Spotlight en deu raons

Spotlight, flamant Oscar a Millor pel·lícula, és un film necessari, pulcre, obert a l'anàlisi. Una pel·lícula que s'ha de veure. 1. Perquè el guió no té cap fissura i sempre és precís. Misèries humanes, pors, ràbia, valors i valor. Una mostra d'allò que és qualsevol grup humà sota pressió. 2. Perquè no es pot ser més efectiva partint d'elements tan simples. Cinema pur. 3. Per la història que explica. Quatre periodistes buscant la veritat d'un cas sistemàtic d'abusos sexuals a Boston, una de les ciutats més catòliques dels EUA. 4. Per com explica aquesta història. Amb intel·ligència, rigor, ofici fílmic i sempre amb l'ai al cor. Matrícula d'honor, per l'honestedat total i per fugir dels sentimentalismes. 5. Perquè reivindica el periodisme. Una esplèndida radiografia de com es va estirant el fil i de com un grup de periodistes exerceix –malgrat les pressions més furibundes i també les més subtils– la seva professió. 6. Perquè és una guia moral de com fer bé la feina, siguis o no periodista. 7. Perquè no criminalitza persones, sinó l'estament que permetia els abusos i que els ha estat tapant al llarg de dècades. 8. Perquè compta amb un repartiment coral amb Michael Keaton, Rachel McAdams, Liev Schreiber, John Slattery, Stanley Tucci, tots ells esplèndids. Però, en especial, per un entusiasta Mark Ruffalo. 9. Perquè consagra el talent innegable de Tom McCarthy, ja vist a Win Win, The visitor o The station agent. 10. Perquè és un dels pocs films d'aquest curs que sobreviurà el pas del temps, i es convertirà en un referent.

Avengers: Age of Ultron (2015) | La part transcendental

Entesa com una successió de caos, cops i escenes de transició cap a tot allò que ha d'esdevenir-se (aka Civil War), la segona part dels Avengers és allò que oferia la primera, però amb un tel de seriositat. El tall del muntador, inefable, no només elimina algunes brometes que no calien, sinó que passa pel boc gros la humanitat de la persona-darrere-l'heroi per centrar-se en la part transcendental del món a punt d'explosionar. Tot plegat fa que el remolí sigui indeturable, amb un Ultron passat de pretenciós i afectat, amb alguns defectes –encara– d'empatia flagrant (Bruce Banner i Natalia Romanova, us necessitem!) i amb una lleu comissura als llavis (Vision, a l'aparato). Poc marge per la mística, i molta maniobra per a l'aterratge. Si bé The Avengers (Joss Whedon, 2012) era un pla perfecte, The Avengers 2. The age of Ultron és la relectura de la pausa, la maduresa del gran cop. No serà com la primera vegada, però la satisfacció serà, asseguren, molt més profitosa.

Begin again | Els tics de la bohèmia beneita

Greta, Dan i la seva història de caiguda i redempció. De fons: balades que no despentinen, l'Empire State, carrers de llibertat embadalida amb caminades només aptes per a espectadors embafats, i la química d’un eficient Mark Ruffalo i d’una –més que mai abans– histriònica Keira Knightley. Després de gairebé dues hores d’amable exposició dels tics de la bohèmia més beneita, el resultat és així (sic): una Nova York que sembla la part xarona d'un parc de fireta, la cruel absència d’una sola bona línia de diàleg, una corrua d’obvietats que de tan òbvies resulten irritants, la constatació de tòpic rere tòpic i de cançons boniques pel sol fet de fer-les sonar i fer-les vendre. Per si no n'hi hagués prou (que ja n'hi havia), el John Carney que va sorprendre amb l'espurna i la frescor de Once (2006), s'entesta a mostrar a Begin again que el món de la música és una experiència naïf, buida de tota mena de veritat, tacada de les idees preadolescents de músics impostats i executius impostors. Una soft-movie per a intents de hipsters calents/calentes que només té un mèrit, però el té: com a mínim no és pretensiosa. Simplement és estúpida.

The avengers | El pla perfecte

The Avengers és allò que Marvel Studios havia somiat: la fascinació visual que ens deixa bocabadats, la tècnica esclatant feta divertimento, la reunió de totes les puntes de llança de la companyia –que viu una segona joventut gràcies als rèdits d'aquestes adaptacions d'enginy superlatiu–. És, també, un màquina precisa d’entretenir, que sap barrejar l’acció de manual èpic amb un humor ajustat al lluïment dels personatges. És, per sort dels mortals, un magnètic catàleg de superherois que han sabut conservar la seva pròpia personalitat. És la constatació d’un nou camí que sap reunir diferents trames en benefici d’una pel·lícula aglutinadora, d’un espectacle on tot ha de petar sense mitges tintes, un artefacte comercial que aixopluga i clou diferents trames obertes en anteriors personatges, històries i productes. L’operació de Marvel Studios ha estat genial: han sabut fer marca, han assumit el control dels propis mites, i han administrat aquesta renda de manera intel·ligent. L'inici de l'aventura, amb el doblet format per Hulk (Louis Leterrier, 2008) i Iron Man (John Favreau, 2008) ja va indicar que les coses s'estaven fent bé. El van seguir la segona part del multimilionari Tony Stark -que en mans de Robert Downey Jr. és dinamita pura- i la primera del Capità Amèrica (Joe Johnston, 2011) i Thor (Kenneth Branagh, 2011). The Avengers és la gran pel·lícula que tots ells esperaven, ampliada per unes interpretacions que han afegit a cada personatge el rampell d’excepcionalitat que necessitava. Joss Whedon, autor de Serenity (2005) i de sèries d'èxit com Buffy o Firefly, ha sabut demostrar que la història no li anava gran i que es pot unir un supergrup sense fer un pastitx indigest. Efectivament, el pla perfecte: la pel·lícula que Marvel havia somiat.