Star Wars VII | Una meravellosa absència total de sorpresa

En un moment de Star Wars. El despertar de la força, Han Solo diu a un dels personatges que es tregui la màscara: "No la necessites", li etziba. Fidel a la línia de text, aquesta és la recepta que sembla seguir JJ Abrams per reviure el miracle fundacional: treure's la màscara, no portar a equívocs, no vanagloriar-se en la proesa de la innovació, mirar de fit a fit a l'espectador i dir-li: "És això el que volies, oi?" I la resposta a la pregunta és una sorollosa claca, just quan acaba la pel·lícula. Com a brillant alumne avantatjat del mestre, Abrams presenta una clonació respectuosa, frenètica i meravellosa de Star Wars: A new hope (1977), amb la consegüent absència total de sorpreses. Però, això importa? Qui es queixarà que tot sigui un refregit vigoritzant d'allò conegut? Fixem-nos: El cadàver ressuscitat és tan pulcre, tan addictiu i tan frenètic, que compleix els somnis de qualsevol espectador: acció sense pausa, salt rere salt, un Falcó Mil·lenari resistent al pas del temps, espases làsers de nou brunzit, rèpliques espurnejants, combats aeris, lluites cos a cos, cantines de mala vida i, és clar, el sotrac de la pèrdua. (Aquí l'article complet amb l'1x1 dels personatges)

The expendables 3 | Estralls de l'old-fashioned school

"Sou velles glòries que aneu de paios durs", com si les arrugues no es poguessin dissimular. El que no es pot dissimular és la manera de passar-s'ho bé –Harrison Ford inclòs– i l'encert d'haver recuperat el sense-sentit total de les pel·lícules més infames de l'era Stallone-Schwarzenegger per ser capaços de reivindicar una dècada d'herois anabolitzats, d'entreteniment pur, d'assassins a sou sense miraments i de superar, de rècord en rècord, el nombre de morts en pantalla. “Allò sí que era cine”, diran alguns nostàlgics. D'altres –també nostàlgics, però del cine de veritat–, sabran que allò –el que seria això, aquesta saga de músculs deteriorats i fina autoparòdia– és aquell estat al qual arriben les velles glòries quan tenen un cert mínim d'intel·ligència, quan són capaces de reivindicar el seu passat artístic amb dignitat i establint un subtext capaç de ser entès per tothom sense semblar ridícul. Temps passats van ser molt divertits, i per això sembla que fossin millors. No deixeu de riure, guardians de l'old-fashioned school.

Cowboys & Aliens

Des de la irrupció de Sukiyaki Western Django (Takashi Miike, 2007), que qualsevol híbrid amb el western em semblarà gasosa esbravada de mal combinar. Però la carn és dèbil, i la cuixa tendre. La idea d’un duel (al sol) entre el (marcat pel temps) Harrison Ford i el (díscol, expeditiu i impertèrrit) Daniel Craig proposava un bon escenari. Grans expectatives. L’excitació per tenir ganes de l’estrena de la pel·lícula no va decréixer ni després de saber que qui comandava la nau era l’inefable (diguem-ho així) John ‘Ironman’ Favreau. Hom és així, maldestre en aberracions i curiós en fets inusuals. I la vas a veure. Si t’agrada el western, els primers vint minuts poden portar-te al recòndit racó de l’ànima on hi tens alguns records del cinema d’aventures de sobretaula, en uns moments distretament apassionats que calquen escenaris arxiconeguts del gènere, amb cert gust pel tòpic divertit (l’anti-heroi, les cigarretes, el saloon, l’absència d’escrúpols, el nen idiota). Si t’agraden les invasions que vénen més enllà de la fi coneguda, trobaràs més o menys digerible el devessall d’efectes, atacs, persecucions i trets làser. I aquí s’acaba el que un mateix s’havia imaginat que podia ser una bona pel·lícula, oh, lament. Cowboys & Aliens té moltes coses bones que no cal dir, per repetitives i per saber-se senyores de l’ofici. Un plantejament intens, humor, alguns bons personatges, certa intriga expectant. Té coses que ni fred ni calor. Adaptació de còmic a l’ús, un segon acte que sembla que pot ser que, però no acaba de ser res. I té coses que fan llufa. Errors argumentals, uns diàlegs de pacotilla i, sobretot, un darrer acte lamentable, previsible i fet a pedaços de retalls d’engrunes de pel·lícules vistes mil i una vegades abans, sense ànima ni tensió. Sense cor en una hibridació simpàtica. Hagués anat molt millor si la broma, almenys, hagués arribat fins al final, valenta i decidida de ser una gran bestiesa, sense els deliris de gran espectacle pirotècnic que evidencia les vergonyes d’un cert tipus de cinema que es pensa que no ens hem adonat que tot plegat no té cap ni peus.