The Amazing Spider-Man | Heroi sense màscara

10 de juliol de 2012

Cinc anys després de la fi de la trilogia encetada el 2001 per Sam Raimi, Marc Webb reinventa l'heroi des d'un punt de vista que no l'allunya gaire de la seva lluminosa òpera prima, (500) days of Summer (2009). Tal com aquell Tom que interpretava Joseph Gordon-Levitt, si alguna cosa ens fascina d'Spider-man és, justament, que Peter Parker en pugui seguir mantenint l'essència, convertit en un teenager amb els problemes, les contradiccions i les angúnies típiques dels joves de classe mitjana. Sens dubte, aquest és un dels èxits de la mirada de Webb: centrar el focus en aquest esperit adolescent, en les confusions pròpies de l'edat, en la pugna que hi ha entre el desig i la responsabilitat, és a dir, en tot allò que hi ha sota la màscara, i en tot allò que demostra que els herois també són de carn i os –Andrew Garfield es passa gairebé tot el metratge a cara descoberta–. Però això, alhora, també n'és la pedra a la sabata que fa que la història camini coixa, convertint-la en un aparador d'estereotips de cine ‘de formació’, que centra la seva mirada en l'adolescència del protagonista –i de l'heroi– més que en el magnífic cadàver que deixa davant nostre el traspàs d'una vida a una altra. Això fa que el conjunt, tot i que digníssim, no vegi rematats els encerts en un final digne d'un heroi únic, singular com pocs. Això sí, la Gwen Stacy d’Emma Stone fa oblidar totalment la Mary Jane de Kirsten Dunst i l'irreconeixible Rhys Ifans és un dolent memorable.