L'horror de nosaltres. A propòsit de "The Mist", de Frank Darabont

És difícil trobar un escriptor més adaptat al cinema que Stephen King, un dels novel·listes més llegits arreu del món, i del qual sempre hi ha algun director disposat a fer-ne una manipulació per a la gran pantalla. Si bé les nombroses adaptacions que s’han fet de les seves novel·les no sempre han estat dignes d’elogi, també val a dir que algunes d’elles han esdevingut obres no gens menyspreables o, en algun cas, notables creacions. El resplendor d’Stanley Kubrik, Creepshow de George A. Romero, La zona morta de David Cronenberg, o Carrie de Brian DePalma són un bon exemple de l’excel·lència del maridatge entre la matèria gris de l’escriptor King i el bon paladar fílmic d’un gran director. Però no sempre ha estat així, i hi ha diversos fets que n’expliquen el fracàs. I és que el magma, dens i ric, d’apel·lació a l’obscur subconscient que planteja King a les seves obres, no sempre és fàcilment transportable a una  història explicada de manera sintètica, fotograma rere fotograma. En les seves històries sovint hi ha reflectit els temors dels seus personatges, aquella cosa que fa estremir en realitat i que neix del propi jo, un fenomen molt proper a  molts dels seus referents, com H.P. Lovecraft, Poe o l’autor de gènere negre John D. McDonald. Però, a diferència d’aquests autors, Stephen King és un escriptor dotat d’una innegable fortuna comercial que porta escrivint a un ritme frenètic des de fa més de 30 anys. D’entre l’extensa legió de seguidors que col·lecciona, en destaca Frank Darabont. Amb la recent The Mist (2008), el director ja ha adaptat al cinema  tres llibres de King, a banda d’un primer curtmetratge. I la veritat, amb gran  encert, tal com demostren l’excel·lent Cadena Perpètua (1994) i la més clàssica La Milla verde (1999).  

[REC]4 | Apocalipsi desganat

La fita que va suposar [REC] ja és icònica. Pel moment, perles ganes, pel nas i per la passió. Desacomplexada en la seva transparència, assegurava diversió, entreteniment i terror gràcies a una manera de veure i d'explicar que ha sonat fresca i lluent. [REC]2 en continuava l’esperit i es recreava en una irònica autoreferència. [REC]3: Génesis feia un gir encara més intencionat cap a l’autoparòdia i es feia sagaç en els bassals del gore de sèrie Z, oferint mostres que la història podia no esgotar-se, sempre que hi hagués el talent de dos apassionats i, sobretot, les ganes de seguir acaronant els fans. I d'això va aquesta [REC]4, de ganes. L'espurna, qui ho havia de dir, s’esfuma amb un apocalipsi sense nervi autèntic i aturat per les costures d'un guió sense pes, per uns diàlegs tebis i per la constatació de la fi: ara sí, s’ha acabat. Ho fa perquè els autors se n’han cansat. Que ningú ens tregui, però, el viatge d'anada i tornada, la felicitat de la humilitat poderosa, el talent demostrat, la fita. I també una iconografia pròpia, un llenguatge i un univers. Gaudiu-lo pensant que és la fi, i tot serà molt més passador.

Autòmata | D’ànima automàtica

A tocar de la màcula esteta d’Eva, l’Autómata de Gabe Ibáñez i Antonio Banderas gravita al voltant de l’obra de Kike Maíllo, a cop de geni, aprofitant el mapa d’un futur proper reconeixible, però amb més encert en el gest i en la fredor que no pas en la inquietud. D’atmosfera contundent, verídica i polsegosa, l’artefacte és una bona constatació del talent compositiu d’Ibánez. Però és en la realització del cliffhanger on Autómata perd el tremp: ni prou efectiva visualment com per ser un thriller encomiable, ni prou discursiva com per ser un film d’idees amb una petja ambiciosa. Com la travessa pel desert de l’agent Vaucan: una agonia allargassada, pulcra i crua en l’execució visual, però del tot intranscendent en l’ànima dels personatges.

Gone girl | La realitat perduda

Podem llegir Gone Girl com un manual dels efectes als quals ens veiem sotmesos, contínuament, pels mitjans d'informació. La manipulació, l'efectisme, el titular més definitiu, tot en la confecció d'una realitat que sempre és, vulguem o no, allò que s'explica. Una devastació que parteix de l'exposició pública. És, en aquest sentit, excepcional la destresa del laberint –narrativament hipnòtic– al qual ens veiem abocats des que Amy (Rosamund Pike) desapareix i Nick Dunne (Ben Affleck) se n'adona. Parella exemplar, marit i muller envejables i una vida que dispara els tòpics del pas del temps, de l'amor que entra en la reiteració tòxica de la rutina. Però Gone Girl és una pel·lícula de punts de vista, feta a partir de les mentides que tots estem disposats a acceptar i a construir, de com edifiquem el nostre món i de com ens hi adaptem. De com l'anem acceptant, malgrat tot. Amy i Nick són allò que expliquen, ell convertit en l'escriptor que no és, i ella en el personatge de ficció que tothom adora, un díptic magistral dels teoremes i de les costures dels punts de vista i del sacseig –en forma de joc i gaudi– que aquest pot provocar en l'espectador. David Fincher torna a ser el gran arquitecte que sap treure tot el suc a uns personatges que viuen empresonats en el seu propi entorn, sempre tan obsessiu i perniciós com la pluja de Seven, el teatre cínic de The Game o les pistes de Zodiac. No podia ser Nova York, havia de ser Missouri, presó d'una fugida a les profunditats de la parella. I havia de ser possible una Gone Girl com aquesta, perfecta i elegant, gràcies a un director que s'ha guanyat –a base de domini temporal, de la fotografia eloqüent i de cuidar els detalls d'una gran estructura que va més enllà del simple misteri–, ser ja en un lloc d'honor d'entre tots els directors de la seva generació.

The expendables 3 | Estralls de l'old-fashioned school

"Sou velles glòries que aneu de paios durs", com si les arrugues no es poguessin dissimular. El que no es pot dissimular és la manera de passar-s'ho bé –Harrison Ford inclòs– i l'encert d'haver recuperat el sense-sentit total de les pel·lícules més infames de l'era Stallone-Schwarzenegger per ser capaços de reivindicar una dècada d'herois anabolitzats, d'entreteniment pur, d'assassins a sou sense miraments i de superar, de rècord en rècord, el nombre de morts en pantalla. “Allò sí que era cine”, diran alguns nostàlgics. D'altres –també nostàlgics, però del cine de veritat–, sabran que allò –el que seria això, aquesta saga de músculs deteriorats i fina autoparòdia– és aquell estat al qual arriben les velles glòries quan tenen un cert mínim d'intel·ligència, quan són capaces de reivindicar el seu passat artístic amb dignitat i establint un subtext capaç de ser entès per tothom sense semblar ridícul. Temps passats van ser molt divertits, i per això sembla que fossin millors. No deixeu de riure, guardians de l'old-fashioned school.

Guardians of the Galaxy | Dels vuitanta a la galàxia sencera

Del 1988 a l'esclat d'un univers volgudament generacional. Així és el viatge lleuger i hiperespacial que ens permet fer Guardians of the Galaxy, ple de tics que recreen el cartró-pedra de Flash Gordon i el seu pulp-interruptus, que reivindiquen sense complexos l’space opera i que asseguren, sense dubte, que és el moment d'aquella generació que va créixer sabent que Star Wars era possible, i que va educar els ulls amb un paquet d'aventures on també hi havia humor, farcit de bons secundaris que robaplans, i amb un bon arsenal de rèpliques, tan ràpides com mortals i cíniques. En aquest sentit, l'arc espacial (dels vuitanta a la galàxia sencera) no pot ser més encertat, gràcies a una petita meravella pop, icònica, colorista i musicalment nostàlgica que ens interpel·la de manera entusiasta, demostrant que s'ha esforçat per buscar un lloc propi entre herois tronats i autosuficients. I sonar fresc en temps de mites bulliciosos és un mèrit que torna a apuntar-se Marvel Studios. Qui, si no?

Bay, el devastador

Ni tan sols Pablo Helman pot salvar l'atrocitat de Teenage Mutant Ninja Turtles (2014), ni com a supervisor de VFX nicom a director de la segona unitat d’algunes escenes. Els efectes del cinema de Michael Bay són devastadors: tot és molt espectacular i megacaòtic, però el creador de la saga Transformers sembla entestat en potinejar tot allò que toca amb una vacuïtat barroera, amb una manera d’entendre molt malament el cinema d’acció, justament perquè l’acció per si sola no ofereix cap sentit al fet de sentir el batec d’una història. Ni tan sols ho aconsegueix aquesta reversió de les tortugues mutants més famoses (dirigides per Jonathan Liebesman, a les ordres de l’star producer), que volen redimir-se a través d’una moralina que vampiritza l’un per tots i tots per un de Dumas, convertit en un eslògan de propaganda pseudoDisney. Ni l’original de 1991, ni la risible seqüela, ni aquest tros de carn anabolitzada plena d'acudits escatològics, fan justícia a un còmic que només conserva la gràcia en la imaginació del cartoon. 

Joe Dante, aturat a la dècada prodigiosa

Burying the ex, la darrera creació de Joe Dante, ha protagonitzat aquest dissabte la cloenda del Festival de Sitges, enmig d'una gran expectació. Potser justament per això, aquesta comèdia de zombis ha deixat un regust agredolç entre bona part dels seguidors que volien reviure la meravella del cinema dels 80, un cinema que va permetre somiar tota una generació i que, tres dècades després, segueix al mateix lloc, almenys en les mans de Dante. Si Burying the ex sona antiga i poc atrevida és perquè repeteix encerts i errors, perquè segueix fent picades d’ullet (amb gràcia més aviat dispersa) i perquè insisteix en una manera de fer. Algú dirà que és vintage, però no ho és perquè estigui fent una relectura del passat, sinó perquè sembla com si el director no hagués avançat ni una sola passa des d'aquell lloc de confort. (més)

Link: Burying the ex: Joe Dante, aturat a la dècada prodigiosa

L’amor fou i la temible realitat de la ment

Una de les pel·lícules més aclamades de la 47ena edició del festival de Sitges ha estat el darrer treball del director belga Fabrice du Welz, Alleluia, l'inquietant i poderós retrat d’una parella que viu la bogeria de l’amor, arribant al límit d'un estremidor amor fou. Gloria (Lola Dueñas) s’enamora de Michel (Laurent Lucas), que viu de robar les dones a qui sedueix. A partir d’aquí, la història posa en evidència les misèries de la possessió i de la violència més irracional. Crònica sobre els racons més foscos de l’amor i la parella, la pel·lícula ha entusiasmat un públic inquiet i àvid de bones històries, que en valora l'atreviment de no fer concessions a la bona moral, a banda de reconèixer de manera efusiva el talent de Welz. Una història real adaptada amb anterioritat a Honeymoon killers (1970) i Lonely hearts (2006), però revisitada ara a partir d'un costumisme claustrofòbic i generosament tens.

Tot allò que fan els vampirs

What we do in the shadows (Jermaine Clement, Taika Waititi) és la crònica de la vida de quatre vampirs que comparteixen pis en un petit poble de Nova Zelanda. Presentat com un fals documental, la història s'aprofita d'un guió que sona fresc i ofereix espurnes agraïdes del bon humor que prové del talent de Flight of the Conchords. Sense arribar a l'excel·lència de les històries que sol cantar el duet creatiu, la pel·lícula mostra un altre tipus de realitat gens real, però que fascina i enganxa, i que permet conèixer les “misèries” d’una colla de vampirs peculiars que també s’enamoren, discuteixen (especialment amb homes llop), tenen gana i deixen una pila de plats bruts a la pica. Sense inventar res, però oferint un esclat d’alegria per un festival de Sitges 2014 que s'ha divertit bussejant en les diverses possibilitats de les “altres realitats”.

Réalité | Els filtres i les realitats de Dupieux

Quentin Dupieux signa a Réalité un deliri que investiga les múltiples possibilitats de la narrativitat a través d’un joc constant amb la dimensió de la realitat. Què és cert i què no? Què és somni i què en delimita la seva frontera amb la vida? Boja i marciana, en el fons conté més dosis d’arrelament a la vida “real” que la majoria de les pel·lícules que arriben a la cartellera cada cap de setmana. Sorgida d’un veritable –i constant– replantejament d’allò viscut, Dupieux construeix un somni lúcid a partir d’uns personatges carismàtics (un taxidermista, una nena que troba una cinta de VHS a les vísceres d’un porc senglar, un noi que treballa disfressat i té èczemes, professors transvestits, un director a la recerca del millor crit o un productor obsessiu) i també a partir d'una passió pel relat. Dupieux acaba sent un autor que resol l’equació en favor de la imaginació i que planteja el desconcert a través de la reflexió sobre el cinema dins del cinema mateix. 

L'altra frontera: Orwell i la llibertat reduïda

L’opera prima d'André Cruz Shiraiwa, L'altra frontera, ens explica la història entre una mare i un fill que, per tal de sobreviure i tirar endavant, hauran de veure’s immersos “en una gimcana absurda” i “fer frivolitats per guanyar-se una mica l'estima de la gent que els mira”, tal com explica el propi director. Inicialment, el film sembla que agafi el camí que va obrir The Road (John  Hillcoat, 2009), però la fugida que fan Hannah (Ariadna Gil) i el seu fill León (Biel Montoro) de seguida abandona aquesta opció quan entra a Terra de Ningú. El campament de refugiats es convertirà en alguna cosa més que una escapatòria desitjada, i l’espectador haurà de replantejar-se algunes coses de la seva pròpia realitat, inquietantment propera, plena d’egoismes i convertida en una constant exposició que busca el show bussiness. Amb referents com Black Mirror la història queda, però, a mig camí i el guió no permet que la crítica arribi a fer el mal que podria, esdevenint un film previsible, de queixalada estèril i amb una història que resta totalment esbiaixada degut a la manca de recursos per fer-la lluir.

Jim Mickle i el millor repertori dels 80

Inicialment plantejada a través del motiu de la venjança, Cold in July fa viatjar l'espectador per un ball d’emocions fílmiques que passen per la clàssica road movie de cotxes llampants i colors saturats, pels paisatges més violents del sud, pel gore més desaforat i també pels barrets de cow-boy, fins arribar a convertir-se en una mena de comèdia propera al desvergonyiment. Basada en la novel·la homònima de Joe R. Lansdale, la història ens mostra el modèlic Richard enfrontant-se a un fet que estroncarà la seva vida: fet un sac de nervis, no dubta en disparar un home que irromp a casa seva en plena nit. 

Link: Cold in july: Jim Mickle i el millor repertori dels 80

Llarga vida eterna als vampirs més «cool»

Estructurada a partir de píndoles “pop”, Amirpour va construint la història a mida que les cançons van definint els personatges i les emocions (amb el clímax de la sublim escena on sona Death de White Lies). Tot plegat fa que A girl walks alone at home demostri que Jim Jarmusch tenia raó, que els vampirs són molt, molt "cool" i que la recerca de sang pot ser una cosa sofisticada, estilitzada i molt elegant, tal com ja es veia a Only lovers left alive (2013), un relat ple de dràcules de gust refinat, irresistiblement estetes, amb neguits vitals i filantròpics, amb aires d’una intel·lectualitat que remou l’ànima dels bons samaritans de l’art. Res a veure amb aquelles malifetes que perpetrava Béla Lugosi en la penombra d’un decorat expressionista, ni amb les ràfegues de baix cost que acostumava a interpretar Christopher Lee.

Link: Llarga vida eterna als vampirs més «cool»

Annabelle

Després de The conjuring, que contenia prou horror, prou gust i saboroses coltellades carregades de nervi, Annabelle no és tot allò que promet. Dirigida per John R. Leonetti, la preqüela dirigida per James Wan retorna a escena tot allò que podria esperar-se: el diable, les ànimes negres i aquella nina que posava els pèls de punta en el pròleg de l'original. Amb tot, i sense allunyar-se gaire del guió més previsible, la història aconsegueix el que es proposa, sense dubtes: fer por i aconseguir una tensió mantinguda sense perdre un sentit atmosfèric que esdevé irresistiblement poc actual, passat de moda. Cal destacar-ho, com també cal subratllar una elegància que ja voldrien moltes altres pel·lícules (de molt més pedigrí cinèfil) i un sentit de l'humor servit en comptagotes, però eficient i horrorosament reconfortant.

La mort és pur teatre

Distanciat de la bogeria desaforada (i tan addictiva) de bona part del seu repertori, no és pas casual que Miike faci que els fets paranormals es precipitin just després d’una trucada al mòbil no contestada. Més enllà de la meta-referència al propi univers amb aquest ham provinent de Llamada perdida (One missed call, 2003), el truc és simptomàtic del trànsit que s’estableix entre dos mons i que prové, precisament, d’una desatenció. A partir d’aquest moment, el paisatge narratiu de la pel·lícula es fa difús, cada vegada més dens i abstracte, sense deixar de perdre una teatralitat que, lluny de semblar impostada, afegeix més força i versemblança a una història que necessita l’escenografia per demostrar una distància insalvable entre mons que s’entrellacen.

Link: La mort és pur teatre

Què passaria si un doble ocupés el teu lloc?

Passadissos amb llums intermitents, trens sense punt de fuga i fotocopiadores epifàniques reforcen un discurs que s’aprofita d’un Jesse Eisenberg en estat de gràcia (doble), i en una Mia Wasikowska que ja té el seu lloc en el cor del cinema independent dels nous temps. Com si Ayoade es digués a ell mateix "perdona, ets al meu lloc", assegut al tren, en la primera de les escenes de la pel·lícula. Perquè, efectivament, el lloc ja se l’ha ben guanyat.

Link: Què passaria si un doble ocupés el teu lloc?

El Hollywood sòrdid i fastigosament superficial de David Cronenberg

Sòrdid, cínic, ambiciós i fastigosament superficial. Així és el món de Hollywood i les entranyes del cinema americà a Maps to the Stars, la darrera pel·lícula de David Cronenberg. Rebuda a Cannes amb divisió d’opinions, el públic de Sitges no ha dubtat i ha premiat que el director canadenc torni a posar-se seriós. El seu darrer film sembla traçar un cercle amb Una història de violència (2005) i Promesas del este (2007), dues obres memorables de la seva filmografia que bateguen en algunes de les escenes d’una farsa que retrata tot allò que té de despreciable el fals glamur de l’star system.

Link: El Hollywood sòrdid i fastigosament superficial de Cronenberg

Scarlett Johansson, entre el fracàs i el culte

Under the Skin (Jonathan Glazer, 2014) està condemnada al fracàs de la mateixa manera que està condemnada a ser una pel·lícula de culte. Fracassarà gràcies a la imparable pirotècnia publicitària que ha provocat l’escena amb el comentat nu integral d’Scarlett Johansson. Fracassarà perquè aquest nu és allò que vol explicar-nos el cos d’una outsider. I també decebrà molts espectadors que no voldran saber que això és una de les claus de la pel·lícula: observar i pair la imperfecció, tal com ho són les coses més increïblement belles. Però Under the skin també serà una gran pel·lícula de culte, perquè Jonathan Glazer juga a unir les inquietuds que construeixen l’essència de dos mons que es desconeixen, i perquè ressegueix amb la càmera allò que acaba fent de l’absència de diàleg un encert dignificador. És el terror de la senzillesa, témer l’asceticisme, la ferida del risc de voler canviar la mirada.

D’un futur que potser serà cert

Si L’endemà fos una pel·lícula americana potser es diria The day after tomorrow i potser hi hauria un futur catastròfic a l'horitzó, desgràcies, corredisses, angoixes i neguits. Hi hauria herois i, del tot segur, algun vençut que semblava del tot invencible. Potser tmbé hi hauria enganys il·lusoris, girs de guió, dosis d'acció intravenosa, entreteniment de frenopàtic i una moralina amb la certesa de saber-se, a la fi, dins l'escalf de l'estat del benestar. Però no ho és, ni ho podria ser. Perquè és petita, feta a cop de boca-orella, microfinançada per milers de persones anònimes i construïda gràcies a la il·lusió. No hi ha cap escenari catastròfic ni postapocalíptic. Ni herois ni vençuts. Ni efectes especials que fan viure altres mons. Tampoc no hi ha respostes. L’endemà és un petit teatre de titelles, un gran dibuix d’un futur que potser serà cert, i del qual ja en sabem una cosa: és l'esperança de molta gent. Per això no podria ser americana, ni de cap altre lloc que aquest d'aquí i ara, perquè és feta de petits detalls que transcendeixen la lluminositat del patriotisme, perquè no té la intenció de ser una peça de museu, perquè ni tan sols vol ser cinema. És un imaginar-se, és una abraçada i és un país que viu amb optimisme. La resta, pura literatura.

Dawn of the planet of the apes | El simi és un home per al simi

Dissortadament oportuna, la faula del desvetllament del Planeta dels Simis no és només l’epopeia dramàtica que vol alliçonar sobre les misèries de l’home del futur. Lluny dels arguments de la distòpia, la història d’aquest present ja és pou plena d’homes, de simis i de llops famèlics. Anomeneu-la conflicte de Gaza, invasió militar preventiva, dany col·lateral o acció geoestratègica. Oblideu, sempre, que els peons són de carn i os: irascibles, emotius, egoistes i membres d’una comunitat que és la seva. Matt Reeves ens mostra a Dawn of the planet of the apes (2014) una paràbola gens redemptora, amb una crua reflexió sobre el fet que origina el conflicte civil i les guerres per un territori. La lliçó, que rep i dóna un voluble Caesar (Andy Serkis), és primordial: el lideratge efectiu viu de la devaluació del compromís ètic. La pel·lícula és rodona, en aquest sentit, i supera una molt bona primera part gràcies a l’excel·lència del guió, a la poderosa mà d’un director amb ganes de colpejar, i al gruix d’una idea terrible. Perquè el que es veu és tan devastador com ho és el “virus dels simis”: tan cert, tan dur i tan evitable. 

Sunshine on Leith | Escòcia es belluga

Si Sunshine on Leith fos signada per Woody Allen (com qui diu), segurament ara parlaríem de maniobra propagandística subvencionada pel govern pro-secessionista d’Escòcia. O, encara pitjor, de postal simplista i edulcorada que aprofita el ganxo de les (abundoses) bondats d’Edimburg per fer-se digerible. Possiblement, ho diríem amb certa part de raó. Però, malgrat que l’epidermis del subjecte és alguna cosa semblant a això, l’estona que Sunshine on Leith (Dexter Fletcher, 2013) ens retorna en forma de plaer fa que tot sigui només paraules d'un xivarri de rondinaires irredempts. Perquè aquest musical amb Edimburg com a escenari no és només una postal: és un homenatge als musicals d'aroma clàssica (on la història es feia a partir de traces lleugeres que servien per subjectar la teca, c'est-à-dir bones cançons); és la grandesa soterrada de les petites joies pop de The Proclaimers; és la descoberta d’un racó de món on pensen, estimen i lluiten de manera pròpia; és una manera de ser agradable i proper; és l’amor cru i creïble de Peter Mullan i Jane Horrocks; és la fugida del monopoli dels accents de la indústria; és el somriure de gaudir del vell regust del cinema que no té pretensions més enllà del simple fet d’evadir, cercar, mostrar i fer imaginar que (encara) som capaços de creure’ns les interioritats d’altres vides, per molt llunyanes que siguin, per molt simplistes i edulcorades que semblin.

The Amazing Spider-Man 2: Rise of Electro | La mesura humana

The amazing Siper-man 2: Rise of Electro (Marc Webb, 2014), la segona part de la nova trilogia d’Spiderman demostra que Marc Webb va ser una gran elecció per refundar-la. Primer, perquè aquesta entrega supera amb escreix el pols dramàtic (i també el nivell d’acció trepidant i ben planificada) de la primera. Segon, perquè ho fa a través d’una irrenunciable devoció per no trair-se a si mateix: el mateix director que va fer saber portar al gran públic una contagiosa (i empàtica) història d’amor íntim, sagaç i infeliç com era (500) Days of Summer (2009). Tercer, perquè no deixa de ser una bona pel·lícula del catàleg Marvel, amb el segell inconfusible de la companyia (és a dir: acció, aventura, diversió i devoció pels seus propis fans). I quart, perquè malgrat ser-ho, aconsegueix formular una història d’amor d'embalatge costumista a través d’uns Peter Parker i Gwen Stacy (Andrew Garfield i Emma Stone) que desprenen més electricitat que tots els efectes especials que fan dolent, dolentíssim el més vil de la funció (l’Electro que interpreta Jaime Foxx i que en els minuts inicials recorda tant el Gus Gorman que interpretà Richard Pryor a Superman 3). Perquè la grandesa de Marvel rau en la contagiosa confiança que diposita en bons directors que tenen coses a explicar sobre l’heroicitat que viu en qualsevol de les persones humanes que cada dia anem a treballar.

Locke | La decisió correcta

Una simple trucada pot fer remoure els fonaments d'una vida que semblava granítica i inamovible. Aquest sotrac és Locke (Steven Knight, 2013): amb un sol actor, una sola localització i una direcció minuciosament temperada; i amb la màxima reducció possible de recursos, centrant-se en el trajecte que va de la solidesa d'una vida assentada a cops de formigó, a la incertesa de perdre-ho tot en un minut. La decisió d'Steven Knight és, en aquest sentit, la millor possible. Perquè la història foragita els ornaments innecessaris i es centra en la força d'una escapatòria, d'una ronda nocturna que es fa gran en el rostre de Tom Hardy, que fa participar molts altres personatges i localitzacions sense haver-los de mostrar, que posa a l'abast dels espectadors el puzzle d'una vida ordinària que es veu dinamitada de manera inesperada. Il·luminat només pels fanals nocturns de la carretera, Locke traça un camí de redempció que es va fent sense el·lipsis ni trucs. I construeix l'única opció possible: voler fer bé les coses i prendre, encara que tot ho desaconselli, la decisió correcta.

Open Windows | Les mil i una finestres

L'any 1954, La finestra indiscreta de Hitchkock (Rear Window) mostrava el terror d'observar i preveure, amb l'espectador com a voyeur que jugava a ser conscient de la inconsciència i del fet de mirar com a esport (i vici), amb el risc de saber massa coses. Seixanta anys després, Open Windows (Nacho Vigalondo, 2014) revisita l’essència d'aquella història arquetípica, però amb els ulls clavats als dies que corren, tan digitalitzats, absolutament frenètics en la virtualitat i amb la certesa de saber que ja no existeix allò que un dia en vam dir “intimitat”. I, ara, l’objecte és molt més terrorífic, perquè tot l'univers és a dins l'escriptori d’un ordinador, un únic escenari on no paren d’obrir-se finestres que allargassen el relat i que n'afegeixen matisos, exigències i girs. Vigalondo juga a ser una astuta Xahrazad i presenta una meta-narrativitat (tan ancestral i tan posada al dia) on sempre hi ha alguna cosa que fa avançar cap a noves pantalles. Amb el vestit de Les mil i una nits, i bevent el beuratge del cànon immortal de la tradició del relat de relats i de la narració que opta per fer-se gran dins d’una espiral gairebé infinita, Vigalondo exhibeix una gran voluntat lúdica (i crítica) d’obrir, d’espiar i d’abocar-nos a més i més finestres.

Begin again | Els tics de la bohèmia beneita

Greta, Dan i la seva història de caiguda i redempció. De fons: balades que no despentinen, l'Empire State, carrers de llibertat embadalida amb caminades només aptes per a espectadors embafats, i la química d’un eficient Mark Ruffalo i d’una –més que mai abans– histriònica Keira Knightley. Després de gairebé dues hores d’amable exposició dels tics de la bohèmia més beneita, el resultat és així (sic): una Nova York que sembla la part xarona d'un parc de fireta, la cruel absència d’una sola bona línia de diàleg, una corrua d’obvietats que de tan òbvies resulten irritants, la constatació de tòpic rere tòpic i de cançons boniques pel sol fet de fer-les sonar i fer-les vendre. Per si no n'hi hagués prou (que ja n'hi havia), el John Carney que va sorprendre amb l'espurna i la frescor de Once (2006), s'entesta a mostrar a Begin again que el món de la música és una experiència naïf, buida de tota mena de veritat, tacada de les idees preadolescents de músics impostats i executius impostors. Una soft-movie per a intents de hipsters calents/calentes que només té un mèrit, però el té: com a mínim no és pretensiosa. Simplement és estúpida.

L'última frontera de Joan Todó

En la seva recent visita a Barcelona, el filòsof francès Bruce Bégout –autor de Suburbia. Autour des villes (Éditions Inculte, 2013)– explicava que viure als afores permet establir una relació diferent amb el temps i amb l’espai. “Allà tot és provisional i tot és precari”, i afegia que “la banlieue és l’ideal de llibertat, l’última frontera, l’equivalent a l’aventura contemporània”. I això, justament, és L’horitzó primer, el darrer llibre de Joan Todó, un recorregut mític que capgira les nocions del viatge de l’heroi i que estableix el seu lloc referencial als afores, lluny de la suposada centralitat literària i social, en un escenari on ser invisible. Desfer camins i refer, així, el mapa. El retorn de Todó a La Sènia esdevé la mirada que prova d’entendre’s, la reflexió d’un escriptor de 35 anys que torna a casa dels pares després de marxar de Barcelona, sense feina i amb una carrera, “un entreteniment per a fills desvagats de bona família”, al sarró. A través d’onze capítols que abans havien estat articles per a L’Avenç, L’horitzó primer és un retrobament amb l’origen, construït a partir del pregó de les festes d’un poble que té una mirada que “et sotja sempre seguit, i que en realitat no existeix, només tu la sents, perquè ets tu mateix qui et vigiles, com si fossis alhora dins i fora teu”, allargassant la sensació constant de saber-se fora de lloc.

Joan-Lluís Lluís: «Sempre m'enamoro dels meus personatges»

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) torna a primera escena de les lletres catalanes amb el seu darrer llibre, "Les cròniques del déu coix" (Proa), un esplèndid viatge per la vida solitària d’Hefest, l’únic dels déus antics que no va morir quan els humans van deixar de fer-los sacrificis. Ell, el déu del foc, el Vulcà dels romans, lleig i coix, se les ha d’empescar per poder sobreviure al llarg dels anys i a desgrat d’un món que ja no el venera, ni l’entén, ni el respecta. A través de pàgines plenes de cruesa, d'ironia i d’una saviesa que sap acompanyar el lector, el llibre repassa la fascinació de Lluís per la mitologia, rellegida amb ulls vius i actuals. La recreació d’aquest món i d’aquest heroi malgirbat es veu acompanyada per les il·lustracions de Perico Pastor i per les dèries d’un autor que sap continuar desplegant una originalitat indiscutible i una manera de única de presentar els fets. (continua)

Link: Joan-Lluís Lluís: «Sempre m'enamoro dels meus personatges»

God knows i’ve tried

Tres bodas de más. God only knows what I’d be without you, cantaven els Beach Boys. God knows i’ve tried, els Europe, més de 20 anys després, convertida en el mantra que lliga aquesta comèdia d’embolics sobre una manera d’arribar a la maduresa sense oblidar que la felicitat és enrere. I com la Carrie, de cabellera incomprensible i crit hiperagut, Tres bodas de más (Javier Ruiz Caldera, 2013) té més coses en comú amb No controles del que es pensa, amb uns vuitanta santificats en formol vívid i que fan de salconduit per fer riure amb intel·ligència. Amb una trama que no té més suc del que té, però que se sap eficaç en la seva humilitat i bona en el ritme, amb bons gags que fan de busca, sent divertida i plena de personatges simples, però ben construïts. Amb nota: la conolidació de Ruiz Caldera i Inma Cuesta.

D'impossibles oportunitats

Inevitablement emparentada amb el Source Code (2011) de Duncan Jones –i, malgrat tot, molt menys apassionant i interessant–, Doug Liman sap aprofitar l'ham de la segona oportunitat per fer a Edge of Tomorrow (Doug Liman, 2014) un bucle infinit de provatures, explosions, reintents i girs inexplicablement inesperats. Edge of Tomorrow demostra, també, que Liman no va oblidar-se de la fórmula que feia apetible The Bourne Identity (2002), on ens va ensenyar que sabia dotar de l'acció justa una pel·lícula que és, justament, només, una pel·lícula d'acció. I, si bé resulta cada vegada més inverosímil creure’s Tom Cruise en el paper d'home transcendent a-prova-de-bomba, no es pot negar que, almenys, aquí no molesta. I, si bé resulta incomprensible que un talent com el d'Emily Blunt quedi ofegat per l'ortopèdia musculada i el desassossec del bisturí, la cosa aconsegueix no semblar una broma. Humor, la poca pretensió i un objecte d'inspiració notable –el manga de Hiroshi Sakurazaka–, fan que l’engendre pneumàtic que uneix el dia de la marmota amb la Guerra dels Móns sigui consistent, divertit i mínimament intel·ligent per ser totalment intranscendent.

A simple life | Vides simples d'exquisida sensibilitat

Tot i que no és un documental, A simple life (Tao jie) (Ann Hui, 2011) n'agafa les costures de l'autenticitat, de l'aproximació verista als personatges i de a voluntat de posicionament autoral, a mig camí de l'humor i del retrat social que sacseja. “Cal cuidar el llegat humà dels grans”, sentim mentre la realitat avança amb tota la normalitat. A través d'una càmera que sap retratar la soledat existent entre éssers propers i també el dol per la vida que s'esfuma, la "vida senzilla" és un esquitx en cru que ens convida a entendre les baules i engranatges que hi ha entre dues persones que es coneixen perfectament, però que mai no han posat en valor el fet d'estimar-se. Ann Hui relata els darrers dies d'Ah Tao, una criada que ha passat tota la vida al càrrec de la família d'en Roger, i descriu la relació que es crea entre ells quan ella pateix un atac de feridura que l'obliga a ser ingressada en una residència. Les escletxes de la història travessen un ampli ventall de llocs que són afectuosament propers, coneguts i aspres. Emotius com la veritat que no vol vestits luxosos que en distreguin l'essència, perquè Ann Hui dirigeix aquesta petit tall de vida amb una sensibilitat exquisida. I posa de relleu el valor d'allò que hauria d'haver en totes les grans pel·lícules: una part de nosaltres.

Manel, pizza per pa amb tomàquet

Ja sigui per qüestions d’atzar o per gentilesa de l’organització, el Primavera Sound sempre guarda sorpreses memorables. Si el divendres era l’actuació de Los Planetas al menut escenari de Sony Club PS14 –davant d'uns quants centenars de persones que amb prou feines podien sentir les cançons–, aquest dissabte la sorpresa era Manel, programats a dos quarts de deu del vespre al Heinecken Hidden Stage, gràcies a la indispocisió de Macauly Culkin, actor de record infantil i vida descarrilada que lidera els Pizza Underground. Ja ho enunciava Guillem Gisbert al principi de l’actuació i en anglès, per si de cas hi havia algun despistat: "He is not Macauly Culkin", assenyalant en Martí Maymó. "Thank you very much". (continua)

Link: Manel, pizza per pa amb tomàquet

Chvrches: persistent i revitalitzant

A mitges entre el cel i l'infern, entre la vetlla i el sol, entre la nit i el dia, entre la fugida i l'addicció. Chvrches es fon i explosiona, alhora i concèntricament, com si no hi hagués manera d'escapar del magnetisme electrificat tan persistent, revitalitzant i elluernador. I així es mostren en els pocs minuts que dura l'èxtasi de la felicitat d'aquest dolor: lleugers i densos, emocionals i càlids, amb tota la concentració d'estímuls i epopeies que fan que tot sigui, per uns moments, vibrant. De la mateixa manera que ho són les primeres paraules de “The Mother We Share”, abans que la legió de fans cridi, quan tot encara ens sembla creïble: “Until you realize, that you should go-o-oh”. I la veu de Lauren Mayberry passa per les mentides de totes les vides i es fa real el catàleg electrificat de synthpop que prové de la boira de Glasgow. Algú diu que el concert decep, a prop meu. No m'ho crec. “And when it all fucks up, you put your head in my hands”. I saps que això ja és, només, un record. “It’s a souvenir for when you go-o-oh”.

Minishorts i sargantanes al sol

Poc abans de les quatre de la tarda el formiguer ja era prou actiu. Fa un sol de justícia i el repertori comença a ser una clara exposició del manual dels temps que corren, per bé i per mal, que sempre hi ha d'haver de tot. A tenir en compte: samarretes amb estampats que són bombes per a qualsevol retina humana, tatuatges impossibles, noies amb minifaldilles de tigre (que m'asseguren que són animal print), la infartant i gloriosa moda del short minúscul que no deixa res a la imaginació, barbes amazòniques, pantalons de cintura extremadament alta, d'altres que són estrets i camacurts, algun postadolescent disfressat de cocodril, personatges sospitosament semblants a Walter White i estranys melòmans de trets nòrdics que porten barret de llana a punt d'entrar al mes de juny. "El món vist de baix acollona", que diria El Petit de Cal Eril, tot seguit.

Link: Minishorts i sargantanes al sol

The grand Budapest Hotel | Quan encara no érem grans

El punt de partida de The grand Budapest Hotel (Wes Anderson, 2014) són alguns apunts escrits per Stefan Zweig, que Wes Anderson passa pel seu sedàs retro-colorista i d’asèpsia infantiloide (que no en té res, d’infantil) per tornar-nos a impressionar amb un imaginatiu relat que captiva, que emociona i que no deixa de ser preciós des del primer a l’últim minut. Construït com si es tractés d’una casa de nines de porcellana, amb capes i capes de roba de cotó, Anderson fa lliscar la història a través de batzegades i de capítols que es recreen en la caricatura i que segueixen reviscolant el segell de faula icònica i meravellosa que ja era Moonrise Kingdom. A Gran Hotel Budapest, la subtilesa de cada gir fa que el vertigen sigui una delícia amable, que el plaer sigui viure la història com una experiència completa, profunda i lleugera com són totes les sofisticacions i totes les farses que ens fascinen. I la criatura és tot un catàleg d'allò que fa que Wes Anderson sigui un dels cineastes més fascinants de l’actualitat, amb la vida convertida en un món exuberant i excèntric que funciona, només, en el credo d’un relat ple de zooms ràpids i juganers, de muntatge frenètic, d’aspecte de teatre de titelles, de to refrescant i de ganes de viure com vivíem quan encara no érem grans.

Amb ofici, però sense escapatòria

De nou amb Liam Neeson al capdavant, Non-Stop (Jaume Collet-Serra, 2014) torna a ser una nova mostra d'allò que Jaume Collet-Serra sap i vol fer, que és dirigir pel·lícules amb l'ofici, la genètica i la destresa dels manaments dels grans estudis de Hollywood. Malgrat que la història sigui absolutament previsible i que tota la inquietud inicial es vagi perdent de manera misteriosa, i malgrat que tot faci baixada i que sigui lluny de la més mínima credibilitat exigible, el director català sap no acabar de perdre el sentit: ritme, agilitat, brusquedat en els girs, alguna espurna de comicitat quan tot sembla caure just en el forat de l'autodestrucció i una visió de conjunt que dissimula les abismals mancances de guió i d'imaginació. I és això, simplement, en l'estat més primitiu possible: fer una pel·lícula d'acció sense més pretensió que oferir allò que el director vol i sap fer. I, entre les fites, un repartiment que, si no fos pel que és, seria carn a la graella abrasada de l'Oscar.

Walt Whitman és viu!

El mèrit d’una bona traducció rau en la capacitat d’ampliar tot els ressons de la veu original. En la destresa de fer-la viure en un altre idioma com si aquest fos el seu autèntic bressol. En la passió incondicional de reviscolar mots, paraules, revolucions, sentits i emocions. En la voluntat de colpejar amb la mateixa força que algú havia volgut colpejar. I tot això és magnificat i vigoritzat a la majestuosa traducció que Jaume C. Pons Alorda ha fet del gran clàssic de Walt Whitman, Fulles d’herba (Edicions de 1984). Una obra fonamental de la literatura nordamericana, i ara també de la catalana.

Link: Walt Whitman és viu!

Cercle, testament i desintegració

Alabama Monroe (Felix Van Groeningen, 2014) és una partitura que esgarrapa i que no deixa opció a l'esperança. Trencadora, arrauxada, a cop de geni i imprecisa com és el blue grass i com és l'emoció de les notes del banjo on s'abraona Didier, com els tatuatges mutables d'Elise o com els greus d’un cor que va fent passes cap a la desintegració. Alabama Monroe és un cercle que es descomposa, un testament visual i episòdic que parla de la desaparició –literal– de l’amor etern. De com som immortals i passem a ser desgraciats en un no-res. Tal com és la vida, vanitosa i capriciosa, sorprenent, increïble i cruel. Narrada a través d’escenes retallades que sempre avancen allò que ha d’esdevenir, la quarta pel·lícula de Felix Van Groeningen fonamenta el seu poder subjugador en un muntatge que esdevé pedra filosofal i que ajuda a oblidar la manca de subtilesa i algunes desafinades de subtext pel que fa la crisi de fe, el fanatisme o l'existencialisme. Amb tot, la commoció és extrema. I, en aquest èxtasi de dolor, cal no deixar de subratllar dues coses. Una, la magnífica banda sonora que aconsegueix dotar de la necessària distància un drama familiar que ens colpeja pel boc gros. L’altra, el magnètic trio protagonista: Elise, Didier i Maybelle. I Alabama i Monroe. I l'eternitat que desapareix.

La grande bellezza, divina comèdia mundana

A cremadent: Paolo Sorrentino ens ho ofereix tot. Tota la bellesa possible en la immensitat d’un món tan bell que fa mal. Roma és l’univers i tot pot ser tan majestuós com grotesc. Sense escatimar cap estímul visual, sensible i excessiva, La grande bellezza (2013) és una recerca arqueològica que camina entre la runa mentre sona un adagio de Mendelssohn, un cor de Górecki o un rèquiem de Preisner, o mentre la discoteca bull amb Raffaella Carrà i un bombo a negres. Roma és un personatge tan gran com ho és Jep Gambardella (fascinant Toni Servillo), la icona de tot allò que viu en el desig d’apamar la vida. És la seducció irresistible, l’esplendor d’una ciutat única, i d’una manera de viure. És un truc, el no-res de l’èxit i és l’aventura –deliciosa, adrenalínica i amarga– de crear, d’escriure, de ser part d’una gran coreografia De patir i de pensar, de voler-se etern i de veure morir les coses en una fatalitat còsmica. Una eternitat que gravita en mars de l’amor vertader, en sopars buits, en les novel·les que encara no hem pogut escriure. En l’odissea d’una divina comèdia mundana. Així és la gran bellesa: aquella immensitat que paralitza i que ens empeny a no voler deixar de ser part de la més increïble vulgaritat.

Sant Jordi, diada d'un país de literatura

Deia Emili Teixidor que "a Catalunya no tenim petroli, però sí bona literatura ". L’arribada de Sant Jordi fa que recuperem les paraules de l’escriptor de Roda de Ter gràcies al bon moment que viu la "indústria del llibre" del país, que mostra una bona salut, molta energia i un ventall ampli i divers d’autors, editors i llibreters. Un triangle que és format per editors petits que es reinventen, que aposten per la qualitat i que fan gran i divers el ventall; per noves llibreries especialitzades, properes i singulars; i per uns autors que mostren la vitalitat d’una literatura activa, diversa i exigent.

Link: Sant Jordi, diada d'un país de literatura

El (gairebé) naufragi i les segones oportunitats

A mig camí del blockbuster autoral i de la pretenció naïf més insuportable, Noah (Darren Aronofsky, 2014) és una asèptica vivificació New Age que busca el seu lloc entre el misticisme i l’ecologisme bonifaci. Falsament transcendent, Aronosfsky s’oblida del manual de bones pràctiques (i d’una reviscolant personalitat autoral) que va exhibir a The wrestler (2008) o Requiem for a dream (2000). També oblida que sap arribar al gran públic sense deixar de furgar en les seves obsessions i en el seu propi llenguatge, com a Black Swan (2010). O que pot fer una pel·lícula digníssima des del mateix punt de partida tronat que té aquesta recreació del mite de Noé i la seva enroma Arca “de la salvació”, tal com va demostrar en una reivindicable –i incompresa– The Fountain (2006). Lluny de recuperar el bon pols i de mantenir encesa la flama d’una narrativa singularíssima, Aronofsky només perviu, a comptagotes, en un to industrial i fred, en les marques d’una banda sonora més mediocre que mai, en la intenció visual que mostra un temps sincopat i imaginatiu o en l’habilitat per combinar vídeo, fotografia i cinema (punt per la solvent escena de la Creació). El consol del despropòsit d’aquest (gairebé) naufragi és pensar que tothom té dret a una segona oportunitat, inclòs un talent com el de Darren Aronofsky. 

Les bondats modernes dels clàssics

Elsa i Anna són dues germanes que formen l’essència d’allò que ha caracteritzat la màxima dels valors del cinema clàssic de Disney: la indissolubilitat de la família i la recerca de l’amor vertader. Però a Frozen (Chris Buck i Jennifer Lee, 2013) la voluntat de fer tombarella és doble, arriscada i notòria. Primer, perquè abandona el cànon d’estil que Pixar havia imposat a la companyia –i a tot l’abast global del cinema animat occidental–. Segon, perquè això provoca que Frozen es converteixi en un memorable acte de reafirmació corportavia. Formulada com una nova lectura d’un dels contes clàssics de Hans Christian Andersen, Chris Buck i Jennifer Lee en fan una pel·lícula a l’alçada de l’edulcoradíssima The Little Mermaid (1989), també original del contista danès. Però Frozen intenta investigar alguns dels punts més obscurs del conte original –com la solitud, el trencament o l’amargor– i resulta enèrgica, rítmica, humorística i gens cursi. La primera part és tota una explosió de les bondats del musical, amb la demiúrgia frenètica d’unes cançons que fan de protagonista i de narrador alhora, i la segona es centra en la narrativitat i en la resolució d’un conflicte que és fidel a la traïció d’exhorcisme endèmic de la companyia, però que deixa un bon regust, malgrat tot. I la sensació instantània d’haver vist un clàssic.

Sanjosex: «Un secret per fer cançons és no dir més del que és necessari»

Entrevista a Carles Sanjosé, l'ànima de Sanjosex. Carles Sanjosé presenta el seu darrer disc, Festival, en una preestrena exclusiva a la sala NauB1 de Granollers.

Link: Sanjosex: «Un secret per fer cançons és no dir més del que és necessari»

L'esfondrament definitiu

Lore (Cate Shortland, 2012) és una nena i és Alemanya, totalment atordida, sense saber què és ni què busca. És l'any 1945 i la dimissió que encadenava l'atrocitat inconscient. És el retrat d'un viatge que surt de la tenebra per no poder fugir de la tenebra. És un travelling que ressegueix una ferida de manera hipnòtica, misteriosa i distant, fent de l'acció una contemplació quirúrgica de la tragèdia. És la constatació del talent visual de Cate Shortland, poètic i evocatiu, feliç en els silencis, ambigu en l'assetjament introspectiu de cada personatge. Lore és un esfondrament definitiu que sap ser inquietant i demolidor sense deixar de ser una faula fantasmagòrica sobre la fi del Tercer Reich que necessitava, i molt, ser explicada lluny dels fantasmes.

Caricatures i transgressions

El costumisme essencialista que es prodiga a la gran Ibèria sempre ha gaudit de la rialla gruixuda i dels tòpics més tronats. Ocho apellidos vascos (Emilio Martínez-Lázaro, 2014) neix, doncs, com un èxit assegurat al qual se li suma la voluntat de transgredir la caricatura de l'abertzalisme –en una premissa que ve reforçada per la llaminera solvència del duet San José / Cobeaga. A partir d'aquí: Dani Rovira sorprèn i, fins i tot, fa riure; els actors són al punt just d’histrionisme (i es queden a pocs mil·límetres del llindar de l'excés); Karra Elejalde resulta creïble d’euskaldun bàrbar, tal com ho és de policia amb males puces, d’alcohòlic o de cretí perseguit per si mateix; també hi ha algun diàleg inspirat i alguna rèplica enginyosa. Però l’embolica-que-fa-fort no arriba mai a ser vertader, i avança a trompicons amb el recurs de riure d'allò fàcil en comptes d’aniquilar el subratllat més previsible. La conclusió és, paradoxalment, a l'extrem: cal amoralitat i cal més desenfrè. Com també calia que algú, per fi, gosés riure de totes –totes– les coses que no fan gràcia.

De fer creure que els porcs volen

Potser allò que millor defineix aquest entreteniment amb intenció política que vol ser Le cochon de Gaza (Sylvain Estibal, 2013) és la bufetada. Seca i sonora, amb el palmell de la mà ben obert, com quan, després que en Jafar (Sasson Gabai) sigui assatjat en plena escapatòria per multituds que volen autògrafs –en un deliri ple de tics de comedieta “bufa”–, un marrec li confessa “ets el meu heroi, vull ser un màrtir com tu”. Bufetada. Com quan Yelena (Myriam Tekaïa) i Fatima (Baya Belal) el retroben, després de la fugida a vés a saber on. Bufetada. De fet, no té cap mena d’importància on s’havia d’arribar, perquè l’opció que pren Sylvain Estibal és la de no conduir cap enlloc, quedar-se allà on no calen preguntes. Gratar la consciència de l’espectador mitjançant un desafiament moral i irònic. De resultes, ens trobem una pel·lícula que fa el que vol fer: entretenir a través d’una paràbola satírica que descriu l’ofec de la Palestina actual, d’aquella més castigada per la neciesa i per l’impensable, com podria ser Gaza. Mentre les misèries van aflorant, la sàvia interpretació de Gabai fa que el film sempre s’aguanti en aquell lloc molest que provoca angúnies existencials i ganes de riure, per igual. Perquè d’això es tracta, en el fons. De fer creure que els porcs volen, de saber que no serà una bocada de gourmet, però que la menja saciarà l’esperit. Perquè la realitat sense estirabot potser seria massa indigerible.

Nels Cline i la BB&C: explosió de so

Des de la primera cançó, el continu de sons –sense pausa, sense pràcticament silenci– va apoderar-se de l'oïda i va crear sorpresa als ulls, veient els impossibles moviments rítmics de Jim Black a la bateria, amb els ulls fora de les òrbites, amb posat de boig futurista de sèrie B; al saxo, Tim Berne seguia més o menys amb posat estoic, i era l'únic que mantenia els peus a terra, clavats, com unes notes d'increïble precisió i preparada desharmonia amb la guitarra; allà, a la dreta, Nels Cline movent-se amb natura d'anguila, remenant, trastejant cables, botons, peces i sons, i demostrant perquè és considerat un dels millors guitarristes de l'actualitat. El  continuum del cicle del concert, d'aquesta gran simfonia conceptual, et fa pensar en moltes, moltes etiquetes. Però la música de BB&C és tan gran que no se'n podria trobar una, una de sola, que definís amb precisió i justícia allò que has vist i sentit. Sorollisme post-tecnològic, avantguarda d'espasme, noise-jazz hipnòtic i un llarg etcètera imprecís. Tot per acabar definint-ho com un recital de música autènticament “clàssica”, de debò, de petjada i de recorregut. Un luxe que reafirma la gran tasca que fa anys que fa, i molt bé, el Festival de Jazz de Granollers. (crònica completa).

Link: Nels Cline i la BB&C: Explosió de so 

Nebraska | El lloc on ningú mira

Nebraska és un estat. Desangelat –diuen–, fred com cantava the Boss, i en blanc i negre. Amb vides trencades i avis d'enginy que punxa, amb fills sapastres i famílies despreciables, amb incapacitats emocionals i amb misèries mundanes. Nebraska és el lloc que surt als mapes i ningú mira, a mig camí entre la comèdia de gag agredolç, el drama contundent i la tristor de saber que la vida és tan extraordinària com ordinari el fet de saber que les coses es marceixen. Nebraska és un meravellós equilibri entre allò que voldríem acaronar mentre patim, sanglotem i ens veiem al mirall. Nebraska és el manual del bon cinema que Alexander Payne ha edificat pel·lícula a pel·lícula. Tan universal, previsible i normal com necessari. Nebraska és una bogeria i és una caiguda. I, també, és el cop perfecte que no fa mal, però que et deixa absolutament K.O.

American Hustle | La sofistificació de l'engany en temps de murris

Feta amb la convicció de ser una pel·lícula important, American Hustle mostra un David O. Russell que gaudeix fent aquest tipus de cinema, de discurs sofisticat, fent possible que la digestió sigui al ritme i amb la pausa que vol, i valent-se d'un ambient impostat i molt agraït. American Hustle agradarà tota mena d'espectadors, malgrat les dobles lectures i les capes d'actualitat que podem trobar-hi, perquè és entretinguda i té gust pel bon estil, amb destacadíssimes interpretacions, amb una enginyosa comicitat i amb tints d'opereta lleugera que la fan pur entreteniment. La barreja és poderosa, perquè tot això és fet sense cap mena de prepotència, marcant la distància existent entre una pel·lícula que es creu important i una que, simplement, gaudeix sent-ho. Encantadora fins al final, David O. Russell demostra que tots els detalls tenen importància. Perruques, maquillatge, vestits, connexions i l'evolució, en viu, dels dos triangles amorosos de la història, amb el nexe d'unió de Christian Bale, magistral i passerell a parts iguals. El primer es completa amb una magnètica Amy Adams i un Bradley Cooper talentós. L'altre, amb la mateixa Adams i una Jennifer Lawrence que sap apoderar-se de la funció, amb l'estil del Hollywood daurat. Més oportuna que mai, American Hustle arriba en temps de murris, esdevenint una estilitzada mostra de l'art de l'engany dintre de la mentida, i de la mentida que s'aprofita de l'engany per poder sobreviure.

Twelve Years a Slave

Solomon Northup penja, deshidratat i dessagnat, d'un arbre. L'home blanc tortura, l'home blanc es recrea en el pecat de la deshumanització, l'home blanc castiga el dèbil en la lluita per conservar la supremacia. Steve McQueen coneix l'enorme força d'aquesta escena de Twelve Years a Slave. Perquè irradia tota la cruesa d'una història vertadera. Perquè s'endinsa en l'ànima del drama. Perquè també obre el camp de la vergonya al silenci dels esclaus, que feinegen sense mirar, sense alçar la veu, amb por, còmplices i víctimes alhora. Abans d'això, hem conegut la desgràcia d'un músic lliure i culte, Northup, que viu a Nova York i és drogat, segrestat i venut per treballar com a esclau en una plantació de Lousiana. Després, viatjarem pel seu ocàs i per la desesperació de tornar a ser lliure. Però Twelve Years a Slave no és una pel·lícula més sobre la barbàrie de l'esclavisme als Estats Units. És la història d'un defalliment global. És posar al servei de la memòria la ferida, la fuetejada i la injustícia. És explicar què significa que la llibertat et sigui robada i que el món es faci el cec. Steve McQueen demostra que havia de ser ell qui fes aquest projecte, perquè sap defugir la còpia revisionista dels fets. Perquè sap explicar-los amb tot allò que l'ha fet un dels nous autors més interessants del moment. Sense abandonar una concepció de l'escena elegant i arty. Amb una gran habiltat per enquadrar moments, per trobar sempre la millor opció en pantalla, per saber cohesionar una gran història amb un bon guió. Amb el mèrit de fer excepcionals totes les interpretacions, des de la lluita mesurada de Chiwetel Ejiofor al desesper de Lupita Nyong'o, sense oblidar tota la resta, secundaris amb ànima de protagonista, Paul Dano, Michael Fassbender, Paul Giamatti,Brad Pitt o Benedict Cumberbatch. I l'emoció d'haver viscut amb tota l'honestedat possible la cruesa de ser-ne partícipis.

Prisoners

L'ull, la presa i el dit que prem el gallet. Un acte de caça, com el fet de resseguir la fe i d'encomanar-se a Déu. Com el fet de saber-se viu i d'aprendre a fer mal amb la solemnitat reparadora del ‘Parenostre’, que aconsegueix deslliurar-nos de la culpa. Amb la magistral Incendies, brutal adaptació de l'obra teatral homònima de Wadji Mouawad, Denis Villeneuve va aconseguir l'ofec a través d'una pregunta que deixa sense alè. A Prisoners (2013), ens converteix en presoners de la primera escena a l'última, com un cercle que acaba enfonsant-nos, fent-nos espectadors de la misèria moral de l'existència. La pregunta segueix sent la mateixa: fins on som capaços d'arribar? Quin és el nostre límit? Hugh Jackman, anihilat per una fe malaltissa i obstinada, esdevé la peça clau d'aquest díptic sobre la moralitat que és Incendies i Prisoners, reforçada amb les grans interpretacions de Jake Gyllenhaal i Paul Dano. Tant se val el déu, el perquè i la cosa. Tant se val quins dogmes tinguis quan el que vols supera la lògica de qualsevol creença i et connecta amb l'animalitat i amb l'instint de ser. Sense caure en l'anècdota sensibloide, Villeneuve remou l'espectador a través d'un infern íntim i opressiu que s'apodera de dues famílies quan les seves filles petites són segrestades. Amb El silenci dels anyells (Ridley Scoot, 1991) o Zodiac (David Fincher, 2007) en ment, Prisoners va més enllà d'estereotips de gènere i esdevé el primer pla d'aquest horror, sense fissures, sense girs pantagruèlics, translúcida i misteriosa alhora, tot un prodigi de saber fer bon cinema a través de la cruesa i la magnitud d'una tragèdia humana íntima.

L'Ésser solar | Sense témer l’abisme

Cinc anys després de l’impacte que va suposar Implosions (Labreu edicions, 2007), Anna Gual demostra amb L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013), un discurs en expansió, fresc com en la primera temptativa, de tensió vivificadora i ple d’intuïcions. Però, si bé el primer llibre ja furgava en la necessitat d’explorar el dedins i de plantejar-se l’existència més enllà del mur dels versos, és amb la punyent precisió d’aquest L’ésser solar que els mots reafirmen, sense concessions, que hi ha una veu pròpia que ressona i es fa necessària.

Tal com escriu Lluís Calvo a l’epíleg que clou el llibre, Anna Gual “és una poeta de fondàries intemporals, que baixa als inferns i els afronta sense por”. I és allà, furgant en el trau de la vida, que la lectura d’aquest llibre fa vertigen i que, al mateix temps, enganxa, captiva i permet saltar sense témer l’abisme. No hi haurà final feliç, però tant se val.

Blue Jasmine | Genialitat sostinguda

Hipnòtica, precisa, emocional, virtuosa, capaç de passar del drama a la comèdia amb una fluïdesa que fa que el trànsit sigui imperceptible. Així és la Jasmine que interpreta Cate Blanchett, l'element central que fa moure tot l'engranatge d'una pel·lícula excel·lent, l'altaveu on la resta de coses s'amplifiquen fins arribar a ser memorables, el mirall on l'autor sap vessar tots els dilemes ètics i morals que el discurs li permet. De diàlegs àgils i inspirats, amb una sofistificació revisitadament genuïna i amb una bona –i esfilagarssada– estructura de guió, Blue Jasmine aconsegueix allò que les últimes obres de Woody Allenno havien pogut aconseguir: una genialitat sotinguda. Des dels títols de crèdit fins a la fi, com si fos un artefacte ideal –i addictiu– a través del qual Blanchett pot explorar diverses argúcies interpretatives, explotar com mai abans ho havia fet i irradiar una moralitat truculenta, plena d'estelles i de troballes que alimenten el bon camí de la pel·lícula. Tan sòlida i discursiva com Match Point (2005), Blue Jasmine traspassa l'anècdota escumosa i agafa lloc, quan ja no se l'esperava, entre les grans obres d'un dels talents més interessants i perdurables del Hollywood que encara vol dir coses.