Star Wars VII | Una meravellosa absència total de sorpresa

En un moment de Star Wars. El despertar de la força, Han Solo diu a un dels personatges que es tregui la màscara: "No la necessites", li etziba. Fidel a la línia de text, aquesta és la recepta que sembla seguir JJ Abrams per reviure el miracle fundacional: treure's la màscara, no portar a equívocs, no vanagloriar-se en la proesa de la innovació, mirar de fit a fit a l'espectador i dir-li: "És això el que volies, oi?" I la resposta a la pregunta és una sorollosa claca, just quan acaba la pel·lícula. Com a brillant alumne avantatjat del mestre, Abrams presenta una clonació respectuosa, frenètica i meravellosa de Star Wars: A new hope (1977), amb la consegüent absència total de sorpreses. Però, això importa? Qui es queixarà que tot sigui un refregit vigoritzant d'allò conegut? Fixem-nos: El cadàver ressuscitat és tan pulcre, tan addictiu i tan frenètic, que compleix els somnis de qualsevol espectador: acció sense pausa, salt rere salt, un Falcó Mil·lenari resistent al pas del temps, espases làsers de nou brunzit, rèpliques espurnejants, combats aeris, lluites cos a cos, cantines de mala vida i, és clar, el sotrac de la pèrdua. (Aquí l'article complet amb l'1x1 dels personatges)

The walk | Amb el buit de Nova York als peus

La proesa, que ja havia estat relatada abans de manera magistral per James Marsh al documental Man on Wire (2008), és la recreació d'un sense-sentit. Entesa la pulsió, Robert Zemeckis sap convertir aquest tremolor apassionat en allò que la història demana, és a dir, en un film que necessita un punt de vista poètic i allunyat del soroll industrial del gust d'un Hollywood que el director domina a la perfecció. L'emoció hi és, tot i que The Walk estigui partida en dues parts. La primera, corresponent a la primera hora de metratge, mostra una presentació dels fets infantil, amb un narrador que grinyola en l'intent de ser part de la faula, en si mateix. Edulcorat i imprecís, Zemeckis remunta el vol en una segona part veritablement poètica, on l'experiència d'arribar a les Torres i de creuar-les és tot un espectacle, minimalista i transcendent. Petit dansa sobre la corda, amb Nova York als seus peus. I el prodigi hi és, tal com ho és l'emoció de saber que tot és fràgil i terriblement efímer, fins i tot les torres més altes. Al final, la proesa és la contraposició al desastre. El film és una declaració d'amor a una ciutat ferida pel pas del temps, on tot va canviar, d'un dia per l'altre, sense saber-ne les conseqüències. En una de les darreres escenes, Petit recorda com li va ser ofert un passi vitalici on, a la casella de la data, posava: "forever" ("per sempre"). Que cruel és saber que res, absolutament res, és per sempre.

Love | Els estralls del sexe sentimental

Després de portar l'espectador al límit amb Irreversible (amb la icònica i comentada escena de violació) i Enter the void, Gaspar Noé (Buenos Aires, 1963) clou el seu particular cicle sobre els estralls de l'amor amb Love, un document tan claustrofòbic com les altres dues peces, que fa que el subjecte –l'amor de promeses eternes– acabi sent una gàbia d'emocions, de vida i de derrotes, amb el dolor de la pèrdua com a batec invisible. Noé, bregat en mil batalles i còmode en el joc amb l'experimentació, ofereix aquest drama de romanticisme pornogràfic en 3D, tal com només ell podria oferir-lo, i tal com s'ha estrenat aquest dilluns al Sitges 2015 - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. El film arriba envoltat de polèmica per la seva estrena a França el darrer juliol, on ha estat prohibit per a menors, però, sobretot, amb la gran controvèrsia creada en el darrer festival de Canes, on va ser rebut amb tebior i opinions divergents. (Llegeix l'article complet aquí)

The Martian | Pulcritud hiperrealista

Magistral en la construcció versemblant en base a fonaments científics demostrables, The Martian (2015) és un retorn immillorable de Ridley Scott a l'espai. Després del desgast d'un llenguatge que semblava fos a Exodus, i subratllat per la fallida exploració de Prometheus (amb la segona part ja a l'agenda), aquest Mart que fa d'isolador és una efectiva reformulació del Robinson Crusoe (1719) de Daniel Defoe, així com una entretinguda lectura del Nàufrag de Robert Zemeckis. Rutina, enginy i distensió irònica es donen la mà per forjar un nou món, vermell com mai, creatiu i no tant inhòspit, on Matt Damon és explorador i, alhora, científic d'exacta pulcritud. Encertadíssim en la caracterització, Damon s'afegeix a un festí hiperrealista que no deixa d'emocionar, de crear neguit, de construir fantasies insondables, d'imaginar sortides quan tota fugida sembla impossible. Un Scott sense solemnitat i amb rubor, amb la mà divina que sap oferir un dels darrers tasts de l'art que, per fortuna, encara és capaç d'oferir quan visita espais siderals.

The visit

La proesa que sempre definirà Shyamalan serà la superdotada habilitat per fer visible l'element més inquietant que mai no és a la vista, amb el mínim desgast narratiu possible. A base de cops d'efecte de fira de poble, l'autor vesteix una obra autoirònica i autoreferencial, molt més poderosa que qualsevol d'aquests intents de semblar més místic que la capa de Superman que l'han portat al desastre, tant el comercial –una trencadissa– com el creatiu –una vergonya que res ni ningú pot dissimular. Amb The visit, l'excusa és tan cafre que, fins i tot, ja fa riure d'entrada: una família de postal que queda destruïda per una serra mecànica en forma de paròdia. Divertidíssima, maquiavèl·lica i càndida, un film de pressupost sota mínims que demostra que Shyamalan no ha desaparegut. Al director de The village o Unbreakable li va el ring, la curta distància, el matís. Això és The Visit, una exploració del món subterrani en un món ple de subtileses, d'humor, de terror, de la por més elemental i efectiva. Una bajanada on tot –com passa també als grans films de Shyamalan– manté la lògica inescrutable que dicten, sempre i tothora, els personatges.

The final girls | Una carta d'amor

Tot en The final girls és una carta d'amor. A la violència de l'slasher americanitzat i amb protuberàncies adolescents, als protagonistes naïfs, als personatges i als actors que fan de còmplices de l'enginy furtador de Todd Strauss-Schulson. Gir a gir, gag a gag, concebuda com un slapstick de l'horror i del crit forjat a cop d'espant, poques històries sabran deixar tan bon regust de boca a fanàtics irredempts i, last but not least, a cinèfils descreguts. Lluny de la gravetat paròdica de The cabin in the woods, la voluptuositat del serial killer esdevé la convicció de l'homenatge, de robar idees i de saber riure-se'n amb un punt de nostàlgia per aquells nens que vam ser no fa pas gaire, sense malícies ni distorsions intel·lectualitzades. De la malifeta a un final de doll emotiu, com si, realment, The final girls fos el que és: una carta d'amor.

Victoria | Mephisto Waltz

A l’inici, res no fa sospitar que Victoria serà el que acabarà sent. Escenes de joventut, mil vegades vistes abans, amb una jove solitària de festa. Una mica d’alcohol, i unes amistats fugisseres. Això és tot. A partir d’aquí, una llarga estona, a temps real, de coneixença, de diversió, també de flirteig. De compartir la solitud, que és del que tracta aquest drama enverinat. Rodada en un únic pla seqüència, el film es centra en dues hores i vint minuts de la vida d'una jove immigrant per Kreuzberg, a Berlín. Són les quatre de la matinada i Victoria coneix, a la sortida d'una discoteca, quatre joves amb qui compartirà les properes hores. La càmera com a testimoni directe de tot el que parlen, senten, festegen i viuen. I una experiència que farà que la seva vida pateixi un gir total, evidenciat quan ella interpreta el Mephisto Waltz de Liszt, al piano de la cafeteria on treballa. Un vals enèrgic sobre una de les representacions de Satanàs del folklore alemany. És un gir anunciat de manera magistral, tètric i revelador d’un descens als inferns que ja no tindrà aturador. Poques paraules es poden afegir a la sensació de veure aquesta Victoria. Simplement, cal veure-la per gaudir de la valentia de Sebastian Schipper, un director que gosa oferir un únic pla seqüència de més de dues hores, com si res. Minuciosament construïda i planificada, amb un crescendo que acaba sent molt dolorós, gràcies a una esplèndida Laia Costa, a un director com Schipper i a una música que només podia composar un talent com el de Nils Frahm. Triplet, talent... i victòria.

Yakuza Apocalypse | A prova de xiulets

La nova ració de la "religió Miike" a Sitges ha fet de Yakuza Apocalypse (2015) un nou clam d'alegria per a tots els seus acèrrims devots. Violenta, sarcàstica, boja, amb punts estrafolaris dignes dels millors desvaris d'una filmografia inimitable, el film explica l’auge de Kagayama, un dèbil subaltern que és lleial al llegendari cap de la "yakuza", Kamiura. La cosa es complica quan un sicari assassina el cap i Kagayama descobreix que el seu cap era, en realitat, un vampir. Farcida de moments d’un humor fregant a l’absurd, Yakuza Apocalypse mosta una altra manera –a través de la particular lectura ultrairònica de Miike– d’explicar la fi del món, amb una delirant batalla entre vampirs i membres de la “yakuza”, i amb uns dolents malignes dignes del parc infantil més cafre. Una vitalitat a prova de xiulets i de desànim. Un gol per l'escaire de la previsió dels estrategues que volen encotillar l'ànima de les pel·lícules. I un públic que professa fe cega en la cabriola més desaforada, en la plantofada a un encavallament lògic dels fets i de tota la bestialitat del món pervers que viu al cervell del geni Miike.

El verb en estat físic de Laia Martinez i Lopez

De Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner Editor, 2015), el darrer llibre de Laia Martinez i Lopez (Berga, 1984), en podríem dir mots com visceral, sensorial, desafiador o catàrtic. Però tots farien poca justícia –per molt que siguin de filar prim, pel que fa als guanys– a la poètica de l’autora i, més en concret, a l'àgil orfebreria d'un llibre que culmina el relat començat amb L'Abc de Laia Martinez i Lopez (2009) i L’estiu del tonight, tonight (2011), i que ho fa a través d'uns versos que mostren un verb en estat físic, fet tou dels dits, fet empremta que palpa els ulls, mentre el lector –ell rai!– es deixa palpar.

Article publicat a Nació Digital el 22/09/2015.

Sergi Pons Codina: «Mars del Carib és una novel·la de barri»

Sergi Pons Codina (Barcelona, 1979) em rep a la seva botiga de tatuatges, porta una gorra Lonsdale, es dedica a fer piercings i Agnostic Front sona al fil musical. Alguns diran que no sembla escriptor. Però, qui diu com són els escriptors? De quina manera hem acordat que haurien de ser? Esprimatxats, melancòlics, amb ulleres de pasta i cul de got? Amb aires bohemis propis d'una rebel·lió de progres de saló? Amb mocador al coll, americana, camisa florejada i bastó? Deixeu-ho córrer, perquè en Sergi no és així, de cap de les maneres.

Ell és un escriptor de cap a peus. De raça, d’ímpetu, de veritat. Un escriptor que debuta amb una novel·la que es diu Mars del Carib i que explica, de manera vívida, descarada i directa, "com un cop de puny", els fets i gent d’un "tuguri" situat a la vila de Sant Andreu, passada la Meridiana, "santuari per a petits delinqüents, paradís de felicitats artificials, l’escola de la vida per a en Blai i els seus amics".

Publicat el 27/02/2014. Article complet aquí

Anacleto | Explosions, humor i cigarretes

Anacleto és un dels fills pròdigs de la "factoria Bruguera", aquella rauxa ninotaire que va revolucionar el mon de la vinyeta a l’Estat espanyol i que va tenir el seu epicentre a Barcelona. De la nòmina de l’editorial en destaquen noms com Ibáñez (Mortadelo, Rompetechos, el botones Sacarino), Escobar (Zipi y Zape, Carpanta) o el mateix Vázquez, que va aconseguir una notòria popularitat amb La familia Cebolleta i Anacleto: agente secreto. La pel·lícula es manté lluny dels riscos de l’adaptació i és un merescut homenatge al personatge, però també a un món divertit, boig i que vivia sense respir. El segell de Bruguera hi és, així com també hi són les referències a d’altres personatges claus de la formació sentimental del propi director, com ara Superlópez –que sembla que també tindrà adaptació properament, signada pel mateix Ruiz Caldera– i que apareix en un pòster d’una de les primeres escenes.

Oriol Prat Altimira: «Cal buscar l'equilibri entre la persona i l'autor quan escrius un poema»

El debut d’Oriol Prat Altimira (Sant Esteve de Palautordera, 1981), Metres quadrats –publicat per l'editorial Blind Books, que també debuta al món literari–, ens ofereix un tast de poesia fresca, treballada i païda. Un llibre que explica coses de l’amor i que és més que un simple llibre sobre les desventures amoroses d’un jove d’avui en dia, "volia vigilar molt amb això, no ser massa exhibicionista", ens confessa l'autor, content de l'obra feta i amb ganes de veure quin camí emprendrà ara el llibre. "En el procés de depuració del poemari vaig anar eliminant poemes que potser ara em farien vergonya de veure publicats". Però, més enllà d’això, de les ganes de fer-ho bé, de ser autoexigent, la realitat ens diu que és un llibre on hi ha un bon pòsit de lectures, on hi ha respecte pels referents, on hi ha vida, i on hi ha un gran futur per endavant.

Publicat el 10/04/2014. Article complet aquí.

The Man from U.N.C.L.E. | Oliva i escuradents

Més estilista que narrador, Guy Ritchie demostra a The Man from U.N.C.L.E. (Operación U.N.C.L.E., 2015) que el camp de proves –de retorn milionari– de Sherlock Holmes era molt més que un joc on poder magrejar la plasticitat, la silueta de còmic, el retro i l'steampunk. De nou amb més ganes de mantenir una elogiosa elegància que de conservar el "punch" primitiu –i havent superat ja la fase del despropòsit risible– Ritchie confirma que és autor –que té mirada d'autor, sic– i fa a d'aquest retorn dels "homes d'U.N.C.L.E." una de les millors propostes per passar la inquietud pegallosa de l'estiu, per refinades, escumoses i excitantment digeribles. Entesa com una successió de peces que homenatgen la sèrie original, Bond hi és, com també hi és Hunt, Ethan Hunt, tot i que el gust per l'alenada "pulp" envaeix una imatgeria feta a base d'enaltir la retro-moda, el retro-argument i la retro-seducció del gest, no així del múscul. En tot cas, la diversió –assegurada– haurà servit per confirmar que Henry Cavill és un actor amb més registres que el d'un home petrificat en la icona d'ell mateix. I per demostrar que la diversió del blockbuster no cal que sigui barroera, que pot tenir l'elegància sofisticada d'un vestit entallat, italià i a l'ús, amb oliva i escuradents inclosos al vermut.

Sòcrates, la saviesa incorruptible

En ple judici, Sòcrates confessa que l'oracle li va dir que era l'home més savi que hi havia a la Terra. Qui gosaria posar en dubte l'oracle? Qui no tindria l’ego tan gran com per deixar-se llustrar les sabates de manera ostentosa? Ell –el savi, el pensador, l’home lliure, el filòsof– no, incrèdul. Perquè la integritat i l’autocrítica són els camins que ajuden a fer persones dignes del tresor de la democràcia. Amb aquesta escena, Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano, en el marc del Grec 2015, posa en evidència que la perdició del filòsof grec va ser, precisament, la gosadia. En una societat que defuig del pensament propi, en una comunitat on la major part dels éssers viuen refugiats en grisos anodins, Sòcrates va lluitar per fugir del terme mig, fent de l'interrogant la seva raó de viure. Però combatre la ignorància el va portar a cometre l'error de ser "arrogant", tal com ell mateix explica, poc abans de morir.

 

Llegeix tota la crònica

Inside out | El quid fundacional

L'ordre monolític de la vida adulta, les penes i alegries, els drames personals i les misèries de fer-se gran. Tot això hauria de ser la matèria primera de l'educació sentimental dels nens, una cosa que Pixar porta provant de dibuixar des de fa dues dècades a través d'un discurs honest. El primer gran touch down va ser la vida en set minuts d'Up, massa obscena per a tant d'esglai de realitat. Més tard, el segon: les joguines de Toy story 3 s'abracen conscients que han de morir plegats, a l'abocador incendiari que és, diguem-ho clar, aquest teatre per on ens passegem. Dos punts que marquen una preciosa pirueta metacinematogràfica. Anys després, aconseguida l'aprovació dels personatges fundacionals, i demostrant que l'esperit segueix viu, Inside out explora, a fons, el quid fundacional: no hi ha vida sense dolor. Arribant al moll de l'os, la pel·lícula funciona com un viatge a l'essència mateixa de Pixar, i de la connexió amb el cinema. Som records que s'esfondren –els primordials, però també els altres– i som feliços si hem sabut d'on ve cada tall que ens obre un abisme. La resta, pur espectacle monumental que fa que una història mínima contingui el secret que ens empeny a veure cinema, que ens empenys a viure, cependant. L'impacte de saber que hi pot haver alegria, malgrat que ja haguem entès que el camí no té retorn.

Mission: Impossible 5 | La vigència de l'escapisme

Cinc pel·lícules després –i havent passat ja 19 anys des que Brian de Palma va revaloritzar la sèrie de finals dels 60– la necessitat d’allargassar una franquícia només pot mesurar-se per la passió amb què ens explica una història ja sabuda. Des d’aquesta premissa, el que ens ofereix Missió: Impossible. Nació secreta no és res més que l’assumpció d’una marca pròpia, d’una manera d’entendre el cinema, i d’un claim que sempre ens fa tenir ganes de saber què vindrà després. Ens és ben igual si coneixem quina mena de trampes inclourà, perquè la convenció del thriller viurà entre el respecte i la convulsió, entre la meravella d’oferir, sempre, alguna cosa més.

Totes les incògnites del mite de Carmen

Parlar del mite de Carmen és fer-ho dels símbols de la feminitat occidental: una dona alliberada, segura, seductora, independent, temptadora i decidida. Immortal gràcies a Georges Bizet –Carmen és l'òpera francesa mes representada i popular de tots els temps–, les lectures simbòliques segueix mantenint-la viva, creant debat al voltant d'una figura que encara mostra, però, algunes incògnites sense resoldre. Una bona mostra n’és 4 Carmen, l’espectacle que s’ha estrenat aquest dimecres al Festival Castell de Peralada, una coproducció del propi certamen i d'Òpera de Butxaca i Nova Creació (OBNC). Diversos dramaturgs i músics n’han rellegit el llegat amb la intenció d'esbrinar qui és aquest mite en realitat: una dona que encarna la passió i torna bojos als homes, una ànima lliure a qui li agrada jugar, una víctima de la violència masclista o una gitana pària que desafia l'statu quo?

Avengers: Age of Ultron (2015) | La part transcendental

Entesa com una successió de caos, cops i escenes de transició cap a tot allò que ha d'esdevenir-se (aka Civil War), la segona part dels Avengers és allò que oferia la primera, però amb un tel de seriositat. El tall del muntador, inefable, no només elimina algunes brometes que no calien, sinó que passa pel boc gros la humanitat de la persona-darrere-l'heroi per centrar-se en la part transcendental del món a punt d'explosionar. Tot plegat fa que el remolí sigui indeturable, amb un Ultron passat de pretenciós i afectat, amb alguns defectes –encara– d'empatia flagrant (Bruce Banner i Natalia Romanova, us necessitem!) i amb una lleu comissura als llavis (Vision, a l'aparato). Poc marge per la mística, i molta maniobra per a l'aterratge. Si bé The Avengers (Joss Whedon, 2012) era un pla perfecte, The Avengers 2. The age of Ultron és la relectura de la pausa, la maduresa del gran cop. No serà com la primera vegada, però la satisfacció serà, asseguren, molt més profitosa.

The Babadook | D'emoció i pseudoparanoies

Viscuda al seu dia com a hype desitjat del darrer festival de Sitges, el millor de The Babadook (2014) no és que sigui, que ho és, una bona pel·lícula. Amagada rere la careta d'un monstre de penombra perpètua, a la mà de Jennifer Kent hi ha més de commoció que de perversió, més d'emoció que de cop d'efecte. Decidida, ferma i ben resolta, Kent revisiona el cantó fosc del monstre de tota la vida, aquell que viu i reviu amagat als armaris, entre les pors més elementals i primàries. I els ingredients són els que són, à bout de souffle: mare recentment vídua, fill traumatitzat i pseudoparanoic, ferides obertes i en supuració persistent, context social en el paradigma d'incomprensió, lleugera esquizofrènia en batec. I tensió que supera l'espant, perquè l'espant no arriba mai, com una rúbrica d'autora –amb matrícula en el disseny artístic– que sap què vol per dir el que cal, sense més. Adient per passar por, però també per saber que les pors, en realitat, són molt més doloroses quan provenen de les teves pròpies misèries.

Exodus | La menjadora circular

La Bíblia no és fruit del talent d'Stan Lee, ni tampoc d'Alan Moore o Frank Miller, però la perversió lisèrgica de cada acció-reacció, plena d'impulsos primaris, de polaritzacions entre bons i dolents, seria digna de la millor escola del nou planter multicolor de Marvel. La retroalimentació s'ha convertit en una menjadora circular: si primer fou l'Antic Testament la font infinita, ara és l'univers de superherois anabolitzats el referent ineludible, també per a les revisions bibliòfiles. Per això no sorprèn gens veure el Moisès de Ridley Scott convertit en un action-hero, més a prop de la redempció de Daredevil que de l'autosuficiència artrítica de Charlton Heston. Ara, Christian Bale torna a posar-se la capa d'heroi obscur, amb poc matís, per donar rostre a un líder cru i modernitzat per l'efectisme visual i per un elenc d'actors desiguals, però competent. Scott, en una pirueta més, demostra que podia explicar-se la mateixa història amb més geni, amb un voluntariós posicionament polític, i amb la indocilitat d'un autor que s'ha acostumat a mostrar el talent sense voler sorprendre. Perquè els déus i els reis sempre tenen formes humanes. I perquè els mars poden obrir-se de moltes maneres.

Patti Smith, la veu de la gent lliure

Convençuda del tot i convencent tothom. Així ha estat l'actuació de Patti Smith al llarg de l'hora en què ha repassat, de manera memorable, el seu disc de debut, Horses (1975). Sense perdre ni un bri de l’actitud que l’ha convertit en una musa de la resistència, de la llibertat i del compromís, Smith s’ha guanyat el públic i ha reivindicat una generació d’artistes llegendaris, capdavanters d’una època daurada. Però també ha reivindicat, amb tota l’energia possible, el poder del futur. Mentre el sol anava desapareixent lentament i Gloria: in excelsis Deo encenia els ànims, Smith ha demostrat les raons que la fan una estrella irrepetible i indomable. A una energia i manera de ser incorruptible hi ha afegit la vàlua d’un llegat, el de la seva música, desgranant el disc amb el qual va debutar fa 40 anys cançó a cançó, emoció a emoció, fent que resulti més viu que mai i, també, més necessari. No han passat els anys per Horses, perquè segueix sonant descaradament fresc, tal com Patti Smith ha sabut demostrar, amb pics d’èpica i mística, amb dosis d’explosió pura, amb moments de recolliment, amb altres d’un alliçonament que estremeix (Birdland, la tercera, com a presagi per una emoció a flor de pell que ja no ha volgut marxat més). Patti Smith en estat pur: persistent en la seva ànima de poeta, brillant quan l’electrificació és extrema.

Si és que hi ha "fakes" d'algú

La primera jornada del PS15 també ha estat el dia de Hiss Golden Messenger, amb el seu pulcre rock southern provinent de Carolina del Nord. A pocs metres, Yasmine Hamdam evoca l’esperit de PJ Harvey amb la seva mixtura entre sons d’arrel oriental, folk eteri i guitarres de l’indie més eclèctic. Benjamin Booker posa el llacet a la reivindicació dels orígens, amb una aposta que sobrevola el Treme de la seva Nova Orleans natal, a mig camí del soul i del blues, i sempre brut, aspre i inconformista. A pocs metres, The Replacements es guanyen el públic amb un concert èpic, amb aparició estel·lar dels Jackson Five i una poderosa musculatura punk-blues-rock. D’aquesta passió de guitarres americanitzades passem a Mikal Cronin, que aposta per l’electrificació i el nervi del power-pop que va tenir la glòria als 90. Estrofa, pont, tornada, amb una execució lluminosa i desaforada. I la recompensa final del millor dels fakes, si és que hi ha fakes d’algú. Imponent, sobri, elegant i seductor, Chet Faker mostra el seu ampli mostrari de postures, dits i fèmurs en dansa, amb una proposta que fascina un públic entregat a l’ànima d'un soul que traspassa límits.

Link: Crònica: Del «sold out» a la glòria

Antony i la trista meravella de viure

Entre el brogit, el ball, l'estridència i els himnes que necessiten ser cantats a crits, Antony Hegarty ofereix als milers d'assistents al concert un moment d'èxtasi místic, del tot inusual en aquesta mena d'esdeveniments. Situat sempre al mig de l'escenari, abrigat per una impol·luta i majestuosa OBC, l'artista novaiorquès posa el públic dins de la bombolla, on aquesta comunió ja és imparable, gràcies a una presència escènica que embolcalla –malgrat la distància i la magnitud– i, sobretot, gràcies a una manera irrepetible de dir cançons estremidores, que emocionen i que deixen sense esma. Amb el públic entregat, Hegarty ha tornat a demostrar, cançó rere cançó, que l'etiqueta de "pop melancòlic" ja no li fa justícia, perquè cada cançó és una troballa, perquè la seva carrera ja ocupa un lloc d'honor en la història de la música popular. Valent, emotiu i irreductible, l'èpica intimista d'Antony and the Johnsons ha colpejat Barcelona a través d'una manera d'autoafirmar-se, de ballar i d'entendre l'èxtasi ("I'm finding my rhythm as I twist in the snow"), com si cada cançó fos un esclat de la trista meravella de viure.

Link de la notícia: Antony and the Johnsons colpeja el Primavera Sound amb la seva èpica intimista

L'impactant díptic de l’horror de Joshua Oppenheimer

Dos anys després de l’impacte que va suposar The act of killing (2012), Joshua Oppenheimer tanca el cercle amb una obra igual de colpidora, però sense el punch de la sorpresa inicial que va suposar aquella primera. Previnguts per l’estremidor relat que era l'obra precedent, The Look of silence (2014) en continua la història, però ens resulta molt més digerible, perquè ja en coneixem l’horror dels personatges, i també sabem quina és la desraó més macabra i increïble que pot existir. De nou produïda per Werner Herzog, The look of silence agafa la mestria del director alemany per retratar els personatges, amb la diferència que els d'Herzog simplement són folls, totalment inofensius. La tragèdia del cas és que els personatges d’Oppenheimer són assassins sense escrúpols que no mostren ni una engruna de penediment. Amb tot, l’obra mostra la persistència d’una bondat inexplicable: els botxins estan absolutament pertorbats, però les víctimes viuen sense por i amb una serenor admirable.

Relatos salvajes | Averns i descens salvatges

El relat és salvatge perquè la realitat ho és. No hi ha engany, ni tan sols quan constatem, en ple astorament càustic, que la ficció sempre és superada per una realitat diabòlica, corrompuda i obstinadament malalta. Només cal deixar-se impactar per la història que obre la pel·lícula, i de seguida sabrem que no hi ha cap invenció impossible de ser franquejada per la ment corcada d'un home. Però, tornant a la ficció, a Relatos salvajes (2014), Damián Szifrón escriu i dirigeix amb mà precisa la radiografia d'un món que sempre ens decebrà, que sempre traurà el pitjor de nosaltres, mentre nosaltres –precisament– ens pensem que som els grans superherois de la pel·lícula. Construïda de clímax a clímax, comença amb un descens i acaba amb una boda que evidencia que no es pot anar més avall. Sense decaure mai, sense abandonar el ritme, vocacional en un humor bàrbar –perquè és mundà–, les sis històries mantenen un pes innegable en elles mateixes, però és en el conjunt que fan que les admirem per ser esclats maquiavèl·lics de certesa irrenunciable: la tragèdia és voler ser dòcils en un temps ple de llops que volen que també siguem llops.

Into the woods | Connexió fallida

A la fi, saps que l'impacte t'ha fet entrar a l'avern, tot i que el primer cop de puny ha estat sorprenentment amable. Això ha fet d'Into the woods un musical memorable: vestir-se amb la benevolència de la moralina dels contes per subvertir-ne el subtext i explicar com n'és de desagradable, aspre i cínic el món real, sigui ficció o sigui a tocar dels dits. Estrenat el 1986, la partitura d'Stephen Sondheim permetia als espectadors recórrer uns camins que ens porten ben lluny del punt traçat, precisament, per la tradició almibarada de la factoria Disney, fet a base d'insistències del bon veure (i del bon sentir), i que en el material que alimenta aquest film concentra, en una sola història, tots els contes de la imatgeria popular (Perrault, Grimm, Andersen), convenientment passats pel túrmix d'una producció implacable. Però el traspàs del teatre al cinema mostra una terrible connexió fallida: d'una banda, l'humor càustic i de finesa obscura és engolit per l'efectisme d'esperit boy scout. De l'altra, els personatges (tan cínics a l'original) són víctimes d'una allau de successions i esquetxos mal païts. I, per últim, Rob Marshall confecciona una història insulsa, oblidant-se llastimosament que el llenguatge cinematogràfic necessita una visió que entengui els recursos que li són propis. Si be a Chicago tocava allò que calia fer sonar, a Into the woods la vivacitat del cantó pervers dels contes queda en un híbrid de cartró-pedra sense ritme, sense cap mostra de voluntat per transcendir la marca Disney, aixecat gràcies als maons d'un talent desaprofitat.

The Signal | Súperafectacions d'armadura insostenible

The Signal fracassa en el múscul que sosté l’armadura, deixant en evidència que el punt de vista ha gastat més esforços en l’elaboració d’una trama que en presentar personatges interessants. La culminació del clímax encara reforça més la sensació d'artefacte ineficaç, amb una construcció que acaba per perdre tota mínima esperança de salvació. Els defectes són qüestió de fonament, perquè William Eubank es concentra, només, en la pell. Tota estratègia per dissimular la manca de veritat i, sobretot, d’ofici narratiu vibrant –l’únic que pot salvar una història com aquesta, condemnada a la necessitat d'un “inesperat” efecte final– serà poca: per començar, sobredimensioneu una línia argumental mínima, amb geeks a la recerca d’un hacker que torpedina sistemes i càmeres de vigilància. Continueu per dosificar el relat del joc de persecució i escapatòria, i no tingueu cap mena de penediment per magrejar el record d'un doctor Moreau digne. Com a culminació de tots els mals d'un director poc perspicaç, poseu una càmera lenta i feu tanta ràbia com sigui possible amb tones d'irradiacions pretensioses. Feu-ho així, serà l'únic que quedarà per evitar l'abandó: allà on no arribi el gir, el cop i el puny, que hi arribi l’ull tecnològic; on falti la consistència d’una trama granítica, que arribi una èpica súperafectada; on tot s’esfondri sense remei, fem-hi una pirueta. Et voilà: la tragèdia d'un trenclaclosques petrificat i mancat totalment d’ànima.

David Carabén: «Si tingués les coses clares, no faria cançons»

Després de set discos editats, David Carabén torna per mostrar les noves cançons a un públic fidel i entusiasta, disposat a sacsejar emocions i idees. Amb L’ànsia que cura (2014), Mishima segueix amb la seva brillant –i mesurada– evolució musical, i continua poetitzant sobre les confrontacions que són pròpies en tota manifestació artística i col·lectiva. El disc comença, precisament, amb La brisa, una peça que recorda el pols vibrant entre desig i prohibició de Qui n’ha begut. “En certa manera, el mètode és el mateix, igual que a Tot torna a començar”. Explica que aquest arriba quan tens clar què vols definir o escriure i això encara no té nom. "Saps que existeix, que és una força, una realitat que condiciona la vida, que ho trobes en experiències molt diferents”. A Qui n’ha begut, es tracta de la relació entre el que desitges perquè et fa feliç, però que també t’esclavitza. Una força poderosa que és en el vi, en la música, en l’amor, també en la droga. “Però, quin nom li posem?”. 

Link: David Carabén: «Si tingués les coses clares, no faria cançons»

Francesc Garriga, l’esclat d’una revolució en minúscules

Francesc Garriga, un dels noms més destacats de la poesia catalana contemporània, moria a Sant Cugat, als 82 anys d'edat. Nascut el 1932 a Sabadell, s'inicià en el món literari amb Entre el neguit i el silenci (1959) i deixa Swing com a llibre pòstum, una obra que publicarà Labreu Edicions, editorial amb qui l'unia una relació que anava més enllà de l'amistat, del mestratge i de la confidència, i amb qui també publicà Ragtime, guanyador del premi Cavall Verd-Josep M. Llompart (2012). Recentment havia estat premiat amb el Carles Riba per Tornar és lluny (2013). La seva darrera publicació, Demà no és mai. Antologia poètica 1959 - 2014 (2014), ha estat editada per AdiA edicions –de qui també en va assumir un “padrinatge moral” i afectiu molt intens– i conté alguns poemes inèdits i els cims més destacats d'una obra apassionant, reivindicada, majoritàriament, per les noves fornades literàries. 

Link complet: Francesc Garriga, l’esclat d’una revolució en minúscules

Birdman (o la fúria inesperada del sublim)

Era de justícia poètica que aquesta diatriba ultramagnètica sobre què coi és la fama fos protagonitzada per Michael Keaton, un actor a qui la fama l’ha colpejat de tal manera que no és que sigui la rampoina que queda de Batman, perdó, de Birdman, sinó que la fosca capa del seu decrèpit personatge no l’ha deixat enlairar-se de cap altra manera que no fos a rebuf del record d’un heroi. Per això Birdman té tant de vivència, de batec, de reivindicació, de cinema fet des d’una narració diegètica impecable i extrema. Per això el resultat és la millor pel·lícula d’Iñárritu des de 21 Grams, construïda com un espectacular pla seqüència en fals, però alliçonador en la seva essència superdotada: el cine com a imatge, discurs i arma del poder de la narració més sublim. Un relat de redempció d’alta costura, on absolutament tot és a lloc, a ritme de redobles, de levitacions i d’epopeies que són tan reals que semblen pura fúria feta cine.

The imitation game | Geni sense enigma

Alan Turing (1912-1954) és un personatge d'una complexitat fascinant. Creador de la protocomputadora, explorador dels límits de la intel·ligència artificial, teòric de la informàtica i del criptoanàlisi i, sobretot, paradigma del geni turmentat en un món on no hi havia espai per a la seva adaptació. Justament per això The imitation game, aquest biopic de manufactura impecable, no fa justícia al seu llegat, on la victòria contra el feixisme va portar, ad hoc, una època de pau controlada i de governs de mà retrògrada. Lluny de l’Enigma de Robert Harris, Morten Tyldum només intenta desxifrar l'enigma de la guerra –i l'aventura del límit del cervell humà– i desisteix de mostrar l'autèntic enigma, el de com poder esquivar la repressió implacable del poder. En aquest trencaclosques que hagués pogut ser una pel·lícula fascinant, Tyldum prefereix l'entramatge acadèmic en comptes de deixar-se abduir pel poder compositiu de Pi (Pi, fe en el caos, Darren Aronofsky, 1998), allò que hagués pogut ser un acostament plausible al cervell de Turing. Per damunt de tot això, però, la figura de Benedict Cumberbatch sap escorxar el geni compulsiu i angoixat del matemàtic anglès, i li afegeix els tics i clarosbcurs necessaris per elevar un resultat final que es recrea en una pulcritud refulgent i innecessària.

Nightcrawler | L'aguait del depredador

L'estimulant debut de Dan Gilroy rere la càmera té el nervi del depredador just en el moment previ a la queixalada. Aquella pausa eterna que, en realitat, han estat uns pocs nanosegons d'adrenalina continguda, de desig insaciable, de fam i de ganes d'aconseguir-ho. Amb un resultat més que notable, Gilroy aprofita un Jake Gyllenhaal que es creu el paper i que el sua, creant un personatge memorable, per brut, per neci i per temible, amb uns diàlegs imprevisibles que sonen a amenaça constant. En una barreja sòrdida que retrata la nit com ho feia Drive (sense l'estilisme, però fent servir la seva ànima devastadora), la manca d'escrúpols de Lou Bloom mostra la brossa d'una societat que viu d'alimentar carronyaires en pro d'una audiència que creuen tenir i necessitar, en un thriller que agafa els mecanismes del cinema de gènere i que fa gaudir (entengui’s: repulsar) amb la certesa del reality, del pur espectacle morbós en què hem convertit el nostre entreteniment i, encara pitjor, la nostra informació. Gilroy combina notablement tot allò que podria sortir de les carreteres hipnòtiques de Mullholand Drive per afegir més llenya al foc del morbo televisiu, tan ben retratat per Sidney Lumet a Network. Aquí, però, no és el suïcidi d'un home en directe. A Nightcrawler ets tu, en primer pla, passejant-te com una hiena impertèrrita pels suburbis, devorant a qui calgui per aconseguir vendre un reportatge per 100 dòlars.

Entrevista a Joan Margarit: «Un mal poema embruta el món»

Joan Margarit acaba de publicar Des d’on tornar a estimar (Proa, 2015), un poemari sec i tendre alhora, que fa que ressonin aquells freds dels primers poemes, però també l'aspror dels darrers. Rodejats de música i de llibres, parlem de poesia, de llengua i de país en una sala que és molt més que una sala d’estar. Potser perquè “estimar és un lloc”, que la poesia també és un lloc. Algun indret semblant a aquest que compartim durant una estona, parlant de la veu que ressona en el seu nou poemari. 

Link: Joan Margarit: «Un mal poema embruta el món»

The Interview

Per menor glòria del “hype”, The Interview no supera el tràngol de sobreviure als seus efectes col·laterals. Prohibida pel règim del gran-líder-dictador a qui assassina en la ficció, la fogosa publicitat de la censura només li juga a la contra: ni li calia tanta expectativa ni tanta promoció, ni la pel·lícula aconsegueix ser més que un simple joc d'humor que intenta semblar épouvantable i que es queda a mig camí de tot allò que voldria ser. No es pot negar, però, que la jugada és un encert de la maquinària “quinqui” de Sony Pictures: fer una campanya trituradora a partir d'un ciberatac amb tints conspiroparanoia adolescent. I, així, justificar la mala bava descafeïnada d'una història que només sap provocar en la sinopsi i que es queda en un simple tràiler efectista que no arriba enlloc. Ni la censura era això, ni els enfants terribles són tan poc creïbles com aquestes caricatures d'humoristes que viuen al límit de l'escatologisme infantil i de l'acudit de bar.

No saber-se viu

El temps és cruel, però encara ho és més que passi en va. En aquesta cursa (de ben segur malintencionada) per veure qui ha envellit més (i més malament) podríem pensar en dos còmics pretèrits que es recreen en el patetisme de no saber-se vius; o podríem pensar en el talent dels Farrelly, refrescant fa dues dècades, insuls i en estat de putrefacció ara mateix; o podríem fer llista dels acudits bons (que n'hi ha, valga’m déu), però que són enterrats per una ingent sobredosi grotesca de voler ser transgressor (ergo divertit) sense haver paït el propi efecte dels anys en tu mateix, en una obra que (per desgràcia) ja és a l'altre barri, i en una manera ridícula de ser tot allò que no és la diversió.