Dawn of the planet of the apes | El simi és un home per al simi

Dissortadament oportuna, la faula del desvetllament del Planeta dels Simis no és només l’epopeia dramàtica que vol alliçonar sobre les misèries de l’home del futur. Lluny dels arguments de la distòpia, la història d’aquest present ja és pou plena d’homes, de simis i de llops famèlics. Anomeneu-la conflicte de Gaza, invasió militar preventiva, dany col·lateral o acció geoestratègica. Oblideu, sempre, que els peons són de carn i os: irascibles, emotius, egoistes i membres d’una comunitat que és la seva. Matt Reeves ens mostra a Dawn of the planet of the apes (2014) una paràbola gens redemptora, amb una crua reflexió sobre el fet que origina el conflicte civil i les guerres per un territori. La lliçó, que rep i dóna un voluble Caesar (Andy Serkis), és primordial: el lideratge efectiu viu de la devaluació del compromís ètic. La pel·lícula és rodona, en aquest sentit, i supera una molt bona primera part gràcies a l’excel·lència del guió, a la poderosa mà d’un director amb ganes de colpejar, i al gruix d’una idea terrible. Perquè el que es veu és tan devastador com ho és el “virus dels simis”: tan cert, tan dur i tan evitable. 

The Hobbit I | El tedi, de Lucas a Jackson

Ningú no pot negar que la història que amaga el Hobbit té prou suc com per fer una pel·lícula digna de la trilogia d’El Senyor dels Anells. A desgrat de les expectatives, aquest és un altre cas del film bord que es converteix en producte estèril i que acaba engolint el talent del seu director. Potser el crim de Jackson no és tan preocupant com el de Lucas (potinejar i autodestruir el llegat d'una trilogia com Star Wars és inaprehensible), però també és sagnant, es vulgui o no. The Hobbit mostra la caiguda del pols cinematogràfic. De com és possible que un director dirigeixi amb mà férrea -i magistral- nou hores de gran trilogia amb un ritme mesurat i sempre adequat, amb capacitat de sorprendre els espectadors, amb pulsió narrativa i ganxo mesuradíssim, amb grans actors i una direcció d'art majestàtica, amb visió comercial i, malgrat tot, un esperit eminentment independent. De com és possible que, nou anys després, el mateix director passi a fer una pel·lícula sense noció del ritme, sense voluntat de sorprendre, sense signatura autoral, sense esperit, sense ànima, sense res de tot allò que va fer envermellir els palmells de les mans de mig món. Peter Jackson, qui millor havia entès l'univers Tolkien, no ha sabut digerir ni un trist borrall de l'essència infantil del Hòbbit. Empatx de nans, sobredosi d'orcs, festival fastigós de mocs de trolls durant unes interminables tres hores. Per sort, el desastre no és absolutament indigne gràcies al director de càsting que va tenir la il·luminació de posar Martin Freeman com a jove Bilbo. I, per sort doble, Serkins apareix just en el moment en el qual la fugida ja era irreversible. La resta, el gran tedi interminable, només apte per a alguns fans irredempts.

Rise of the planet of the apes | Artesania de gran factoria

Semblava innecessària una preqüela de The Planet of the Apes (El Planeta dels Simis, 1968), la meravella de Franklin J. Schaffner. Semblava innecessari trencar la fita, la faula, el gran final de la primera de les pel·lícules d’una saga estirada al màxim, com en el seu moment també van semblar sobreres les pel·lícules que van seguir l’original. Però això és cinema, i el cinema devora mites, com Saturn els seus fills. I aquí rau l’encert d’aquesta nova proposta, que deixa (encara més) en evidència el remake de Tim Burton del 2001, un autèntic despropòsit de cap a peus. Rise of the planet of the Apes (L’origen del planeta dels simis, 2011), de Rupert Wyatt, sense ser cap gran obra mestra com l’original, i sense la pretensió de ser-ho, dóna una lliçó d’humilitat i d’artesania de factoria molt convincent, a més de ser conscient del seu origen i d’homenatjar modestament les històries que la van precedir. El resultat no avorreix, els personatges no són eterns, però tampoc desentonen (pur ofici, un cop més, la interpretació d’Andy Serkins), l’argument resol amb lògica i imaginació l’era prèvia al gran cataclisme terrestre, i el ritme, frenètic, no decau en cap moment. Tot plegat confegeix un resultat final digníssim, amb l’insultant prodigi de la tecnologia davant nostre: ningú sap on comença l’efecte i quan deixa de ser real allò virtual. El cinema és il·lusió, i en aquesta ocasió, la il·lusió es fon, més que mai, amb la carn i l’os. I, com llavors, com ja vam veure en aquell prodigi de l’any 1968, els humans tornem a ser els idiotes. Oh, damn you! God damn you all to hell! El crit segueix ben viu.