El cinema oriental ens ha acostumat a deliris fascinants que, a
priori, eren de difícil digestió i catalogació. Però, malgrat les
evidents fissures i distàncies, i potser gràcies a l’estranyament que
provoca, ens hem apoderat de la mirada de directors com Takashi Miike,
Takeshi Kitano o l'ambivalent Zhang Yimou. Potser ell n'és l'exemple més
clarificador i prominent. Des de meravelles intimistes fins a deliris
que provoquen vertigen, Yimou ens ha acostumat a una
manera molt personal de colpejar-nos a través de pictogrames d'una
intensitat èpica fascinant, però també ha estat de fer-nos remoure amb
emocions prou singulars. Com una dansa volàtil, les dues ànimes bateguen
al llarg d'una filmografia on destaquen pel·lícules de genial
perforació lírica com ara El camino a casa (1999) i objectes de coreografies megalòmanes i impossibles com Hero (2002) o La maldición de la flor dorada (2006).
