The Philosophers | Qüestió de lògica

Quinze anys després de la seva darrera pel·lícula, John Huddles torna a l'actualitat amb The Philosophers un quiz apocalíptic de pati de col·legi, sense escatimar en recursos ni en pressupost. La cosa: un professor amb dots de sadisme il·lustrat planteja un dilema als seus 21 alumnes. S'acosta un holocaust nuclear i han de passar 365 dies en un bunker totalment equipat, però només en caben 10 i cal triar qui es queda, qui no i per quines raons. El desenvolupament moral del dilema, abellit amb efectes especials i multitud d'escenes de colorisme cool, aporta tres actes amb tres plantajaments diferents de la qüestió. Però cap és realment satisfactori, ni cap aporta res a la pseudohistòria, més enllà d'omplir de retoricisme barat un dilema adolescent que es podria resoldre amb més perícia i menys efecte. És qüestió de lògica, no pas de filosofia.

Europa Report

Pot desencoratjar l'enèsima versió del found footage (horror!), amb l'afegit de ser ambientat en la també enèsima missió espacial que té problemes de navegació i supervivència. Però cal tenir fe. Que una sinopsi llegida mil vegades no faci perdre les ganes d'endinsar-se en les profunditats de la quarta lluna de Júpiter. Tot serà familiar, és cert. Tot sonarà a conegut, però l'esforç de Sebastian Cordero per dirigir una bona pel·lícula, modesta en ambicions i de pressupost mínim, es veu recompensat pel fet de mostrar un respecte màxim, i reverencial, per l'espectador pacient. Philip Gelatt, a més, signa un guió que sap barrejar amb decisió els cànons del documental, els tòpics del gènere i les disquisicions científiques, amb un resultat satisfactori que gravita en dos pols. D'una banda, una perspectiva inèdita de l'univers, impetuosament crua i bella –amb les forçoses similituds amb la recent Gravity. De l'altra, una ferma voluntat de ser una obra costumista que supera escenaris i ambicions per esdevenir absolutament real.

Los inocentes i la fàbrica de talent de l'ESCAC

L’ESCAC no es cansa de fabricar talents. S’ha convertit, a pols i per mèrits que es poden palpar en uns quants llargmetratges, en un motor del ressorgiment de la indústria cinematogràfica catalana i, per extensió, en un mostrari de les noves veus del cinema de l’estat espanyol. Noms com els de J.A. Bayona, Kike Maíllo, Àlex i David Pastor, Roser Aguilar o Mar Coll –tots ells directors multipremiats i d’èxit– s’uneixen a una llista encara més llarga d’especialistes de primera, com són Lluís Castells, Eduard Grau, Neus Ollé o Eric Arajol, entre molts altres.

Terry Gilliam i el sentit de la vida

Amb una carrera feta a base de saltar-se normes, de riure’s de tot i d’aventurar nous horitzons –no sempre encoratjadors–, Terry Gilliam pot presumir d’haver estat l’agent americà dels Monty Python, de ser un director de culte i d’aparentar ser una persona normal. Autor d’obres com El Rei Pescador (1991), 12 Monos (1995), L’Imaginari del doctor Parnassus (2009) o Tideland (2010), va ser amb una brillant faula de ciència-ficció distòpica que va guanyar-se el fervor de milers de fans àvids de noves maneres d’explicar el món. Aquella Brazil (1985), basada lliurement en el 1984 de George Orwell i protagonitzada per Jonathan Pryce, Robert DeNiro i Bob Hoskins, va furgar en la misèria d’una futura societat estancada, privada de llibertats individuals i amb el rerefons del terrorisme de guerrilles.

La fi del món als 40

El món potser s'acabarà, però Edgar Wright no hauria de parar mai de fer pel·lícules. The World’s End és una de les joies de Sitges 2013. Brillant, àgil, intel·ligent, divertidíssima, sarcàstica, reveladora, àcida, sagaç, el millor final per la inspirada "Triologia del Cornetto" que Wright, un dels renovadors de la comèdia britànica, acaba d'aquesta manera. I quina manera de fer-ho. Oferint-ho tot, demostrant un talent arauxat, proposant discurs a cada nova pel·lícula, sentant una càtedra d'asilvestrada rara avis des de Shaun of the dead (2004), passant per Hot fuzz (2007) i arribant a Scott Pilgrim vs. The World (2010). Sense escatimar en un repartiment que sembla fet expressament per a cada personatge: Simon Pegg, Nick Frost, Martin Freeman, Paddy Considine, Eddie Marsan, Rosamund Pike, amb la col·laboració inestimable de 'grans’ com Pierce Brosnan, Steve Oram o David Bradley. No hi ha res més a dir. The World’s End és una de les millors coses que poden passar en un cinema: que aplaudeixis molt, que et divertixis més, que no vulguis que s'acabi mai, que tot això et serveixi per riure de tu, de tot, de tothom i de la vida. Efectes, destrucció, intimisme, rialles i bombes. I sí, també la maleïda crisi de l'eterna joventut dels 40. Però com mai abans te l'havien explicat. Com només Edgar Wright pot explicar-la.

Dark Touch

D'atmosfera elegant i pètrida, Marina de Van s'esforça en crear una pel·lícula fosca que pugui transmetre angoixa psicològica. Niamh té onze anys i ha de superar la pèrdua de la seva família en una massacre perpetrada a casa seva, davant dels propis ulls, sense poder-hi fer res. En cinc minuts diu adéu a pares i germà. Així comença Dark Touch, amb un magnicidi, amb el fora de càmera inquietant d'un assetjament, amb la mort d'efectes i previsions paranormals, amb una consciència que es revela massa poderosa, amb els ulls inquiets d'una nena plena de traumes, de pors i de desig reprimit. Però l'esforç resulta totalment inútil, perquè Dark Touch mai no és capaç de ser lluny d'aquell lloc comú tan fàcil, ni tampoc de l'estereotip de preadolescent maltractada que acaba consumida pel trauma. I així passa tota una pel·lícula, esperant el final feliç de veure qualsevol personatge de la mateixa envoltat en flames.

Hell Baby i els esquitxos de la nit més freak

Diuen que no has viscut l’experiència de Sitges en la seva paorosa plenitud si no has estat en una de les maratons. Moment per a ‘La Nit més freak’, tot just després de la Zombie Walk. La celebració de vida (i mort) és esbalaïdora. El frikisme és una explosió que s’encomana. El cartell, apte per a les ments més irònicament desviades. Obre la sessió Mis peores amigos: Promedio Rojo el Regreso (Nicolàs López, Xile, 2013), una successió de gags en una història que voreja el ‘cutrisme’ i que homenatja amb passió –i gràcia, tot sigui dit– alguns dels referents més en voga del fantàstic. La segona projecció, Bad Milo (Jacob Vaughan, Filipines, 2013), ens porta una pel·lícula protagonitzada per un cosí malparit d’E.T. que viu a l’anus del protagonista i que surt (amb el dolor i fàstic que es pressuposa) a matar quan li rota. La tercera, Hell Baby (Robert Ben Garant, Thomas Lennon, EUA, 2013), és una joia que aprofita els tòpics suats de la casa malèfica i de la possessió infernal per a fer-ne un pastitx passat de voltes, ultradivertidíssim i amb l’encert de no decaure mai i ser, per fi, una mica original. L’èxit del seu pas per Sundance l’avala com a comèdia fantàstica imperdible de la temporada.

Link: La nit més freak i la zombie walk

The Green Inferno

Dissabte, 12 d'octubre, molt poc abans de les 00:00 d'una jornada de retards i de passejada zombi, de friquisme atribolat i de jungles. Per sort dels soferts espectadors que ja han patit la dosi selvàtica matinera, la frondositat del paisatge amazònic sembla que no decebrà ningú. Sitges adora Eli Roth, i ell correspon a la cita amb un entusiasme a prova de matxets. The Green Inferno promet canibalisme i emocions a ritme de tsunami, i tots els elements indiquen que l'ona expansiva serà d'impacte inusitat. A l'escenari, el propi Roth i Lorenza Izzo fan d'aperitiu al gran àpat macabre. Ressonen els aplaudiments i, tot seguit, comença el show. Com a protagonistes, uns activistes naïfs de Nova York que es mouen a cop de twitter i que hauran d'enfrontar-se a una tribu caníbal del Perú que actua per instint gràcies a un software que té milers d'anys d'existència. Aplaudiments. Una presentació de personatges i de situació més que correcta desemboca en la millor part del film: l'accident d'avió i l'escena on la tribu es cruspeix, de viu en viu i ull a ull, la primera víctima. Molts aplaudiments. Antològic. A partir d'aquí, l'impensable: s'apodera del nostre Eli Roth un altre Eli Roth previsible i conservador. Un Eli Roth que oblida el desvergonyiment en favor de no sé quines intencions. Que resulta purità i tímid, que no arrisca fins a les darreres conseqüències. I l'aplaudiment s'esmorteeix. Perquè no hi ha res pitjor que viure amb la mel als llavis i sentir-se insatisfet.

The Jungle | Un epitafi

Pocs minuts abans, en una master class a la sala Tramuntana, Terry Gilliam es lamentava de la poca imaginació que hi ha al cinema actual. Idees repetides, històries sense ànima i directors que coneixen a la perfecció l'ofici, però que no tenen ni una engruna d'enginy. Un “no veig cinema actual perquè no m'interessa gens”, dit entre rialles i sense amagar una profunda resignació, es convertia, ja submergits en la projecció de The Jungle, en l'epitafi de la decrepitud de l'art del cel·luloide modern. Una pel·lícula que és un despropòsit sense passió, terroríficament conservadora i amb absència total de cap mena de discurs. L'australià Andrew Traucki presenta una desfeta insalvable que repeteix els clixés més esgotats del found footage i en fa un film totalment risible i ple d'obvietats ofensives. Pel que fa al gènere, Sitges ja va projectar l'any 2011 una de les últimes peces amb una mica d'imaginació (Trolljegeren). I, posats a dir, per recórrer a cintes retrobades de veritable impacte no calia moure’s de Cannibal Holocaust, empalada des de 1980 i encara autènticament repulsiva.

Gravity | La perícia de no caure mai a terra

Dos personatges, un escenari volàtil i la gravetat, les tres peces mestres d'una simfonia perfecta. Gravity es val d'això, i del galàctic talent d’Alfonso Cuarón, per deixar l'espectador bocadabat amb una història de supervivència hipnòtica, amb la bellesa d'un espai més realista que mai, més creïble i minuciós que qualsevol epopeia marciana que hàgim pogut veure abans. Gravity va directe al moll, espectacular i íntima, sense desmerèixer la pausa que un ritme incessant necessita. Cuarón fa que cada peça encaixi faci propicis uns terrenys tan complexos com els de l'espai exterior, el de l'absència de diàlegs i el de la versemblança. I també té el mèrit de fer que l'absència de gravetat es noti, i que es noti la por a ser engolits pel buit mentre el món segueix girant, sense deixar que la història mai no cagui a terra. En aquest sentit, Gravity provoca la mateixa sensació que provocava Children of men (2006), com si tota la pel·lícula fos un llarg pla on els talls no es noten, on el camí de l'aventura va lligat al retorn a una normalitat essencial. Allà eren els fills, aquí el fet de tocar de peus a terra. En els dos films, la constatació de ser petits, minúsculs. I si la pel·lícula que protagonitza Clive Owen acabava amb un vaixell en direcció a la salvació, entre la boira, a Gravity no podia ser d'altra manera, amb la mà tocant terra. La manera de tocar el fet incomprensible d'existir.

Las brujas de Zugarramurdi

El cinema d’Álex de la Iglesia és en si mateix un compendi de virtuts desmesurades i de defectes arrauxats. La barreja d'aquestes dues pulsions és el que fa gran i també criticable tota la seva filmografia, perquè la bogeria, l'explosió i l'entrega límit no deixa mai ningú indiferent. Deutora d'un munt de referències, Las Brujas de Zugarramurdi és un homenatge sense concessions a una manera de viure el cinema, entès com a gran entreteniment irracional i presentat com un enorme pastitx ple d'aclucades d'ull a clàssics dels 80 (el nen emplomallat a l'estil Indiana Jones i El Temple Maleït o el món Goonie amb monstre captiu), ple també d'autoreferències (el revers d’El día de la bestia, l'escala de veïns de La Comunidad i, més que mai, amb la desbarrada defectuosa d’Acción Mutante) o una història que estableix un diàleg que l'emparenta amb pel·lícules com Abierto hasta al amanecer (Robert Rodríguez, 1995), amb la qual comparteix robatori inicial, fugida i casa d'acollida amb efectes sobrenaturals. I amb la qual també comparteix una segona part que no és a l'alçada d'una primera totalment fulgurant. Però que la boira no faci perdre de vista la grandesa: pocs cineastes hi ha a l'estat espanyol capaços d'arriscar tant (i tan bé) com ho fa De la Iglesia. Perquè el cinema és com la vida, sí, però pocs cineastes entenen que la seva figuració sempre ultrapassa qualsevol límit d'allò comprensible. Això fa indispensable una mirada com aquesta: que colpegi, que arrisqui i que sigui capaç de fer una mixtura digerible amb la cultura popular més tronada, el frikisme exacerbat, la passió pel cel·luloide i la història simbòlica d'una Espanya negra i supersticiosa.

Els invisibles de «Who is Dayani Cristal?»

És difícil trobar punts febles en un relat que explica una història tan cruel i commovedora com la de Who is Dayani Cristal? (Mark Silver, 2012). La trobada d'un cos sense nom al desert d'Arizona provoca l'assumpció terrible d'una realitat invisible, tan invisible com ho són els noms dels centenars d'immigrants il·legals que creuen la frontera per abraçar una vida millor. Però el documental que produeix Gael García Bernal, tot i ser un retrat carregat de bones intencions, es perd en una indulgència hagiogràfica partidària dels bons i dels dolents, atiada per una veu en off excessivament subratlladora i pesarosa. Com si el cos sense nom que porta tatuat l'enigmàtic Dayani Cristal esdevingui la vida d'un màrtir que sobrepassa judicis de valor objectius. De ben segur que la pel·lícula tindrà una acollida excel·lent. Però pensem en el procediment de l'engany fet dogma: que una realitat tràgica i denunciable no ens despisti en el propòsti de ser realment profunds, incisius i allunyats del pamflet populista del somni trencat dels bons homes.

Like father, like son | Premi del públic a Sant Sebastià

Hirokazu Kore-eda té el poder de la commoció. Ho demostra la contundència d’una filmografia que sempre és capaç d’atrapar-nos, ja sigui amb l’estremidora història de Nadie sabe (2004), amb la parabòlica festa d’aniversari d’Still Walking (2008) o amb el trasbals mesurat que provoca Kiseki (2011), totes elles amb la família com a neguit omnipresent. Sense moure’s d’aquest univers, i potser sense la frescor amb què va impregnar d’innovació la seva mirada, Like father, like son torna a furgar en els recòndits foscants de les relacions paternofilials. L’excusa és l’error que provoca l’intercanvi de dos nens a l’hospital on neixen, una revelació que farà trontollar tot el món que han intentat bastir les dues famílies, totalment contraposades. Sis anys després, amb la descoberta en viu, Kore-eda planteja a l’espectador el dilema de preguntar-se què és més important, si la genètica o l’educació, si els llaços afectius establerts a base d’una convivència o el pes de la sang que corre per les venes.