Sing Street

Com una cançó que sona amb la lleugeresa més admirable del món. Com les ganes pre-púbers de tornar-la a posar i aconseguir que la cinta quedi impregnada de la impuresa del cassette que ressona en nosaltres. Com si Up fos un revitalitzant de tres minuts en bucle, com si To find you fos una pedra preciosa convertida en lletania. Com si John Carney hagués fet la seva millor pel·lícula, mancada de transcendència barata, totalment desacomplexada i indissimuladament deutora de l'alegria de viure, de sentir i de ballar sense haver de pensar què coi diran els altres. De caràcter desinhibit, com un ritme que s'encomana amb el risc de no poder-la treure del cap durant l'estona que dura la felicitat de recordar, de saber com eres i de caure en la meravella del cinema que destil·la autenticitat. D'això va la cosa, posats a fer: la temptació de ser sempre allò que vam somiar, i poder-ho acaronar per una estona. Com cantava The Cure a In between days, més o menys: "Come back, come back, don't walk away".

Begin again | Els tics de la bohèmia beneita

Greta, Dan i la seva història de caiguda i redempció. De fons: balades que no despentinen, l'Empire State, carrers de llibertat embadalida amb caminades només aptes per a espectadors embafats, i la química d’un eficient Mark Ruffalo i d’una –més que mai abans– histriònica Keira Knightley. Després de gairebé dues hores d’amable exposició dels tics de la bohèmia més beneita, el resultat és així (sic): una Nova York que sembla la part xarona d'un parc de fireta, la cruel absència d’una sola bona línia de diàleg, una corrua d’obvietats que de tan òbvies resulten irritants, la constatació de tòpic rere tòpic i de cançons boniques pel sol fet de fer-les sonar i fer-les vendre. Per si no n'hi hagués prou (que ja n'hi havia), el John Carney que va sorprendre amb l'espurna i la frescor de Once (2006), s'entesta a mostrar a Begin again que el món de la música és una experiència naïf, buida de tota mena de veritat, tacada de les idees preadolescents de músics impostats i executius impostors. Una soft-movie per a intents de hipsters calents/calentes que només té un mèrit, però el té: com a mínim no és pretensiosa. Simplement és estúpida.