Joe Dante, aturat a la dècada prodigiosa

Burying the ex, la darrera creació de Joe Dante, ha protagonitzat aquest dissabte la cloenda del Festival de Sitges, enmig d'una gran expectació. Potser justament per això, aquesta comèdia de zombis ha deixat un regust agredolç entre bona part dels seguidors que volien reviure la meravella del cinema dels 80, un cinema que va permetre somiar tota una generació i que, tres dècades després, segueix al mateix lloc, almenys en les mans de Dante. Si Burying the ex sona antiga i poc atrevida és perquè repeteix encerts i errors, perquè segueix fent picades d’ullet (amb gràcia més aviat dispersa) i perquè insisteix en una manera de fer. Algú dirà que és vintage, però no ho és perquè estigui fent una relectura del passat, sinó perquè sembla com si el director no hagués avançat ni una sola passa des d'aquell lloc de confort. (més)

Link: Burying the ex: Joe Dante, aturat a la dècada prodigiosa

Sitges 2011 | Attack the block

Situem l’acció a Londres. Barri suburbial amb conflicte racial i social. Classe baixa. Si en comptes de Ken Loach o Mike Leigh el director és Joe Cornish –guionista de Tintin i Ant-Man i antic còmic britànic d’èxit– i fem caure del cel un grapat de monstres peluts amb dents fosforescents, tenim alguna cosa semblant al què esperàvem, és a dir: el revers atropellat del cinema made in Amblin, una versió 'quinqui' d’E.T., o com si algú hagués agitat en una mixtura impossible l’Alien de Ridley Scott amb Perros Callejeros i li hagués afegit reminiscències de revoltes ciutadanes. I sí, és clar, amb diversió, humor i ritme. A Sitges va rebre quatre premis de pes: el premi especial del jurat, premi del públic, premi de la crítica i millor banda sonora. Tot un èxit que té un dels encerts més remarcables en la fascinació que pots sentir per la història, malgrat que els personatges, d’entrada, són del tot repulsius: uns delinqüents adolescents amb cap mena d’objectiu vital més enllà de prosperar dins el clan a base de tripijocs. Cornish, sense fer un pamflet de moralina educacional, fa que aquesta tropa d’indecents redreci el camí i acabi canalitzant l’energia cap a un objectiu positiu i mitjanament lloable. I això és tot, missió acomplerta amb escreix. La sensació és aquesta: preparar una nit memorable a base de lambrusco barat, ser conscient de l’aberració, i saber que, malgrat tot, serà una gran nit. I que, efectivament, ho sigui.

Super 8 | Constatació de la felicitat

L’operació comercial no deixa de ser increïblement colpidora: de sobte, en un temps de rotunda constatació de responsabilitats (a la memòria L’Ultimo Baccio), la generació que volta entre els 30 i els 40 –la meva, és a dir– rep un regal en forma de pel·lícula que connecta dos mons. L’un, el passat (feliç) dels (feliços) 80; l’altre, el present. Les icones de les dues èpoques, Spielberg i JJ Abrams, couen el (feliç) matrimoni. Així és, i ja ho tenim: els cinèfils prepúbers dels 80 veiem actualitzat aquell (feliç) món amb una mirada actual que ens satisfà. Entremig, tot un refregit de referències que ens arriben al moll de l’os, The Goonies, Back to the Future, Gremlins, ET, The Princess Bride, i un llarguíssim (i feliç) etcètera. Quins temps aquells, hem pensat en plena obscuritat. Touché. L’operació comercial no deixa de repetir tres paraules: nostàlgia, homenatge, referents. Nostàlgia en la constatació (no gens feliç) que el cinema comercial de l’actualitat omple les sales d’una substància vaporosa, amb freqüents insults a l’art de l’entreteniment digne. Nostàlgia també d’aquelles històries que ens feien somiar vides que, amb el temps, hem sabut que no tindríem. Homenatge, perquè JJ Abrams sap rellegir el cinema que ens va regalar Amblin, el segell de la nostra (feliç) joventut. Homenatge a un cinema familiar i d’amples mires, fet amb gust, polièdric, amb històries essencials que van més enllà del monstre i del truc. Homenatge on l’atzar, el grup i la por tornen a tenir la importància que els pertoca, lluny de la pirotècnia. Per últim, també parlem de referents, com els mestres d’un cert tipus d’entreteniment que sembla oblidat. Lucas, Donner, Zemeckis, Howard. Referents de l’essència de l’autèntic Spielberg, amb la dimensió simbòlica de la religiositat, del misticisme, de l’abandó, de la solitud, del provar de sortir-se’n sense el mestratge protector d’una mare. Sí, l’operació comercial que ho explica ha funcionat. Però res d’això té importància. En realitat, Super 8 és la prova de l’existència de la caixa misteriosa d’en JJ, amb el subratllat magistral de Michael Giacchino. Això és el cinema. Això és Spielberg. Això sembla ser que també serà JJ Abrams. Super 8 ja és un nou referent per a l’imaginari (feliç) del cinema que ens importa i que conté tot allò que és cinema. Paraula de Goonie.