Grotesca misèria

Ni comèdia, ni drama. Reality (Matteo Garrone, 2012) és la crosta d'un conjunt de vides que graviten al voltant de Luciano, un napolità que viu engolit pel revers de la seva pròpia realitat no viscuda. Matteo Garrone retrata sense condescendència la brutor i la llum de Nàpols (o de qualsevol altre poble de la Itàlia que no surt a la postal) i carrega d'una aspra candidesa el personatge que interpreta Aniello Arena. El fet és eixordador: de tant irreal que resulta, sembla totalment verídic, perquè el traç gruixut de les misèries humanes d'aquests temps que corren no poden dissimular la trencadissa. El paisatge és definitiu, una societat alienada que alimenta de manera grotesca els seus somnis d'escapatòria. Garrone construeix un artefacte carregat de poder, posa les cartes sense marcar-les, l'encerta amb el to, tria bé un punt de vista no intervencionista. Però falla en el ritme, tot i que l'aposta assumeix la valentia de reescriure els fonaments d'un neorealisme que avui ha de conviure amb el règim totalitari de la brossa espiritual.

The Hobbit I | El tedi, de Lucas a Jackson

Ningú no pot negar que la història que amaga el Hobbit té prou suc com per fer una pel·lícula digna de la trilogia d’El Senyor dels Anells. A desgrat de les expectatives, aquest és un altre cas del film bord que es converteix en producte estèril i que acaba engolint el talent del seu director. Potser el crim de Jackson no és tan preocupant com el de Lucas (potinejar i autodestruir el llegat d'una trilogia com Star Wars és inaprehensible), però també és sagnant, es vulgui o no. The Hobbit mostra la caiguda del pols cinematogràfic. De com és possible que un director dirigeixi amb mà férrea -i magistral- nou hores de gran trilogia amb un ritme mesurat i sempre adequat, amb capacitat de sorprendre els espectadors, amb pulsió narrativa i ganxo mesuradíssim, amb grans actors i una direcció d'art majestàtica, amb visió comercial i, malgrat tot, un esperit eminentment independent. De com és possible que, nou anys després, el mateix director passi a fer una pel·lícula sense noció del ritme, sense voluntat de sorprendre, sense signatura autoral, sense esperit, sense ànima, sense res de tot allò que va fer envermellir els palmells de les mans de mig món. Peter Jackson, qui millor havia entès l'univers Tolkien, no ha sabut digerir ni un trist borrall de l'essència infantil del Hòbbit. Empatx de nans, sobredosi d'orcs, festival fastigós de mocs de trolls durant unes interminables tres hores. Per sort, el desastre no és absolutament indigne gràcies al director de càsting que va tenir la il·luminació de posar Martin Freeman com a jove Bilbo. I, per sort doble, Serkins apareix just en el moment en el qual la fugida ja era irreversible. La resta, el gran tedi interminable, només apte per a alguns fans irredempts.

Antònia Font és aquí!

Festa grossa al Teatre Auditori de Granollers, un èxit de principi a fi. La Sala Gran, plena a vessar i polièdrica com poques vegades, mostrava un públic d’edats, condicions i entusiasmes sortosament diversos. A l’escenari, un grup que ja ha paladejat aquestes situacions abans: una devoció gairebé messiànica d'una platea totalment entregada. És increïble pensar que un grup com Antònia Font hagi arribat fins aquí. Però, de fet, Antònia Font és aquí, justament aquí, al seu lloc. I mai no s’havia mogut: pop fresc, un no-discurs entranyable i magnètic, malabarismes lírics d’estar per casa, i la comunió que atrapa per la senzillesa de saber-se gent corrent. Són a dalt de tot, aquí mateix.

Link: Antònia Font és aquí!

Ballarines de ballet

L'evidència de la creació artística són els moviments de maluc de Pau Debon a l'escenari. Són aquelles postures variades de les ballarines de «balet», dit així, com quan solíem dir-ho i no teníem pressa -ni ganes- de saber-ho dir com cal. Són aquelles impostures que no ho són, que són de franc, que són de veres, que són flagrants i poc automàtiques, que són poc traçudes. Surten de dins i es manifesten en el fet d'aixafar la convenció del virtuós. La tecla és aquesta, i vostè és aquí. Un grup pot ser extraordinari i ser absolutament imprecís. La protuberància de la raó de l'art modern es recrea a la imperfecció d'Antònia Font. Ni rock progressiu, ni pop d'autor, ni surrealisme, ni quotidianitat, ni música de ball, ni radiofòrmula. Tot queda amagat per l'eixordador aplaudiment d'una platea que s'entrega amb l'incessant tirallonga de hits que ningú sap per què ho són, com si fos una gran coreografia absurda. Però ho són, i això basta. Perquè tu també ets aquí, ara, fent postures variades de ballarina de «balet».

Ballarines de ballet, d'Antònia Font («Vostè És Aquí», 2012). 

«Però… tu no vols que guanyi Espanya?»

Això és handbol, sense cap mena de dubte. Passió, emoció, tensió, intensitat. I això és el màxim que es pot viure en qualsevol esport: el Mundial. Uns cinquanta minuts abans de les quatre, l’hora en què comença el primer partit del Grup A, ja hi ha molt de moviment al Palau d’Esports. Això fa goig. A la saleta d’acreditacions, cues de vips i de periodistes i, als accessos, fileres de 'supporters' que volen entrar, grupets de gent que donen a Granollers un toc de color força curiós: tres brasilers amb perruques de tons verds i grocs; un grup de franceses –de molt bon veure, val a dir– amb la cara pintada amb els colors de la trilogia de Kieslowski; afeccionats de Tuníssia amb banderes de mitja lluna com a capa; i, més enllà, un grupuscle festiu d’alemanys passats de pes i de copes. Tot a punt.