Solomon Northup penja, deshidratat i dessagnat, d'un arbre.
L'home blanc tortura, l'home blanc es recrea en el pecat de la
deshumanització, l'home blanc castiga el dèbil en la lluita per
conservar la supremacia. Steve McQueen coneix l'enorme força d'aquesta escena de Twelve Years a Slave.
Perquè irradia tota la cruesa d'una història vertadera. Perquè
s'endinsa en l'ànima del drama. Perquè també obre el camp de la vergonya
al silenci dels esclaus, que feinegen sense mirar, sense alçar la veu,
amb por, còmplices i víctimes alhora. Abans d'això, hem conegut la
desgràcia d'un músic lliure i culte, Northup, que viu a Nova York i és
drogat, segrestat i venut per treballar com a esclau en una plantació de
Lousiana. Després, viatjarem pel seu ocàs i per la desesperació de
tornar a ser lliure. Però Twelve Years a Slave no és
una pel·lícula més sobre la barbàrie de l'esclavisme als Estats Units.
És la història d'un defalliment global. És posar al servei de la memòria
la ferida, la fuetejada i la injustícia. És explicar què significa que la llibertat et sigui robada i que el món es faci el cec.
Steve McQueen demostra que havia de ser ell qui fes aquest projecte,
perquè sap defugir la còpia revisionista dels fets. Perquè sap
explicar-los amb tot allò que l'ha fet un dels nous autors més
interessants del moment. Sense abandonar una concepció de l'escena
elegant i arty. Amb una gran habiltat per enquadrar
moments, per trobar sempre la millor opció en pantalla, per saber
cohesionar una gran història amb un bon guió. Amb el mèrit de fer
excepcionals totes les interpretacions, des de la lluita mesurada de Chiwetel Ejiofor al desesper de Lupita Nyong'o, sense oblidar tota la resta, secundaris amb ànima de protagonista, Paul Dano, Michael Fassbender, Paul Giamatti,Brad Pitt o Benedict Cumberbatch. I l'emoció d'haver viscut amb tota l'honestedat possible la cruesa de ser-ne partícipis.
