Elsa i Anna són dues germanes que formen l’essència d’allò que ha
caracteritzat la màxima dels valors del cinema clàssic de Disney: la indissolubilitat de la família i la recerca de l’amor vertader. Però a Frozen
(Chris Buck i Jennifer Lee, 2013) la voluntat de fer tombarella és
doble, arriscada i notòria. Primer, perquè abandona el cànon d’estil que
Pixar havia imposat a la companyia –i a tot l’abast global del cinema
animat occidental–. Segon, perquè això provoca que Frozen es
converteixi en un memorable acte de reafirmació corportavia. Formulada
com una nova lectura d’un dels contes clàssics de Hans Christian
Andersen, Chris Buck i Jennifer Lee en fan una pel·lícula a l’alçada de
l’edulcoradíssima The Little Mermaid (1989), també original del
contista danès. Però Frozen intenta investigar alguns dels punts més
obscurs del conte original –com la solitud, el trencament o l’amargor– i
resulta enèrgica, rítmica, humorística i gens cursi. La primera part és
tota una explosió de les bondats del musical, amb la demiúrgia
frenètica d’unes cançons que fan de protagonista i de narrador alhora, i
la segona es centra en la narrativitat i en la resolució d’un conflicte
que és fidel a la traïció d’exhorcisme endèmic de la companyia, però
que deixa un bon regust, malgrat tot. I la sensació instantània d’haver vist un clàssic.
