Birdman (o la fúria inesperada del sublim)

Era de justícia poètica que aquesta diatriba ultramagnètica sobre què coi és la fama fos protagonitzada per Michael Keaton, un actor a qui la fama l’ha colpejat de tal manera que no és que sigui la rampoina que queda de Batman, perdó, de Birdman, sinó que la fosca capa del seu decrèpit personatge no l’ha deixat enlairar-se de cap altra manera que no fos a rebuf del record d’un heroi. Per això Birdman té tant de vivència, de batec, de reivindicació, de cinema fet des d’una narració diegètica impecable i extrema. Per això el resultat és la millor pel·lícula d’Iñárritu des de 21 Grams, construïda com un espectacular pla seqüència en fals, però alliçonador en la seva essència superdotada: el cine com a imatge, discurs i arma del poder de la narració més sublim. Un relat de redempció d’alta costura, on absolutament tot és a lloc, a ritme de redobles, de levitacions i d’epopeies que són tan reals que semblen pura fúria feta cine.

The grand Budapest Hotel | Quan encara no érem grans

El punt de partida de The grand Budapest Hotel (Wes Anderson, 2014) són alguns apunts escrits per Stefan Zweig, que Wes Anderson passa pel seu sedàs retro-colorista i d’asèpsia infantiloide (que no en té res, d’infantil) per tornar-nos a impressionar amb un imaginatiu relat que captiva, que emociona i que no deixa de ser preciós des del primer a l’últim minut. Construït com si es tractés d’una casa de nines de porcellana, amb capes i capes de roba de cotó, Anderson fa lliscar la història a través de batzegades i de capítols que es recreen en la caricatura i que segueixen reviscolant el segell de faula icònica i meravellosa que ja era Moonrise Kingdom. A Gran Hotel Budapest, la subtilesa de cada gir fa que el vertigen sigui una delícia amable, que el plaer sigui viure la història com una experiència completa, profunda i lleugera com són totes les sofisticacions i totes les farses que ens fascinen. I la criatura és tot un catàleg d'allò que fa que Wes Anderson sigui un dels cineastes més fascinants de l’actualitat, amb la vida convertida en un món exuberant i excèntric que funciona, només, en el credo d’un relat ple de zooms ràpids i juganers, de muntatge frenètic, d’aspecte de teatre de titelles, de to refrescant i de ganes de viure com vivíem quan encara no érem grans.

Moonrise kingdom | La lucidesa d'una idea romàntica

Una cala, un bon grapat de gadgets icònics de les meravelles dels anys on podríem haver estat infants, una casa als arbres, i els ressons d'aquelles aventures on ens crèiem el sisè dels Cinc o un germà dels Hollyster. De nou, l'enèsim intent de tornar a fer vívids els records de l'adolescència, de les primeres vegades, dels primers desastres. Poques vegades, però, l'intent és un tornassol així de generós, tan màgic i tan íntim com per mostrar-nos la desgràcia de l'aïllament i, alhora, la pulsió del primer petó. Moonrise Kingdom (Wes Anderson, 2012) és la lucidesa d'una idea romàntica explicada amb una melodia de Françoise Hardy i amb la contundència de la infantesa que vol esclafar els impediments del sentit comú. L'espurna i el llampec del llit efímer, l'abraçada desitjada, la galta amb gust de mar. Wes Anderson batega als ulls de de Kara Hayward (la visionària Suzy), que observa la vida a través d'uns prismàtics. Batega també a la cua de castor de Jared Gilman (un orfe solitari anomenat Sam). La mixtura poètica de la voluntat d'aquests dos protagonistes mostra la delicadesa d'un univers singular, exposat en una fuga romàntica que va molt més enllà d'un pretensiós amour fou, perquè els dos fugitius no són conscients de la vanitat de voler estimar i de sentir-se estimats. Moonrise Kingdom és el gest d'una faula nostàlgica feta delícia visual, una aventura real i desaforada que també explica les misèries d'una comunitat que viu isolada, una magistral colla encapçalada per Bruce Willis i Bill Murray, amb Edward Norton, Frances McDormand, Tilda Swinton i Harvey Keitel. És així la faula dels anys de les descobertes, com el viatge d'explicar històries a la manera que Suzy llegeix llibres. D'Academia Rushmore (1998) a Fantastic Mr. Fox (2009), passant per The Royal Tenenbaums (2001), The Darjeeling Limited (2007) o Life Aquatic (2004). Tot és aquí, la delícia i l'espurna, el triomf de la mirada. L'amor que sobreviu i mai s'oblida que va ser, algun dia, gairebé tan real com la imaginació.