La lírica en trànsit de Manel Forcano

Diversos ecos ressonen a la poesia de Manel Forcano: desig, sensualitat, pell, record. Però cap tan potent i recurrent com el del trànsit, el trajecte físic entre cossos i ciutats, però, també, la seducció del canvi emocional i el sacseig que suposa veure que, un mateix, sense adonar-se’n, també abandona els llocs que fornien les pròpies certeses. El Tren de Bagdad (2004) ja en feia, d’això, tot un repte que s’explicava a través de set poemes llargs d’una pulcritud i intensitat admirables. El sacseig del viatge travessava “el túnel fosc del desig” i furgava per les galeries del “plaer de la memòria”. La descripció d’aquest paisatge sabia lliscar per uns versos que havien conquerit un estil propi i ja intransferible. Cotes altíssimes d’un viatge sensorial transformat en una lírica exacta i consistent: “Deixo la ciutat sagrada enrere / cada cop més petita al mirall retrovisor. / Trec la mà per al finestra i acarono l’aire. / El camioner em posa la seva mà al genoll. / Somriu. Atàrgatis –dic–, / per fi.”

About time i les qüestions d'amor

“I’m the luckiest”. Ho canta Ben Folds i entens que cap altra cançó podria dir-se en l'instant que dura About Time. Explotant la narració episòdica un cop més, Richard Curtis ens demostra que sap com cal exposar la vida, i que sap com fer-ho d'una manera amable, propera i preciosa. Curtis, a més, també demostra que sap com jugar amb el material sensible sense fer-ne una exposició indecent, que és capaç d'emocionar-te mentre revius una història que res té a veure amb la teva, però que sí, que podria ser perfectament allò que has somiat i viscut tantes vegades, sense caure en el tòpic embafador de l'amor perfecte i etern. Espurnejant, intel·ligent i càlida, com si la màquina del temps sacsegés una tradició que traça un arc entre Groundhog day (1993), totes les pel·lícules de Hugh Grant i una manera d'entendre l'amor –i l'humor– genuïnament british. “I’m the luckiest”. Tornem-hi, mentre això ens confirma, repapats en la incomoditat d'una butaca masegada, que la virtut d'aquest pastitx de sentiments, nostàlgies i optimisme és un fragment d'allò que voldríem dir felicitat.

La Plaga | De Gallecs a Berlín, cinema a la frontera

De Gallecs a Berlín, i de Berlín al món. Aquest és, en síntesi, el viatge fulgurant que ha fet de ‘La Plaga’ una de les pel·lícules de l’any. Una obra que ha avançat, amb pas ferm i decidit, cap al reconeixement d’un públic inquiet i d’una crítica entusiasta. “És l’experiència vital més increïble que he tingut fins ara, i també la més llarga”, afirma Neus Ballús, directora del film. El procés va començar l’any 2008, a Gallecs, amb el primer objectiu de ser un documental, però aquella història no parava de créixer, de ser una obra amb ànima que anava prenent forma fins a ser el que és ara: una pel·lícula de bellesa humil, d’exquisida poesia que fuig els tòpics, que escapa dels llocs comuns i que acumula una carrera d’èxits en els millors festivals d’arreu del món. Berlín, Sant Sebastià, Londres, Valladolid, Barcelona, Croàcia, Bombai, Cali, Tolosa de Llenguadoc. Sense oblidar les nominacions als Premi LUX 2013 del Parlament Europeu i als European Film Award que concedeix l’Acadèmia Europea de Cinema. 

Els Pets | Les arrugues guanyades

Diguem-ho d’entrada: el darrer disc d’Els Pets és bo. Una obra que marca una evolució intel·ligent i lògica entre el so que va saber donar Brad Jones –productor de 4 discs i artífex d’un so que emparentava el grup amb algunes de les propostes més interessants del pop melòdic de guitarres– i el nou so de Refree, en Raül Fernández, tot un motor en la revolució que marca aquesta nova etapa. És un fet: L'àrea petita esdevé una baula tan important com ho va ser, al seu dia, Sol (1999), la primera confirmació que la cosa anava de debò, malgrat les rèmores d’un nom, d’un context i d’una premsa que els ignorava. També és, en certa mesura, un disc al nivell i estat de gràcia d''Agost' (2004) o a la mateixa alçada de so fresc i consciència autoral de Respira (2001). Si Brad Jones va saber fer que Els Pets sonessin igual –o millor– que els americans Cotton Mather, Refree ha aconseguit que cada cançó tingui un coherència en ella mateixa, amb pinzellades per on passegen els Wilco de Summerteeth o els coixins de veus dels Beach Boys.

De vampirs, depressions i lletres

Jim Jarmusch, amb tot el pes de la llei. Vampirs amb gust de consum refinat, irresistiblement estetes, amb neguits vitals i filantròpics, amb aires d’una intel·lectualitat que remou l’ànima dels bons samaritans de l’art. Al ritme de les agulles dels vinils que refreguen el pas temps, Only lovers left alive presenta la millor obra del Jarmusch que tant agrada a les ànimes en pena (i en glòria) de la bohèmia idealista. Cap altra criatura com el vampir per representar una oda a una manera d’entendre una vida que s’acaba, amb recreacions mitològiques, amb depressió inoculada, amb contínues referències a escriptors d’ànima tortuosa com Kafka o Poe, amb aclucades a científics com Einstein, o amb una devoció absoluta per la música rock. Tots ells són els últims baluards d’un món que viu a la penombra. Al seu panteó de fotogrames i bèsties, Jarmusch hi fa aprèixer un Adam amb el rostre depressiu de Tom Hiddleston i una Eva amb el de la enigmàtica i magnèticaTilda Swinton, desconcertats pel retorn d'una Mia Wasikowska amb essència de tornado. Com a tercera pota del trio etern, un John Hurt que fa real el mite de Christopher Marlowe, la reviscolada i autèntica ploma genial de les obres –immortals– de Shakespeare. Amor a prova de segles, obsessions fílmiques de bona lletra i Fausts que veuen com s’ensorra un món on es podia ser feliç, malgrat tot. Cent per cent Jarmusch, genuïnament cool, còmicament romàntica i espurnejantment lletraferida.

Tomboy | L'atordiment del xoc

L'arribada a una nova casa, just abans del curs escolar, és l'avantsala del xoc d'una fragilitat i d'una pròpia consciència: Laure té una identitat que vol reafirmar-se en plena preadolescència, just quan tot és encara en plena construcció; i Mickäel és aquella part invisible de Laure que esdevé cada vegada més persistent. Arribada de nou al barri, davant dels nous companys de jocs, Mickäel és l'únic cos visible i aquesta lluita soterrada és la divisa que mou un món que encara no pot comprendre el canvi, imparable. Tomboy, el segon llargmetratge de Céline Sciamma, dissecciona el desconcert d'una manera elegant, pulcra i respectuosa, amb una mirada que defuig l'enfrontament impúdic, que no jutja i que sap mostrar la inquietud del cos que es fa gran en l'època més convulsa. Un atordiment que és exposat a través del silenci, del saber-se observar i d'una interpretació colpidora, tendra i mesurada de Zoé Héran, dreta davant del mirall, madura en la presència d'un desig que esclata.

Milius | Sobre l'estigma: hi ha artistes de dretes?

Quique Peinado reuneix en el seu hit "Futbolistas de izquierdas" –llegiu-lo, que val molt la pena– un recull d'esportistes de la pilota que es confessen –o que professen uns actes, sense fer-ne bandera– obertament “progres”. Com si això fos estrany, perquè, de fet, ho és. La nostra societat estigmatitza els futbolistes com a éssers sense criteri ni determinació política, éssers buits de tot raonament filantròpic i/o intel·lectual. Com a gent sense conversa, ni bon gust, ni afició per tenir criteri sobre les coses belles que ofereix la vida (bones pel·lis, bons llibres, grans exposicions, etc.), la qual cosa els determina com a éssers superficials i “de dretes” o, en el millor dels casos, ignorants apolítics. Si Peinado demostra que, evidentment, no tot és aixi i que el tòpic és un tòpic, Milius (Zak Knutson, Joey Figueroa, 2013) aprofundeix en la qüestió a través d'un personatge genial i inclassificable, que sorgeix d'una situació similar, però emmarcada en un plantejament invers: pot un artista ser de dretes?

Strawberry fields forever

Quan John Lennon va escriure Strawberry fields forever, l'Espanya de la dictadura encara vivia en una cortina d'obscuritat, sense psicodèlies ni viatges al·lucinants, però amb tones de records abraçant una infantesa, tan prima i coartada com també feliç. Aquella cançó va suposar l'evocació d'un món de somnis que romania dins un bagul poruc, fet il·lusió en el rostre de Javier Cámara, esplèndid. El viatge fa una transició de la realitat a la hiperventilació del somni feliç, del record al mite on ressonen tots els ecos d'una cançó immortal. D'aquella obra, David Trueba en manlleva el primer vers i la vindicació del món del passat, en una renúncia amarga a abandonar la infantesa. Seriosa i dramàtica, la pel·lícula aconsegueix dotar d'un llarg somriure una història trista, perquè només així, trist, pot ser l'avenç dels dies. I deixa un llegat que sobreviu a l'academicisme i a la pulcritud del narrador: que els somnis poden ser reals si vius amb ganes de meravellar-te, que la felicitat necessita la passió, que cal saber gaudir. Com si el tríptic entre Penny Lane, l’Strawberry Field i el set de rodatge on es troba el “capità” Lennon fos un testament que t'empeny a plorar mentre dibuixes un somriure a la nostàlgia de cada dia i a la glòria perduda dels 60.