura: para que tú te vayas con el surfer y yo escriba que me fui contigo”. Fantàstic de tan simple i obvi que resulta.

Aquest grup de nou joves poetes són uns trapelles de la paraula amb tots els ets i uts. Uns joves creadors nascuts entre el 1973 i el 1980 i que es mouen majoritàriament en l’ambient poètic madrileny. De procedències diverses, són filòlegs, cantaores, malabaristes, filòsofs, dibuixants, redactors de revistes digitals, escriptors amb incontinència. El més sorprenent de tot és que, malgrat que tots beuen d’unes influències marcadament castellanes, no serà difícil per a un àvid lector català trobar-hi la figura de Brossa sobrevolant per sobre de molts dels mots que s’hi apleguen. Poemes visuals, ocurrències, estil, construcció i enginy. Domini juganer de la forma.

I què és alta cultura? Algú es preguntarà si els poemes que hi ha aplegats en aquest recull ho són. Doncs sí, ho són de debò. El propòsit d’aquests versos és fer riure. Però fer riure sense abaratir ni una engruna l’alta poesia. Potser creureu que ens prenen el pèl. Però tant de bo ens deixéssim ensarronar més sovint per artefactes d’enginy com aquests.

Article del 21 de gener de 2005 per a la revista Splàncnic. Vist amb perspectiva em fa certa gràcia.