La Dune | Amb el silenci com a estigma

esprés de patir l'impacte emocional que provoca Like father, like son, d’Hirokazu Kore-eda, La Dune (Yossi Aviram, 2013) sembla un pàl·lid reflex del potent garbuix emocional que uneix els fils de les relacions paternofilials. Inconsistent i insubstancial, el debut d’Aviram no troba mai la manera de descabdellar una història que sembla prou suggerent com per subjectar l'espectador. Perduda en els límits de no tenir personalitat, La Dune navega entre la pulsió de l'original thriller que podria haver estat i el cinema contemplatiu que acaba contemplant-se massa sense dibuixar cap línia mestra on agafar-se. Que el misteri sigui previsible no n'és cap rèmora. Que el final quedi obert en el retop d'unes passes que no sabrem mai on van, sí. Volàtils com les dunes, aquestes passes marquen el record d'una pel·lícula que queda difuminada en uns plans bells i en una cadència ni prou lenta ni prou excitant. La Dune necessitava alçar la veu, però resta en un desert impossible, amb el silenci com a estigma. 

Quartet | Benvolgut vell cinema sense pretensions

El duet que comanda Quartet (Dustin Hoffman, 2013) té noms i cognoms: Ronald Harwood, dramaturg d'èxit i guionista, al servei de la causa del factòtum Dustin Hoffman, director debutant i actor de gràcia pretèrita. Una unió que no fa cap pas en fals, refermada en uns elements que no distorsionen la proposta de fer un cinema amable i que pugui arribar a emocionar, encara que sigui de biaix. Una història sense alts ni baixos, de línia simple, que recrea les misèries de la vellesa en una impossible residència per a cantants d'òpera i músics retirats. Potser Quartet juga cartes conservadores, però aposta a mà guanyadora. Un dels millors encerts és, sens dubte, que cap dels dos prohoms d'aquesta associació entre Hoffman i Harwood vulgui estirar el braç més que la màniga: ni furgar en el dolor de la pèrdua, ni lamentar-se del pas del temps, ni la banalització superficial de la broma per la broma. Cinema amb gust d'optimisme, fet per a paladars de finesa aristocràtica. Ni passió, ni redempció. Ni excés, ni lliçons de compassió de manuals barats. Ni més, ni menys. Oh, benvolgut vell cinema sense pretensions. És hora de passar-s'ho bé.