Wonder Woman

Wonder Woman no té cap mena d'importància, però certifica algunes coses. Que s'ha acabat, per fi, l'estigma que diu que DC no pot fer pel·lícules allunyades de la megalomania de pell aspra i designis obscurs. Que s'ha acabat la cançó que diu –i no sense raó– que DC és una factoria d'herois superpomposos, superencantats de tenir problemes molt supertranscendents, de ser part d'una teranyina d'odis i absència d'esperances que configura un món abocat al desesper, el fracàs i la traïció. També, que una dona pot ser un gran heroi de carcassa autèntica –i no impostada–, sense les ínfules morals de l'arquetipus masculinitzat a base d'una càrrega de testosterona i d'una tradició gens adient als temps que corren; i que una directora, Patty Jenkisn, pot dirigir un film com aquest i fer-ho lluny de l'aroma del refregit habitual. Wonder Woman és pura diversió, a mig camí d'una aberració pulp –quin deliri a l'estil Flash Gordon la part de l'illa– i de la trama carregosa –la història d'amor entre Steve i Diana no arrenca mai, i mai és emotivament creïble–. Però, sense tenir cap importància, Wonder Woman és el film més agraït de DC des del Cavaller Obscur. Amb una història que guanya al camp de batalla, amb grans escenes on veiem els porus i la cruesa de la guerra, amb una narrativitat que no s'entrebanca i que compta amb el gran carisma de la meravellosa contundència de Gael Gadot.

Sing Street

Com una cançó que sona amb la lleugeresa més admirable del món. Com les ganes pre-púbers de tornar-la a posar i aconseguir que la cinta quedi impregnada de la impuresa del cassette que ressona en nosaltres. Com si Up fos un revitalitzant de tres minuts en bucle, com si To find you fos una pedra preciosa convertida en lletania. Com si John Carney hagués fet la seva millor pel·lícula, mancada de transcendència barata, totalment desacomplexada i indissimuladament deutora de l'alegria de viure, de sentir i de ballar sense haver de pensar què coi diran els altres. De caràcter desinhibit, com un ritme que s'encomana amb el risc de no poder-la treure del cap durant l'estona que dura la felicitat de recordar, de saber com eres i de caure en la meravella del cinema que destil·la autenticitat. D'això va la cosa, posats a fer: la temptació de ser sempre allò que vam somiar, i poder-ho acaronar per una estona. Com cantava The Cure a In between days, més o menys: "Come back, come back, don't walk away".

Youth: La joventut com a emoció magistral

Després de l'enorme sotragada que va provocar La grande bellezza (2013, Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa), la nova obra de Paolo Sorrentino és una d’aquelles peces que s’ho juga tot a superar un record del qual no podrà allunyar-se. En aquests casos, el resultat sol ser tan injust com ho és l'acceptació d’allò que s’espera del nou film. Però, sense un personatge tan electritzant com el Jep Gambardella que va immortalitzar Toni Servillo, Youth (La juventud) se’n surt. Per què? Perquè vol ser una altra cosa, perquè ofereix una pel·lícula allunyada del precedent, però amb la mateixa essència sísmica. Lluny d'autocontemplacions, l’efecte de Youth és catàrtic i, alhora, devastador.

La lluita viva d'El botón de nácar

La Patagònia Occidental, al sud de Xile, és l'arxipèlag més gran que existeix. Incomptables illes, illots, roques i fiords formen una costa d'uns 74.000, una zona que encara avui manté paratges que mai han estat explorats. Un laberint d'aigua que ens recorda l'origen aquàtic de l'home i que, gràcies a la mirada de Patricio Guzmán i el seu darrer film –El botón de nácar– esdevé una prodigiosa matèria simbòlica sobre les pitjors atrocitats que la humanitat és capaç de cometre. Produïda per Mediapro, la pel·lícula recorre la impactant bellesa de la geografia xilena, des del desert del nord fins al sud més indòmit, i ens endinsa en un relat que el propi Guzmán construeix a través de la veu en off i de diversos testimonis. Emoció, implicació i impacte són els eixos d'una història que connecta dos universos en aparença distants, fins a fondre'ls en un mateix clam, el de l'horror que no pot tornar a repetir-se i que la càmera ens mostra en primer pla.

Spotlight en deu raons

Spotlight, flamant Oscar a Millor pel·lícula, és un film necessari, pulcre, obert a l'anàlisi. Una pel·lícula que s'ha de veure. 1. Perquè el guió no té cap fissura i sempre és precís. Misèries humanes, pors, ràbia, valors i valor. Una mostra d'allò que és qualsevol grup humà sota pressió. 2. Perquè no es pot ser més efectiva partint d'elements tan simples. Cinema pur. 3. Per la història que explica. Quatre periodistes buscant la veritat d'un cas sistemàtic d'abusos sexuals a Boston, una de les ciutats més catòliques dels EUA. 4. Per com explica aquesta història. Amb intel·ligència, rigor, ofici fílmic i sempre amb l'ai al cor. Matrícula d'honor, per l'honestedat total i per fugir dels sentimentalismes. 5. Perquè reivindica el periodisme. Una esplèndida radiografia de com es va estirant el fil i de com un grup de periodistes exerceix –malgrat les pressions més furibundes i també les més subtils– la seva professió. 6. Perquè és una guia moral de com fer bé la feina, siguis o no periodista. 7. Perquè no criminalitza persones, sinó l'estament que permetia els abusos i que els ha estat tapant al llarg de dècades. 8. Perquè compta amb un repartiment coral amb Michael Keaton, Rachel McAdams, Liev Schreiber, John Slattery, Stanley Tucci, tots ells esplèndids. Però, en especial, per un entusiasta Mark Ruffalo. 9. Perquè consagra el talent innegable de Tom McCarthy, ja vist a Win Win, The visitor o The station agent. 10. Perquè és un dels pocs films d'aquest curs que sobreviurà el pas del temps, i es convertirà en un referent.

Room | L'atrocitat també pot ser meravellosa

Sense fer el soroll de les grans candidates a l'Oscar, La habitación (Room, Lenny Abrahamson, 2015) broda la proposta de convertir l'atrocitat en una cosa meravellosa, de fer-ho a través del relat d'un nen. Arriscada des del seu punt de partida i al llarg de tot el plantejament, Brie Larson (la mare) i Jacob Tremblay (Jack) afegeixen la química necessària per mesurar la cruesa que commou, sense sobreedulcorament, mentre Lenny Abrahamson confirma allò que Frank va anunciar quan va col·locar un cap de porexpan a Michael Fassbender D'aquell enginy bizarre, que es va estrenar de puntetes el 2014, passem a la intensitat de La habitación, una història que transcendeix la paràbola. En Jack acaba de fer cinc anys, coneix el món a través d'un televisor malgirbat ple d'interferències i viu amb la seva mare en una habitació rònega d'on no en poden sortir. Ella porta set anys segrestada per un home que la viola sistemàticament, cada nit. Un home amb qui ha tingut un fill i que ja li resulta emocionalment innocu. En Jack, amagat a l'armari o pensant en la vida extraterrestre, és l'eclosió de la bondat feta puresa, la convicció que el món que voldríem tenir pot ser més autèntic que el que ens ha tocat viure.

Deadpool | L'heroi que ens bufeteja

Tota hegemonia artística té el seu negatiu en forma de dissidència. I el cinema de superherois, tan procliu a l'excés i a la sobreproducció, no podia restar aliè al fenomen del contrapunt paròdic. D'un temps ençà, films com Hancock, Super o Kick-Ass ja havien posat en valor la tara que té tota perfecció, trencant l'arquetipus que marca la tradició aristotèlica. És en aquest escenari que se'ns presenta Deadpool: sagaç, sarcàstica, corrosiva, però sempre un pas més enllà dels precedents. La distància guanyada és un goig, perquè des del primer minut sabem que Deadpool és diferent. Des que la veu de Juice Newton canta Angel of the morning i fins que sona el Careless whisper de Wham!; des d'uns crèdits inicials que ens guanyen per sempre, fins a oblidar l'espantosa Green Lantern (Linterna verde), també protagonitzada per Ryan Reynolds i vilipendiada sense contemplacions. Sense deixar d'assenyalar el gran quid del tema: quina lliçó la de Reynolds, que aprofita la segona oportunitat per donar la volta al que podria ser una simple redempció.

 

The revenant, una supervivència visceral

Crítica publicada a NacióDigital el 08.02.2016

No ho tenia gens fàcil Alejandro González Iñárritu després de Birdman. Potser per això l'opció ha estat endinsar-se en la visceralitat d'un western ple de fúria, dotar-lo d'una plasticitat extrema, portar-lo a zones gèlides on el salvatgisme és pitjor que qualsevol de les morts imaginables. És precisament la tria de l'espai el primer dels encerts que fan d'El renacido (The revenant) una obra memorable, com també ho és confiar a Leonardo DiCaprio i Tom Hardy el duel que mou els fils. Si bé la glòria se l'emportarà el primer –els Oscar l'esperen–, cal destacar la paorosa guturalitat de John Fitzgerald, brut i convertit en un espectre més d'aquesta terra de ningú on la bogeria destrossa les ànsies dels exploradors.

The hateful eight | La vuitena simfonia tarantiniana

Just als crèdits inicials, la música d'Ennio Morrincone es fon amb el paisatge nevat de Wyoming, mentre una diligència s'obre camí entre una tempesta ferotge. Lentament, aprofitant les voluptuositats que ofereix el sistema panoràmic, Los odioso ocho (The hateful eight) comença marcant la pauta de tot el què s'esdevindrà a partir d'aquest moment. Agafant-ne la iconografia, però marcant distàncies amb la diligència de John Ford, la vuitena pel·lícula de Tarantino no és una road movie estirada per sis cavalls. És la recerca d'un lloc, Red Rock, que construïm des de la impossibilitat d'arribar-hi. I és, també, la peça d'un engranatge perfecte que viu en el diàleg que estableix amb tota una filmografia.

Joy | El somni americà de Jennifer Lawrence

David O. Russell té una tendència habitual a fer pel·lícules amb una poc dissimulada autoestima, fets des de la consciència d'agradar i, sobretot, d'agradar els grans factòtums que mouen els fils dels grans premis de la indústria. Des que va dissenyar l’encomiable The fighter (2010) fins a La gran estafa americana (2013), la seva filmografia ja no es mou ni un centímetre de l’stablishment, en una cursa que combina el gust per atraure la claca a les sales de cinema i per aconseguir el favor de la crítica més gasiva. Malgrat que, de vegades, es desdibuixa en un pastitx irregular, Rusell sap quins són els seus punts forts: l'aposta per dignificar el valor dels personatges, per mantenir un to entre una comicitat sense acudits i una vivència humanament inversemblant, i, també, per posar la càmera en llocs on mai posarien el focus aquestes majors que sempre acaben aplaudint-lo. Joy sedueix a través d’una comèdia de tocs lleugers i que vol fer-se gran en el viatge de la seva protagonista fins arribar a tocar els fruits del somni americà. Treu bona nota perquè no se li pot demanar més del que ofereix. Tot és a lloc, fins i tot aquest benintencionat intent de fer extraordinari l'ordinari, subratllant l’acció amb una banda sonora excel·lent i fent que la música marqui la pauta de l’optimisme. 

Steve Jobs

"Jo sóc el director d’orquestra", afirma. És així com el veiem en el retrat que Danny Boyle ha teixit gràcies a l'artesania dialèctica d'Aaron Sorkin, un Jobs (Michael Fassbender) que mou la batuta i que sap com vol que soni la partitura, amb una sensibilitat especial, fruit d’un tacticisme cerebral que evita qualsevol intent de sentimentalisme que el connecti amb la realitat. Aquests elements, posats sobre la taula en els primers deu minuts, Steve Jobs (Danny Boyle, 2015) esdevé el relat d’una desconnexió, d’una figuració, d’una realitat virtualitzada, d'una representació de nosaltres mateixos que deriva en preguntes sense resposta. Convertit en símbol, el geni inventor d'Apple és la icona d’uns temps on l’aparença és molt més cabdal que la nostra habilitat per teixir complicitats. I Sorkin ens presenta un escenari parateatral, on la lucidesa del joc de poders de la societat actual és el punt clau, tal com ja va fer a El ala oeste de la casa blanca (1999-2006) o a La red social (David Fincher, 2010). Presentada en tres actes –moments previs al llançament de productes, els anys 1984, 1988 i 1998–, compta amb l’encert de focalitzar el drama en la intimitat, de manera molt honesta i rere el teló, allà on els assumptes públics i privats es barregen amb una fluïdesa excepcional, subratllats per una banda sonora que supura 8 bits i per personatges que en donen la mesura exacta: Kate Winslet, en el paper de la fidel Joanna Hoffman, o Seth Rogen com el geni a l’ombra Steve Wozniak.

Irrational man

Avorrida i exasperant, Irrational man no és res més que una idea –més o menys suggeridora, més o menys atractiva– convertida en un motiu que la justifiqui. El farciment que acaba sent el metratge és, gairebé a la totalitat, sobrer, excepte la motivació de cometre allò tan irracional com la mort, que és, en si mateixa, l'única necessitat d'haver fet la pel·lícula, i d'explicar una història que hauria d'haver estat un curtmetratge. Ni funciona el farcit com a costumisme de la vida posh de quatre intel·lectuals amargats de la high class, ni té sentit com a exercici de radiografia del cinisme de la ment humana. Anodinament i a pinyó fix, Woody Allen patina pel seu punt fort: recobrir de contingut el no res. No sempre pot sortir bé. I entre el swing terrible de Match Point i la genialitat sositnguda de Blue Jasmine, Irrational Man es queda convertida en aquella efervescència de l'aspirina que és devorada pel got.

La promesa

Leconte s'atreveix a adaptar un relat, mínim i sensible, d'Stefan Zweig i no fa res per evitar una derrota sense mostrar el mínim de dignitat artística. Esmorteïda i estèril, Patrice Leconte ha abandonat qualsevol mena de vivesa, convertit en un nàufrag que viu de rèdits inversemblants en una terra de ningú. La promesa ens situa a Alemanya, 1912, abans de la Primera Guerra Mundial. Un jove d'origen humil (un risiblement asèptic Richard Madden) s'enamora de l'esposa (Rebecca Hall, un bloc de gel, malgrat els intents de salvar-ho amb ofici) del seu cap, un ric empresari (Alan Rickman, un talent abocat al no-res gràcies a la in-habilitat de Leconte). El que comença com un amor platònic d'estar per casa acaba com una història d'amor avant la lettre amb dos amants que mostren una inexistència total de passió. El resultat, per fugir de la butaca sense dilacions: una pel·lícula de guió tan obvi que fereix, tan poc versemblant que mortifica, tan feta amb desgana que ofèn. Tan vertiginosa com els efectes que produeixen els seus moviments de càmera, absurds i resignats al desastre.

Star Wars VII | Una meravellosa absència total de sorpresa

En un moment de Star Wars. El despertar de la força, Han Solo diu a un dels personatges que es tregui la màscara: "No la necessites", li etziba. Fidel a la línia de text, aquesta és la recepta que sembla seguir JJ Abrams per reviure el miracle fundacional: treure's la màscara, no portar a equívocs, no vanagloriar-se en la proesa de la innovació, mirar de fit a fit a l'espectador i dir-li: "És això el que volies, oi?" I la resposta a la pregunta és una sorollosa claca, just quan acaba la pel·lícula. Com a brillant alumne avantatjat del mestre, Abrams presenta una clonació respectuosa, frenètica i meravellosa de Star Wars: A new hope (1977), amb la consegüent absència total de sorpreses. Però, això importa? Qui es queixarà que tot sigui un refregit vigoritzant d'allò conegut? Fixem-nos: El cadàver ressuscitat és tan pulcre, tan addictiu i tan frenètic, que compleix els somnis de qualsevol espectador: acció sense pausa, salt rere salt, un Falcó Mil·lenari resistent al pas del temps, espases làsers de nou brunzit, rèpliques espurnejants, combats aeris, lluites cos a cos, cantines de mala vida i, és clar, el sotrac de la pèrdua. (Aquí l'article complet amb l'1x1 dels personatges)

The walk | Amb el buit de Nova York als peus

La proesa, que ja havia estat relatada abans de manera magistral per James Marsh al documental Man on Wire (2008), és la recreació d'un sense-sentit. Entesa la pulsió, Robert Zemeckis sap convertir aquest tremolor apassionat en allò que la història demana, és a dir, en un film que necessita un punt de vista poètic i allunyat del soroll industrial del gust d'un Hollywood que el director domina a la perfecció. L'emoció hi és, tot i que The Walk estigui partida en dues parts. La primera, corresponent a la primera hora de metratge, mostra una presentació dels fets infantil, amb un narrador que grinyola en l'intent de ser part de la faula, en si mateix. Edulcorat i imprecís, Zemeckis remunta el vol en una segona part veritablement poètica, on l'experiència d'arribar a les Torres i de creuar-les és tot un espectacle, minimalista i transcendent. Petit dansa sobre la corda, amb Nova York als seus peus. I el prodigi hi és, tal com ho és l'emoció de saber que tot és fràgil i terriblement efímer, fins i tot les torres més altes. Al final, la proesa és la contraposició al desastre. El film és una declaració d'amor a una ciutat ferida pel pas del temps, on tot va canviar, d'un dia per l'altre, sense saber-ne les conseqüències. En una de les darreres escenes, Petit recorda com li va ser ofert un passi vitalici on, a la casella de la data, posava: "forever" ("per sempre"). Que cruel és saber que res, absolutament res, és per sempre.

Love | Els estralls del sexe sentimental

Després de portar l'espectador al límit amb Irreversible (amb la icònica i comentada escena de violació) i Enter the void, Gaspar Noé (Buenos Aires, 1963) clou el seu particular cicle sobre els estralls de l'amor amb Love, un document tan claustrofòbic com les altres dues peces, que fa que el subjecte –l'amor de promeses eternes– acabi sent una gàbia d'emocions, de vida i de derrotes, amb el dolor de la pèrdua com a batec invisible. Noé, bregat en mil batalles i còmode en el joc amb l'experimentació, ofereix aquest drama de romanticisme pornogràfic en 3D, tal com només ell podria oferir-lo, i tal com s'ha estrenat aquest dilluns al Sitges 2015 - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. El film arriba envoltat de polèmica per la seva estrena a França el darrer juliol, on ha estat prohibit per a menors, però, sobretot, amb la gran controvèrsia creada en el darrer festival de Canes, on va ser rebut amb tebior i opinions divergents. (Llegeix l'article complet aquí)

The Martian | Pulcritud hiperrealista

Magistral en la construcció versemblant en base a fonaments científics demostrables, The Martian (2015) és un retorn immillorable de Ridley Scott a l'espai. Després del desgast d'un llenguatge que semblava fos a Exodus, i subratllat per la fallida exploració de Prometheus (amb la segona part ja a l'agenda), aquest Mart que fa d'isolador és una efectiva reformulació del Robinson Crusoe (1719) de Daniel Defoe, així com una entretinguda lectura del Nàufrag de Robert Zemeckis. Rutina, enginy i distensió irònica es donen la mà per forjar un nou món, vermell com mai, creatiu i no tant inhòspit, on Matt Damon és explorador i, alhora, científic d'exacta pulcritud. Encertadíssim en la caracterització, Damon s'afegeix a un festí hiperrealista que no deixa d'emocionar, de crear neguit, de construir fantasies insondables, d'imaginar sortides quan tota fugida sembla impossible. Un Scott sense solemnitat i amb rubor, amb la mà divina que sap oferir un dels darrers tasts de l'art que, per fortuna, encara és capaç d'oferir quan visita espais siderals.

The visit

La proesa que sempre definirà Shyamalan serà la superdotada habilitat per fer visible l'element més inquietant que mai no és a la vista, amb el mínim desgast narratiu possible. A base de cops d'efecte de fira de poble, l'autor vesteix una obra autoirònica i autoreferencial, molt més poderosa que qualsevol d'aquests intents de semblar més místic que la capa de Superman que l'han portat al desastre, tant el comercial –una trencadissa– com el creatiu –una vergonya que res ni ningú pot dissimular. Amb The visit, l'excusa és tan cafre que, fins i tot, ja fa riure d'entrada: una família de postal que queda destruïda per una serra mecànica en forma de paròdia. Divertidíssima, maquiavèl·lica i càndida, un film de pressupost sota mínims que demostra que Shyamalan no ha desaparegut. Al director de The village o Unbreakable li va el ring, la curta distància, el matís. Això és The Visit, una exploració del món subterrani en un món ple de subtileses, d'humor, de terror, de la por més elemental i efectiva. Una bajanada on tot –com passa també als grans films de Shyamalan– manté la lògica inescrutable que dicten, sempre i tothora, els personatges.

The final girls | Una carta d'amor

Tot en The final girls és una carta d'amor. A la violència de l'slasher americanitzat i amb protuberàncies adolescents, als protagonistes naïfs, als personatges i als actors que fan de còmplices de l'enginy furtador de Todd Strauss-Schulson. Gir a gir, gag a gag, concebuda com un slapstick de l'horror i del crit forjat a cop d'espant, poques històries sabran deixar tan bon regust de boca a fanàtics irredempts i, last but not least, a cinèfils descreguts. Lluny de la gravetat paròdica de The cabin in the woods, la voluptuositat del serial killer esdevé la convicció de l'homenatge, de robar idees i de saber riure-se'n amb un punt de nostàlgia per aquells nens que vam ser no fa pas gaire, sense malícies ni distorsions intel·lectualitzades. De la malifeta a un final de doll emotiu, com si, realment, The final girls fos el que és: una carta d'amor.

Anacleto | Explosions, humor i cigarretes

Anacleto és un dels fills pròdigs de la "factoria Bruguera", aquella rauxa ninotaire que va revolucionar el mon de la vinyeta a l’Estat espanyol i que va tenir el seu epicentre a Barcelona. De la nòmina de l’editorial en destaquen noms com Ibáñez (Mortadelo, Rompetechos, el botones Sacarino), Escobar (Zipi y Zape, Carpanta) o el mateix Vázquez, que va aconseguir una notòria popularitat amb La familia Cebolleta i Anacleto: agente secreto. La pel·lícula es manté lluny dels riscos de l’adaptació i és un merescut homenatge al personatge, però també a un món divertit, boig i que vivia sense respir. El segell de Bruguera hi és, així com també hi són les referències a d’altres personatges claus de la formació sentimental del propi director, com ara Superlópez –que sembla que també tindrà adaptació properament, signada pel mateix Ruiz Caldera– i que apareix en un pòster d’una de les primeres escenes.