L'última frontera de Joan Todó

En la seva recent visita a Barcelona, el filòsof francès Bruce Bégout –autor de Suburbia. Autour des villes (Éditions Inculte, 2013)– explicava que viure als afores permet establir una relació diferent amb el temps i amb l’espai. “Allà tot és provisional i tot és precari”, i afegia que “la banlieue és l’ideal de llibertat, l’última frontera, l’equivalent a l’aventura contemporània”. I això, justament, és L’horitzó primer, el darrer llibre de Joan Todó, un recorregut mític que capgira les nocions del viatge de l’heroi i que estableix el seu lloc referencial als afores, lluny de la suposada centralitat literària i social, en un escenari on ser invisible. Desfer camins i refer, així, el mapa. El retorn de Todó a La Sènia esdevé la mirada que prova d’entendre’s, la reflexió d’un escriptor de 35 anys que torna a casa dels pares després de marxar de Barcelona, sense feina i amb una carrera, “un entreteniment per a fills desvagats de bona família”, al sarró. A través d’onze capítols que abans havien estat articles per a L’Avenç, L’horitzó primer és un retrobament amb l’origen, construït a partir del pregó de les festes d’un poble que té una mirada que “et sotja sempre seguit, i que en realitat no existeix, només tu la sents, perquè ets tu mateix qui et vigiles, com si fossis alhora dins i fora teu”, allargassant la sensació constant de saber-se fora de lloc.