The secret life of Walter Mitty | La vida secreta de Ben Stiller

L'estereotip diu que Ben Stiller viu encasellat en la comèdia absurda i en l’slapstick més tronat. Com aquesta, hi ha veritats a mitges que acaben sent certeses inalienables, per desgràcia dels seus massacrats protagonistes. En el cas d’Stiller, la ganya i el disbarat tapen un rastre traçat a base de digna filmografia, que mostra –si es té ganes d’abominar d’idees preestablertes– una lloable intenció de jugar amb diversos registres i, en els seus productes més personals, d’allunyar-se de la vulgaritat del boc gros. Sense arribar a ser un fi estilista –“ni està, ni se le espera”–, des del seu debut a Reality Bites (el gran testament de la generació X), que Stiller gaudeix saltant entre allò que s’espera d’ell i allò que no. En aquest trànsit, on no arriba el seu talent hi arriba l’autoironia, el pòsit de la maduresa, una evident visió crítica i l’habilitat per ser un singular cronista d’una època. The secret life of Walter Mitty (2013). allunya Stiller d’allò previsible a través d’una història que vol ser transcendent i que acaba sent estranya. Però, de res servirà que el que veiem sigui difús, o que s’estableixi una distància insalvable entre Mitty, l’aventura i els espectadors. Tant se val que la màgia de l’art d’explicar agafi la forma de discurs d’estil, perquè Stiller hi és, amb la intenció de tornar a ser lluny del seu propi estereotip, com si aquesta posició i el pòsit que en queda fos allò que en fa, realment, un autor.

La lírica en trànsit de Manel Forcano

Diversos ecos ressonen a la poesia de Manel Forcano: desig, sensualitat, pell, record. Però cap tan potent i recurrent com el del trànsit, el trajecte físic entre cossos i ciutats, però, també, la seducció del canvi emocional i el sacseig que suposa veure que, un mateix, sense adonar-se’n, també abandona els llocs que fornien les pròpies certeses. El Tren de Bagdad (2004) ja en feia, d’això, tot un repte que s’explicava a través de set poemes llargs d’una pulcritud i intensitat admirables. El sacseig del viatge travessava “el túnel fosc del desig” i furgava per les galeries del “plaer de la memòria”. La descripció d’aquest paisatge sabia lliscar per uns versos que havien conquerit un estil propi i ja intransferible. Cotes altíssimes d’un viatge sensorial transformat en una lírica exacta i consistent: “Deixo la ciutat sagrada enrere / cada cop més petita al mirall retrovisor. / Trec la mà per al finestra i acarono l’aire. / El camioner em posa la seva mà al genoll. / Somriu. Atàrgatis –dic–, / per fi.”

About time i les qüestions d'amor

“I’m the luckiest”. Ho canta Ben Folds i entens que cap altra cançó podria dir-se en l'instant que dura About Time. Explotant la narració episòdica un cop més, Richard Curtis ens demostra que sap com cal exposar la vida, i que sap com fer-ho d'una manera amable, propera i preciosa. Curtis, a més, també demostra que sap com jugar amb el material sensible sense fer-ne una exposició indecent, que és capaç d'emocionar-te mentre revius una història que res té a veure amb la teva, però que sí, que podria ser perfectament allò que has somiat i viscut tantes vegades, sense caure en el tòpic embafador de l'amor perfecte i etern. Espurnejant, intel·ligent i càlida, com si la màquina del temps sacsegés una tradició que traça un arc entre Groundhog day (1993), totes les pel·lícules de Hugh Grant i una manera d'entendre l'amor –i l'humor– genuïnament british. “I’m the luckiest”. Tornem-hi, mentre això ens confirma, repapats en la incomoditat d'una butaca masegada, que la virtut d'aquest pastitx de sentiments, nostàlgies i optimisme és un fragment d'allò que voldríem dir felicitat.

La Plaga | De Gallecs a Berlín, cinema a la frontera

De Gallecs a Berlín, i de Berlín al món. Aquest és, en síntesi, el viatge fulgurant que ha fet de ‘La Plaga’ una de les pel·lícules de l’any. Una obra que ha avançat, amb pas ferm i decidit, cap al reconeixement d’un públic inquiet i d’una crítica entusiasta. “És l’experiència vital més increïble que he tingut fins ara, i també la més llarga”, afirma Neus Ballús, directora del film. El procés va començar l’any 2008, a Gallecs, amb el primer objectiu de ser un documental, però aquella història no parava de créixer, de ser una obra amb ànima que anava prenent forma fins a ser el que és ara: una pel·lícula de bellesa humil, d’exquisida poesia que fuig els tòpics, que escapa dels llocs comuns i que acumula una carrera d’èxits en els millors festivals d’arreu del món. Berlín, Sant Sebastià, Londres, Valladolid, Barcelona, Croàcia, Bombai, Cali, Tolosa de Llenguadoc. Sense oblidar les nominacions als Premi LUX 2013 del Parlament Europeu i als European Film Award que concedeix l’Acadèmia Europea de Cinema. 

Els Pets | Les arrugues guanyades

Diguem-ho d’entrada: el darrer disc d’Els Pets és bo. Una obra que marca una evolució intel·ligent i lògica entre el so que va saber donar Brad Jones –productor de 4 discs i artífex d’un so que emparentava el grup amb algunes de les propostes més interessants del pop melòdic de guitarres– i el nou so de Refree, en Raül Fernández, tot un motor en la revolució que marca aquesta nova etapa. És un fet: L'àrea petita esdevé una baula tan important com ho va ser, al seu dia, Sol (1999), la primera confirmació que la cosa anava de debò, malgrat les rèmores d’un nom, d’un context i d’una premsa que els ignorava. També és, en certa mesura, un disc al nivell i estat de gràcia d''Agost' (2004) o a la mateixa alçada de so fresc i consciència autoral de Respira (2001). Si Brad Jones va saber fer que Els Pets sonessin igual –o millor– que els americans Cotton Mather, Refree ha aconseguit que cada cançó tingui un coherència en ella mateixa, amb pinzellades per on passegen els Wilco de Summerteeth o els coixins de veus dels Beach Boys.

De vampirs, depressions i lletres

Jim Jarmusch, amb tot el pes de la llei. Vampirs amb gust de consum refinat, irresistiblement estetes, amb neguits vitals i filantròpics, amb aires d’una intel·lectualitat que remou l’ànima dels bons samaritans de l’art. Al ritme de les agulles dels vinils que refreguen el pas temps, Only lovers left alive presenta la millor obra del Jarmusch que tant agrada a les ànimes en pena (i en glòria) de la bohèmia idealista. Cap altra criatura com el vampir per representar una oda a una manera d’entendre una vida que s’acaba, amb recreacions mitològiques, amb depressió inoculada, amb contínues referències a escriptors d’ànima tortuosa com Kafka o Poe, amb aclucades a científics com Einstein, o amb una devoció absoluta per la música rock. Tots ells són els últims baluards d’un món que viu a la penombra. Al seu panteó de fotogrames i bèsties, Jarmusch hi fa aprèixer un Adam amb el rostre depressiu de Tom Hiddleston i una Eva amb el de la enigmàtica i magnèticaTilda Swinton, desconcertats pel retorn d'una Mia Wasikowska amb essència de tornado. Com a tercera pota del trio etern, un John Hurt que fa real el mite de Christopher Marlowe, la reviscolada i autèntica ploma genial de les obres –immortals– de Shakespeare. Amor a prova de segles, obsessions fílmiques de bona lletra i Fausts que veuen com s’ensorra un món on es podia ser feliç, malgrat tot. Cent per cent Jarmusch, genuïnament cool, còmicament romàntica i espurnejantment lletraferida.

Tomboy | L'atordiment del xoc

L'arribada a una nova casa, just abans del curs escolar, és l'avantsala del xoc d'una fragilitat i d'una pròpia consciència: Laure té una identitat que vol reafirmar-se en plena preadolescència, just quan tot és encara en plena construcció; i Mickäel és aquella part invisible de Laure que esdevé cada vegada més persistent. Arribada de nou al barri, davant dels nous companys de jocs, Mickäel és l'únic cos visible i aquesta lluita soterrada és la divisa que mou un món que encara no pot comprendre el canvi, imparable. Tomboy, el segon llargmetratge de Céline Sciamma, dissecciona el desconcert d'una manera elegant, pulcra i respectuosa, amb una mirada que defuig l'enfrontament impúdic, que no jutja i que sap mostrar la inquietud del cos que es fa gran en l'època més convulsa. Un atordiment que és exposat a través del silenci, del saber-se observar i d'una interpretació colpidora, tendra i mesurada de Zoé Héran, dreta davant del mirall, madura en la presència d'un desig que esclata.

Milius | Sobre l'estigma: hi ha artistes de dretes?

Quique Peinado reuneix en el seu hit "Futbolistas de izquierdas" –llegiu-lo, que val molt la pena– un recull d'esportistes de la pilota que es confessen –o que professen uns actes, sense fer-ne bandera– obertament “progres”. Com si això fos estrany, perquè, de fet, ho és. La nostra societat estigmatitza els futbolistes com a éssers sense criteri ni determinació política, éssers buits de tot raonament filantròpic i/o intel·lectual. Com a gent sense conversa, ni bon gust, ni afició per tenir criteri sobre les coses belles que ofereix la vida (bones pel·lis, bons llibres, grans exposicions, etc.), la qual cosa els determina com a éssers superficials i “de dretes” o, en el millor dels casos, ignorants apolítics. Si Peinado demostra que, evidentment, no tot és aixi i que el tòpic és un tòpic, Milius (Zak Knutson, Joey Figueroa, 2013) aprofundeix en la qüestió a través d'un personatge genial i inclassificable, que sorgeix d'una situació similar, però emmarcada en un plantejament invers: pot un artista ser de dretes?

Strawberry fields forever

Quan John Lennon va escriure Strawberry fields forever, l'Espanya de la dictadura encara vivia en una cortina d'obscuritat, sense psicodèlies ni viatges al·lucinants, però amb tones de records abraçant una infantesa, tan prima i coartada com també feliç. Aquella cançó va suposar l'evocació d'un món de somnis que romania dins un bagul poruc, fet il·lusió en el rostre de Javier Cámara, esplèndid. El viatge fa una transició de la realitat a la hiperventilació del somni feliç, del record al mite on ressonen tots els ecos d'una cançó immortal. D'aquella obra, David Trueba en manlleva el primer vers i la vindicació del món del passat, en una renúncia amarga a abandonar la infantesa. Seriosa i dramàtica, la pel·lícula aconsegueix dotar d'un llarg somriure una història trista, perquè només així, trist, pot ser l'avenç dels dies. I deixa un llegat que sobreviu a l'academicisme i a la pulcritud del narrador: que els somnis poden ser reals si vius amb ganes de meravellar-te, que la felicitat necessita la passió, que cal saber gaudir. Com si el tríptic entre Penny Lane, l’Strawberry Field i el set de rodatge on es troba el “capità” Lennon fos un testament que t'empeny a plorar mentre dibuixes un somriure a la nostàlgia de cada dia i a la glòria perduda dels 60.

The Philosophers | Qüestió de lògica

Quinze anys després de la seva darrera pel·lícula, John Huddles torna a l'actualitat amb The Philosophers un quiz apocalíptic de pati de col·legi, sense escatimar en recursos ni en pressupost. La cosa: un professor amb dots de sadisme il·lustrat planteja un dilema als seus 21 alumnes. S'acosta un holocaust nuclear i han de passar 365 dies en un bunker totalment equipat, però només en caben 10 i cal triar qui es queda, qui no i per quines raons. El desenvolupament moral del dilema, abellit amb efectes especials i multitud d'escenes de colorisme cool, aporta tres actes amb tres plantajaments diferents de la qüestió. Però cap és realment satisfactori, ni cap aporta res a la pseudohistòria, més enllà d'omplir de retoricisme barat un dilema adolescent que es podria resoldre amb més perícia i menys efecte. És qüestió de lògica, no pas de filosofia.

Europa Report

Pot desencoratjar l'enèsima versió del found footage (horror!), amb l'afegit de ser ambientat en la també enèsima missió espacial que té problemes de navegació i supervivència. Però cal tenir fe. Que una sinopsi llegida mil vegades no faci perdre les ganes d'endinsar-se en les profunditats de la quarta lluna de Júpiter. Tot serà familiar, és cert. Tot sonarà a conegut, però l'esforç de Sebastian Cordero per dirigir una bona pel·lícula, modesta en ambicions i de pressupost mínim, es veu recompensat pel fet de mostrar un respecte màxim, i reverencial, per l'espectador pacient. Philip Gelatt, a més, signa un guió que sap barrejar amb decisió els cànons del documental, els tòpics del gènere i les disquisicions científiques, amb un resultat satisfactori que gravita en dos pols. D'una banda, una perspectiva inèdita de l'univers, impetuosament crua i bella –amb les forçoses similituds amb la recent Gravity. De l'altra, una ferma voluntat de ser una obra costumista que supera escenaris i ambicions per esdevenir absolutament real.

Los inocentes i la fàbrica de talent de l'ESCAC

L’ESCAC no es cansa de fabricar talents. S’ha convertit, a pols i per mèrits que es poden palpar en uns quants llargmetratges, en un motor del ressorgiment de la indústria cinematogràfica catalana i, per extensió, en un mostrari de les noves veus del cinema de l’estat espanyol. Noms com els de J.A. Bayona, Kike Maíllo, Àlex i David Pastor, Roser Aguilar o Mar Coll –tots ells directors multipremiats i d’èxit– s’uneixen a una llista encara més llarga d’especialistes de primera, com són Lluís Castells, Eduard Grau, Neus Ollé o Eric Arajol, entre molts altres.

Terry Gilliam i el sentit de la vida

Amb una carrera feta a base de saltar-se normes, de riure’s de tot i d’aventurar nous horitzons –no sempre encoratjadors–, Terry Gilliam pot presumir d’haver estat l’agent americà dels Monty Python, de ser un director de culte i d’aparentar ser una persona normal. Autor d’obres com El Rei Pescador (1991), 12 Monos (1995), L’Imaginari del doctor Parnassus (2009) o Tideland (2010), va ser amb una brillant faula de ciència-ficció distòpica que va guanyar-se el fervor de milers de fans àvids de noves maneres d’explicar el món. Aquella Brazil (1985), basada lliurement en el 1984 de George Orwell i protagonitzada per Jonathan Pryce, Robert DeNiro i Bob Hoskins, va furgar en la misèria d’una futura societat estancada, privada de llibertats individuals i amb el rerefons del terrorisme de guerrilles.

La fi del món als 40

El món potser s'acabarà, però Edgar Wright no hauria de parar mai de fer pel·lícules. The World’s End és una de les joies de Sitges 2013. Brillant, àgil, intel·ligent, divertidíssima, sarcàstica, reveladora, àcida, sagaç, el millor final per la inspirada "Triologia del Cornetto" que Wright, un dels renovadors de la comèdia britànica, acaba d'aquesta manera. I quina manera de fer-ho. Oferint-ho tot, demostrant un talent arauxat, proposant discurs a cada nova pel·lícula, sentant una càtedra d'asilvestrada rara avis des de Shaun of the dead (2004), passant per Hot fuzz (2007) i arribant a Scott Pilgrim vs. The World (2010). Sense escatimar en un repartiment que sembla fet expressament per a cada personatge: Simon Pegg, Nick Frost, Martin Freeman, Paddy Considine, Eddie Marsan, Rosamund Pike, amb la col·laboració inestimable de 'grans’ com Pierce Brosnan, Steve Oram o David Bradley. No hi ha res més a dir. The World’s End és una de les millors coses que poden passar en un cinema: que aplaudeixis molt, que et divertixis més, que no vulguis que s'acabi mai, que tot això et serveixi per riure de tu, de tot, de tothom i de la vida. Efectes, destrucció, intimisme, rialles i bombes. I sí, també la maleïda crisi de l'eterna joventut dels 40. Però com mai abans te l'havien explicat. Com només Edgar Wright pot explicar-la.

Dark Touch

D'atmosfera elegant i pètrida, Marina de Van s'esforça en crear una pel·lícula fosca que pugui transmetre angoixa psicològica. Niamh té onze anys i ha de superar la pèrdua de la seva família en una massacre perpetrada a casa seva, davant dels propis ulls, sense poder-hi fer res. En cinc minuts diu adéu a pares i germà. Així comença Dark Touch, amb un magnicidi, amb el fora de càmera inquietant d'un assetjament, amb la mort d'efectes i previsions paranormals, amb una consciència que es revela massa poderosa, amb els ulls inquiets d'una nena plena de traumes, de pors i de desig reprimit. Però l'esforç resulta totalment inútil, perquè Dark Touch mai no és capaç de ser lluny d'aquell lloc comú tan fàcil, ni tampoc de l'estereotip de preadolescent maltractada que acaba consumida pel trauma. I així passa tota una pel·lícula, esperant el final feliç de veure qualsevol personatge de la mateixa envoltat en flames.

Hell Baby i els esquitxos de la nit més freak

Diuen que no has viscut l’experiència de Sitges en la seva paorosa plenitud si no has estat en una de les maratons. Moment per a ‘La Nit més freak’, tot just després de la Zombie Walk. La celebració de vida (i mort) és esbalaïdora. El frikisme és una explosió que s’encomana. El cartell, apte per a les ments més irònicament desviades. Obre la sessió Mis peores amigos: Promedio Rojo el Regreso (Nicolàs López, Xile, 2013), una successió de gags en una història que voreja el ‘cutrisme’ i que homenatja amb passió –i gràcia, tot sigui dit– alguns dels referents més en voga del fantàstic. La segona projecció, Bad Milo (Jacob Vaughan, Filipines, 2013), ens porta una pel·lícula protagonitzada per un cosí malparit d’E.T. que viu a l’anus del protagonista i que surt (amb el dolor i fàstic que es pressuposa) a matar quan li rota. La tercera, Hell Baby (Robert Ben Garant, Thomas Lennon, EUA, 2013), és una joia que aprofita els tòpics suats de la casa malèfica i de la possessió infernal per a fer-ne un pastitx passat de voltes, ultradivertidíssim i amb l’encert de no decaure mai i ser, per fi, una mica original. L’èxit del seu pas per Sundance l’avala com a comèdia fantàstica imperdible de la temporada.

Link: La nit més freak i la zombie walk

The Green Inferno

Dissabte, 12 d'octubre, molt poc abans de les 00:00 d'una jornada de retards i de passejada zombi, de friquisme atribolat i de jungles. Per sort dels soferts espectadors que ja han patit la dosi selvàtica matinera, la frondositat del paisatge amazònic sembla que no decebrà ningú. Sitges adora Eli Roth, i ell correspon a la cita amb un entusiasme a prova de matxets. The Green Inferno promet canibalisme i emocions a ritme de tsunami, i tots els elements indiquen que l'ona expansiva serà d'impacte inusitat. A l'escenari, el propi Roth i Lorenza Izzo fan d'aperitiu al gran àpat macabre. Ressonen els aplaudiments i, tot seguit, comença el show. Com a protagonistes, uns activistes naïfs de Nova York que es mouen a cop de twitter i que hauran d'enfrontar-se a una tribu caníbal del Perú que actua per instint gràcies a un software que té milers d'anys d'existència. Aplaudiments. Una presentació de personatges i de situació més que correcta desemboca en la millor part del film: l'accident d'avió i l'escena on la tribu es cruspeix, de viu en viu i ull a ull, la primera víctima. Molts aplaudiments. Antològic. A partir d'aquí, l'impensable: s'apodera del nostre Eli Roth un altre Eli Roth previsible i conservador. Un Eli Roth que oblida el desvergonyiment en favor de no sé quines intencions. Que resulta purità i tímid, que no arrisca fins a les darreres conseqüències. I l'aplaudiment s'esmorteeix. Perquè no hi ha res pitjor que viure amb la mel als llavis i sentir-se insatisfet.

The Jungle | Un epitafi

Pocs minuts abans, en una master class a la sala Tramuntana, Terry Gilliam es lamentava de la poca imaginació que hi ha al cinema actual. Idees repetides, històries sense ànima i directors que coneixen a la perfecció l'ofici, però que no tenen ni una engruna d'enginy. Un “no veig cinema actual perquè no m'interessa gens”, dit entre rialles i sense amagar una profunda resignació, es convertia, ja submergits en la projecció de The Jungle, en l'epitafi de la decrepitud de l'art del cel·luloide modern. Una pel·lícula que és un despropòsit sense passió, terroríficament conservadora i amb absència total de cap mena de discurs. L'australià Andrew Traucki presenta una desfeta insalvable que repeteix els clixés més esgotats del found footage i en fa un film totalment risible i ple d'obvietats ofensives. Pel que fa al gènere, Sitges ja va projectar l'any 2011 una de les últimes peces amb una mica d'imaginació (Trolljegeren). I, posats a dir, per recórrer a cintes retrobades de veritable impacte no calia moure’s de Cannibal Holocaust, empalada des de 1980 i encara autènticament repulsiva.

Gravity | La perícia de no caure mai a terra

Dos personatges, un escenari volàtil i la gravetat, les tres peces mestres d'una simfonia perfecta. Gravity es val d'això, i del galàctic talent d’Alfonso Cuarón, per deixar l'espectador bocadabat amb una història de supervivència hipnòtica, amb la bellesa d'un espai més realista que mai, més creïble i minuciós que qualsevol epopeia marciana que hàgim pogut veure abans. Gravity va directe al moll, espectacular i íntima, sense desmerèixer la pausa que un ritme incessant necessita. Cuarón fa que cada peça encaixi faci propicis uns terrenys tan complexos com els de l'espai exterior, el de l'absència de diàlegs i el de la versemblança. I també té el mèrit de fer que l'absència de gravetat es noti, i que es noti la por a ser engolits pel buit mentre el món segueix girant, sense deixar que la història mai no cagui a terra. En aquest sentit, Gravity provoca la mateixa sensació que provocava Children of men (2006), com si tota la pel·lícula fos un llarg pla on els talls no es noten, on el camí de l'aventura va lligat al retorn a una normalitat essencial. Allà eren els fills, aquí el fet de tocar de peus a terra. En els dos films, la constatació de ser petits, minúsculs. I si la pel·lícula que protagonitza Clive Owen acabava amb un vaixell en direcció a la salvació, entre la boira, a Gravity no podia ser d'altra manera, amb la mà tocant terra. La manera de tocar el fet incomprensible d'existir.

Las brujas de Zugarramurdi

El cinema d’Álex de la Iglesia és en si mateix un compendi de virtuts desmesurades i de defectes arrauxats. La barreja d'aquestes dues pulsions és el que fa gran i també criticable tota la seva filmografia, perquè la bogeria, l'explosió i l'entrega límit no deixa mai ningú indiferent. Deutora d'un munt de referències, Las Brujas de Zugarramurdi és un homenatge sense concessions a una manera de viure el cinema, entès com a gran entreteniment irracional i presentat com un enorme pastitx ple d'aclucades d'ull a clàssics dels 80 (el nen emplomallat a l'estil Indiana Jones i El Temple Maleït o el món Goonie amb monstre captiu), ple també d'autoreferències (el revers d’El día de la bestia, l'escala de veïns de La Comunidad i, més que mai, amb la desbarrada defectuosa d’Acción Mutante) o una història que estableix un diàleg que l'emparenta amb pel·lícules com Abierto hasta al amanecer (Robert Rodríguez, 1995), amb la qual comparteix robatori inicial, fugida i casa d'acollida amb efectes sobrenaturals. I amb la qual també comparteix una segona part que no és a l'alçada d'una primera totalment fulgurant. Però que la boira no faci perdre de vista la grandesa: pocs cineastes hi ha a l'estat espanyol capaços d'arriscar tant (i tan bé) com ho fa De la Iglesia. Perquè el cinema és com la vida, sí, però pocs cineastes entenen que la seva figuració sempre ultrapassa qualsevol límit d'allò comprensible. Això fa indispensable una mirada com aquesta: que colpegi, que arrisqui i que sigui capaç de fer una mixtura digerible amb la cultura popular més tronada, el frikisme exacerbat, la passió pel cel·luloide i la història simbòlica d'una Espanya negra i supersticiosa.

Els invisibles de «Who is Dayani Cristal?»

És difícil trobar punts febles en un relat que explica una història tan cruel i commovedora com la de Who is Dayani Cristal? (Mark Silver, 2012). La trobada d'un cos sense nom al desert d'Arizona provoca l'assumpció terrible d'una realitat invisible, tan invisible com ho són els noms dels centenars d'immigrants il·legals que creuen la frontera per abraçar una vida millor. Però el documental que produeix Gael García Bernal, tot i ser un retrat carregat de bones intencions, es perd en una indulgència hagiogràfica partidària dels bons i dels dolents, atiada per una veu en off excessivament subratlladora i pesarosa. Com si el cos sense nom que porta tatuat l'enigmàtic Dayani Cristal esdevingui la vida d'un màrtir que sobrepassa judicis de valor objectius. De ben segur que la pel·lícula tindrà una acollida excel·lent. Però pensem en el procediment de l'engany fet dogma: que una realitat tràgica i denunciable no ens despisti en el propòsti de ser realment profunds, incisius i allunyats del pamflet populista del somni trencat dels bons homes.

Like father, like son | Premi del públic a Sant Sebastià

Hirokazu Kore-eda té el poder de la commoció. Ho demostra la contundència d’una filmografia que sempre és capaç d’atrapar-nos, ja sigui amb l’estremidora història de Nadie sabe (2004), amb la parabòlica festa d’aniversari d’Still Walking (2008) o amb el trasbals mesurat que provoca Kiseki (2011), totes elles amb la família com a neguit omnipresent. Sense moure’s d’aquest univers, i potser sense la frescor amb què va impregnar d’innovació la seva mirada, Like father, like son torna a furgar en els recòndits foscants de les relacions paternofilials. L’excusa és l’error que provoca l’intercanvi de dos nens a l’hospital on neixen, una revelació que farà trontollar tot el món que han intentat bastir les dues famílies, totalment contraposades. Sis anys després, amb la descoberta en viu, Kore-eda planteja a l’espectador el dilema de preguntar-se què és més important, si la genètica o l’educació, si els llaços afectius establerts a base d’una convivència o el pes de la sang que corre per les venes.

La Dune | Amb el silenci com a estigma

esprés de patir l'impacte emocional que provoca Like father, like son, d’Hirokazu Kore-eda, La Dune (Yossi Aviram, 2013) sembla un pàl·lid reflex del potent garbuix emocional que uneix els fils de les relacions paternofilials. Inconsistent i insubstancial, el debut d’Aviram no troba mai la manera de descabdellar una història que sembla prou suggerent com per subjectar l'espectador. Perduda en els límits de no tenir personalitat, La Dune navega entre la pulsió de l'original thriller que podria haver estat i el cinema contemplatiu que acaba contemplant-se massa sense dibuixar cap línia mestra on agafar-se. Que el misteri sigui previsible no n'és cap rèmora. Que el final quedi obert en el retop d'unes passes que no sabrem mai on van, sí. Volàtils com les dunes, aquestes passes marquen el record d'una pel·lícula que queda difuminada en uns plans bells i en una cadència ni prou lenta ni prou excitant. La Dune necessitava alçar la veu, però resta en un desert impossible, amb el silenci com a estigma. 

Quartet | Benvolgut vell cinema sense pretensions

El duet que comanda Quartet (Dustin Hoffman, 2013) té noms i cognoms: Ronald Harwood, dramaturg d'èxit i guionista, al servei de la causa del factòtum Dustin Hoffman, director debutant i actor de gràcia pretèrita. Una unió que no fa cap pas en fals, refermada en uns elements que no distorsionen la proposta de fer un cinema amable i que pugui arribar a emocionar, encara que sigui de biaix. Una història sense alts ni baixos, de línia simple, que recrea les misèries de la vellesa en una impossible residència per a cantants d'òpera i músics retirats. Potser Quartet juga cartes conservadores, però aposta a mà guanyadora. Un dels millors encerts és, sens dubte, que cap dels dos prohoms d'aquesta associació entre Hoffman i Harwood vulgui estirar el braç més que la màniga: ni furgar en el dolor de la pèrdua, ni lamentar-se del pas del temps, ni la banalització superficial de la broma per la broma. Cinema amb gust d'optimisme, fet per a paladars de finesa aristocràtica. Ni passió, ni redempció. Ni excés, ni lliçons de compassió de manuals barats. Ni més, ni menys. Oh, benvolgut vell cinema sense pretensions. És hora de passar-s'ho bé.

Una dona, una pistola i una botiga de fideus xinesos

El cinema oriental ens ha acostumat a deliris fascinants que, a priori, eren de difícil digestió i catalogació. Però, malgrat les evidents fissures i distàncies, i potser gràcies a l’estranyament que provoca, ens hem apoderat de la mirada de directors com Takashi Miike, Takeshi Kitano o l'ambivalent Zhang Yimou. Potser ell n'és l'exemple més clarificador i prominent. Des de meravelles intimistes fins a deliris que provoquen vertigen, Yimou ens ha acostumat a una manera molt personal de colpejar-nos a través de pictogrames d'una intensitat èpica fascinant, però també ha estat de fer-nos remoure amb emocions prou singulars. Com una dansa volàtil, les dues ànimes bateguen al llarg d'una filmografia on destaquen pel·lícules de genial perforació lírica com ara El camino a casa (1999) i objectes de coreografies megalòmanes i impossibles com Hero (2002) o La maldición de la flor dorada (2006).

Jordi Pagès: «M'agrada el que surt fora dels marges»

Pintor, actor de la troupe de l'Albert Serra, lector, observador, inquiet. Jordi Pagès no té aturador. De projecte en projecte, de l’espurna poètica a la creació d'imatges molt suggerents, confessa que, per sort, no té temps de parar, i que pateix "una borratxera d’exposicions", tal com demostra que, gairebé sense proposar-s’ho, tingui projectes lligats fins a l'any 2015. Tots ells, però, amb el batec comú d'un diàleg apassionat amb els versos i amb els poetes. "Vaig començar a teixir el fil de la meva obra amb la poesia amb Le Hasard de Mallarmé, fa uns anys. Em va interessar molt pels cal·ligrames i, sobretot, perquè va trencar un munt de convencions a la seva època". A partir d’aquí, fruit de la inspiració que li van provocar els versos el gran autor francès, Jordi Pagès comença una estreta i fructífera relació creativa amb la poesia.

Link: Jordi Pagès: «M'agrada el que surt fora dels marges»

Afamats, dietari de poesia visceral

Després d’editar un munt de llibres de poesia i de narrativa, Ester Andorrà s’estrena com a poeta amb Afamats (LaBreu Edicions, 2013), un recull que va començar a moure engrescada per la gent que ja li coneixia la faceta d’escriptora, especialment els lectors del seu bloc. Després de rellegir, de retocar i de purgar, el llibre apareix aquest 2013 a la col·lecció Alabatre amb les evocadores il·lustracions de Núria Miret. El resultat, un llibre concís i obert a lectures diverses. Uns versos que es viuen com a dietari visceral d’una poesia que vol seduir lectors i, també, mirades.

“No m’agrada haver de donar la cara, ni la veu, als recitals. Però sí que m’agrada el feedback dels lectors”, confessa Ester Andorrà, d’entrada. Potser és per aquestes ganes de compartir-se, d’establir lligams, de viure al complet l’experiència de ser lectora i escriptora, que Afamats (LaBreu Edicions, 2013) esdevé el contrapunt perfecte dels Dorments, la seva parella de ball en forma de recull de poesia, encara inèdit. “Els Afamats són els insatisfets, el testimoni poètic del trencament de les expectatives vitals d’una generació molt hedonista que es troba patacades per totes bandes”. Però, el fet de ser Afamats suggereix altres coses, sobretot unes ganes de saciar-se, “gent amb fama de devorar homes i dones”. Els Dorments, en canvi, són els anestesiats, “la part que més es conforma amb la vida que els toca”.

Link: Afamats, el dietari de poesia visceral d’Ester Andorrà

The Purge | Una distopia menor

Sense pretensions i sense cops d'efecte realment vàlids, The Purge fonamenta la seva promocionada proposta de cine de baix presuspost a través de dos actors solvents —un anodí Ethan Hawke i una revaloritzada Lena Heady— i, sobretot, a través d'una molt bona premissa que agafa la distopia com a coixí escènic per tal d'explicar una història més (bla, bla) sobre els límits de la violència (ja sabeu: un toll de preguntes que us faran reflexionar sobremanera sobre la moralitat dels temps moderns: On podem arribar en una nit de festa sanguinolenta? Què val i què no? Podem celebrar la mort? Què és amoral i què no ho és? Podem desitjar la mort al veí? etc.). A partir d'aquí, el millor són els 85 minuts de metratge (podrien ser menys, però amb això ja fem), resseguits amb traç gruixut (però almenys, això sí, sense dilacions), sostinguts en una tensió gens angoixant, amb una acció de moviments obvis i amb un fil argumental que no sap on són els maleïts interruptors que arreglin d'una vegada l'apagada general de llums. Com si, a més, en plena obscuritat, la pretesa manca d'ambició ensopegués amb una moralitat artificiosa i totalment buida de preguntes transcendents.

Anna Karenina | Impostura i artifici

Joe Wright comet un acte d’elevada arrogància narrativa amb aquesta estilitzada i obscura adaptació d’Anna Karenina. Però la gosadia és, en realitat, un acte de fe i d’amor a la grandesa emocional de la novel·la de Lev Tolstoi i a la impossibilitat de poder desmembrar del tot la complexitat de la bona literatura. Per això, Wright aposta pel risc de fer que tot sigui una funció entre bambolines, amb les trampes, amb les convencions de la ficció, amb impostura i artifici. Potser això farà que aquesta versió d’Anna Karenina allunyi el director de la comprensió del gran públic. Però ningú podrà rebatre-li que ha estat capaç de fer allò que pretenia: un rellotge perfecte, una coreografia sincronitzada i estranya, un laberint fet de tramoies i on sobresurt la veritat estructural de la vida, del teatre i de la impostació que ens fa sobreviure.

Els Nens Eutròfics | Punt i seguit

Cinc anys, dos discos, més de cinquanta actuacions. El dia 15 de març de 2008, Els Nens Eutròfics vam fer el nostre primer concert a l'Heliogàbal. I aquí, al mateix lloc, és on aquest dissabte, dia 13 de juliol de 2013, celebrarem el darrer concert del grup amb la formació original. Amb els cinc del patíbul, amb els mateixos insensats que vam decidir, temps enrere, agafar carretera i manta, fer cançons i passar-nos-ho molt bé. No tingueu cap dubte que, si alguna cosa hem aconseguit en tot aquest temps, és precisament això: passar-nos-ho molt, molt bé. Els Nens Eutròfics 'En Conill' serà un concert molt especial. En Marc comença una nova aventura. Però al sarró ens quedem estones irrepetibles, unes baquetes frenètiques i un art enorme com a il·lustrador. 

Els Nens Eutròfics 'En Conill', dissabte 13 de juliol a les 22 hores a l'Heliogàbal, carrer de Ramon y Cajal 80, Barcelona

First Cousin Once Removed | El prodigi d'Edwin Honig

“Em resigno a viure el present”, li diu, en una de les seves primeres trobades, Edwin Honig al seu cosí, el documentalista Alan Berliner. A partir d’aquí, no hi ha marxa enrere i el record és un mer espectador al·lucinat de la vida que fuig, de l’obra i del trajecte vital que s’esmicola. Deixem-ho clar, d’entrada. First Cousin Once Removed (Alan Berliner, 2012) és una obra mestra, una de les més profundes pulsions que han sacsejat el cinema en aquests darrers anys. Oblideu que és un documental, oblideu que fa mal. Són 78 minuts de commoció i de prodigi, la mostra més pura d’allò que hauria de ser una bona pel·lícula. És un artefacte consistent de principi a fi que es qüestiona –en cada diàleg, en cada fotograma, en cada canvi de pla– les grandeses i misèries del món sencer, però que ho fa des de l’essència, sense renunciar a la més profunda intimitat. És un artefacte que ha de remoure com a condició sine qua non, que ha d’estimular els sentits i el pensament de manera profunda. És un artefacte que sap trobar el muntatge necessari, no pas el millor. Una pel·lícula que sap estimar i prendre distància i que, amb emoció i respecte, explica la desfeta d’Edwin Honig, un poeta amb Alzheimer que s’exposa a càmera i que, inconscientment, també exposa una fuita dolorosa. El retrat que en fa Berliner és el millor homenatge possible. És la meravella d’apreciar, en tota la seva grandesa, l’espectre deformat d'allò que Honig va ser algun dia. Immortal, magnètic, enorme.

Life of Pi | La veritat i la meravella

La vida de Piscine Molitor Patel pot semblar extraordinària. De fet, ho és, com ho és la faula, com ho és l'experiència viscuda i com ho és el record de tot allò que volem recordar. Com ho és la manera d'inventar. La Vida de Pi ens planteja, des del primer minut, un dilema essencial sobre la mateixa narració. Comandada amb mestria per Ang Lee, és una peça que ens abraça sense possibilitat de fugida, que ens alerta de les meravelles del llenguatge, del cinema, de la imatge i del record. Que transcendeix des de la pell, que inventa, que somia i que imagina realitats que ens fan restar bocabadats. Pot semblar extraordinari, però Piscine som tots: nàufrags i, alhora, narradors. Perquè no hi ha mentida en el seu relat, de cap de les maneres; perquè la tria no pertany a ell, sinó a l'espai comú on guardem les creences i les pròpies certeses. Més enllà de la pàtina moralitzadora que alguns voldran llegir, del tot insubstancial i secundària pel que fa a l'artefacte, Ang Leedemostra que el cinema encara pot ser l'art més gran de tots els arts que es fan i es desfan, i que les mentides són, per ventura dels déus, l'única veritat possible en un món fet de meravelles, de miracles i de ganes d'explicar-ho.

Albert Forns, de tots els colors

El 2013 ha viscut un esclat de l'Albert Forns escriptor. De cop, i gairebé a l’uníson, ha presentat dues novetats editorials a tenir molt en compte. La primera ha esdevingut un dels grans èxits de la temporada literària, Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), guanyadora del darrer Premi Documenta i publicada a Empúries. Una divertida lectura que barreja documentació, erudició, assaig, bon gust, cinisme, rialla, ironia d’alt nivell i molt de suc en una vigorosa narració que provoca les ganes de seguir devorant-ne les pàgines. L’allau de bones crítiques i reconeixements, però, ha fet que la segona novetat editorial de Forns, Ultracolors, hagi quedat a mercè de l'èxit i la projecció d'aquest Albert Serra. Però el poemari, el segon recull que publica, esdevé el contrapunt perfecte de l'experiència lectora de la novel·la.

Tango libre | Dansar amb cadenes

El tango, i la poesia, sempre ha estat alguna cosa semblant a allò de “dansar amb cadenes” que deixà escrit Nietzsche a El viatger i la seva ombra. Moure’s amb la llibertat de saber la cotilla. Apropar-se amb la passió de l'impuls, però saber rectificar i mantenir l'equilibri. L'última pel·lícula de Frédéric Fonteyne vindria a ser la faula innòcua d'un món brut, difícil i carcerari. La pauta, el barrot de la presó; la llibertat, la divisa que marca el pas del ball de la rutina. De fet, d'això va Tango libre, d'escapar-se. D'escapar-se d'una vida incompleta, imperfecta i dels errors. Més enllà d'això, només hi ha un buit tan gran com el món i la mateixa fugida. És per aquesta raó que no cal saltar, ni burxar en la veritat de cadascun dels personatges —tots mancats d'alguna cosa. Per entendre el pas d'aquest tango només cal deixar-se endur per la successió dels fets i sentir la música i el fregueig del cos en moviment. No fa mal, el ball és l'espurna de la presó feta llibertat. És la cara de François Damiens i el verb intrèpid de Sergi López, els dos fars en contrapès de la història. És la vida infeliç que interpreta Anne Paulicevich, també guionista. I és aquell contrapès lleuger que remet, irremeiablement, al famós poema de Gil de Biedma que jugava a fer versos. “La poesia es el verbo echo tango”, escrivia. Com la faula, com una pel·lícula lleugera.

Man of Steel | Nou evangeli d'icones i d'esperances

A Zack Snyder no li podem demanar pel·lícules d'un ritme frenètic, però sí l'embriaguesa d'una transcendència aclaparadora. Com no podia ser de cap altra manera, Man of Steel continua amb l'ampul·lositat dramàtica que tan bé lluïa a Watchmen i que esclata, encara amb més opulència, en aquesta nova reversió del vell mite messiànic. Allunyada de l'humor que li va donar Richard Donner, la nova història és explicada a través d'una epopeia sofisticada i exhuberant que ens mostra un Superman que fuig de l'estereotip sense deixar de ser, en essència, allò que sempre ha estat: un ésser que transcendeix la noció d'humanitat, el reflex de la perfecció salvadora que prové d'un altre món —la caverna, les ombres—, el guardià de moralitat pura. Com sempre, però amb noves preocupacions. Precisament, l'efectivitat d'aquest gran melodrama que signen Snyder i Nolan es mostra en el nou dibuix de l'heroi —tan verídic en el cos de Henry Cavill—, un Superman que també sap dubtar, patir i fer-se preguntes. El producte d'una analogia que, en temps d'esfondraments, guerres i manca total de fe, esdevé la paràbola d'un nou evangeli d'icones i d'esperances. Made in USA, és clar.

Poesia en vida crucis o el delit de ser carn d’olla

Que Home a l’aigua (Tushita edicions, 2012) vagi encapçalat per una cita de Jack Kerouac no és gens casual. Que Bukowski burxi entre línies, tampoc. Com tampoc ho és que els ressons lúdics de la beat generation juguin a daus mentre el poeta s’aboca a l’abisme del paper. De fet, l’obra de Pau Gener, en tota la seva explosiva globalitat, no és gens casual, tot i que molt sovint pugui semblar tot el contrari. Amb un verb que llisca, amb una adjectivització que busca, grimpa i que s’arrapa al cos com una heura vigorosa sense pràcticament adonar-te’n. La troballa és sempre tan afable, tan pròxima, tan reviscolant, que sembla una giragonsa capriciosa, una impaciència del bolígraf. Com si res. Però no ho és, de cap de les maneres. La poesia de Pau Gener és, literalment, extraordinària, perquè defuig l’ordinari i és terrenal en la seva bellesa, humana en el seu despropòsit i tangible en la seva excel·lència vital. A dins, entaforat als murs del cor, hi ha tot un magma d’evocacions, de desigs i d’hores viscudes –d’això en sap un munt, el poeta. També d’elegies tan vívidament urbanes com, al mateix temps, frondoses i rurals, com si l’ànima del Nova York que va acollir el jove poeta tingués la humitat del sotabosc del Montseny. És per tot això que cal saber-ho: obrir aquest Home a l’aigua és més que un simple crit d’alerta. És fer xof, nedar a contracorrent i no parar de fer braçades. 

Sílvie Rothkovic: «No tinc vida d'escriptora»

"A Rússia hi viu sa gent amb 0 graus, se congelen i s’aguanten”, deia Joan Miquel Oliver. I d’aquesta veritat en surten, com fiblades de gebre, els versos del darrer llibre de Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981). Des de Rússia, poemes que sobreviuen al fred àrtic i un enfilall precís d’anotacions que commocionen des de la desaparició, des del fred infranquejable, des de la imatge que batega, des de la fotografia que el dietari fa del temps viscut. Concís, obert i gèlid («un lloc on sempre / plou mancat d’esdeveniments anteriors»), la ciutat de Tobolsk de Pianos i Túnels (Labreu Edicions, 2013) és un refugi epifànic, una llar protectora, l’artefacte que cus les vides de Sílvie —la poeta d’inspiració ruso-pictòrica— i de Sílvia —la professora, músic i amant de l’art del segle XX. Aquest, que és el tercer llibre que publica, s’afegeix a Helicòpter (LaBreu Edicions, 2007), Altres Arbres (Tria Llibres, 2011) i al seu blog i torna a evidenciar coses que no tots els escriptors tenen: una manera d’abraçar, un lloc propi on caminar, un retop singular i intransferible. Un món.

The Hangover Part III | Adéu, fórmula?

Error. Un dels plaers culpables dels darrers temps ha estat celebrar —amb gust— les dues primeres parts de The Hangover. Però jo, com Dupond i Dupont, encara diria més: aquestes dues primeres parts són l'èxit d'un humor que es va saber mantenir sorprenent i fresc, malgrat que The Hangover Part II ja es limitava a repetir el cliché i a allargassar una fórmula que funcionava, amb gràcia, és clar. I sí, aquest en deu ser l'èxit: la gràcia i la vivesa de la maleïda fórmula: un llenguatge propi, uns referents metacinèfils, un to de farsa, una acceleració, una mirada gens complaent i, sobretot, una estructura. Una marca de la casa i un fart de riure que la tercera part abandona miserablement. El guió, ple de llacunes galàctiques, ofereix tres gags acceptables que ja heu vist abans i que ens diuen que no paga la pena empassar-se una tercera part que abandona l'essència de les dues primeres perversions —argh!—, que intenta tancar el cercle —oh!— amb Las Vegas i que intenta ser seriosa —oh, déu meu! No!— i lacrimògena. Un horror. Un error del sistema. Una bufetada a l'esperit que gairebé havia convertit Todd Phillips en un mite irreverent de l'humor dels nous temps. Avorrida, previsible, lànguida, ressacosa de debò. Gens inspirada, gens boja. Gens cinèfila. Gens metareferencial, ni ganes que ho sigui.

Daniel Johnston, desig de Nadal en ple mes de maig

La ventruda figura de culte de Daniel Jonhston trepitja l'escenari de l'Auditori Rockdelux sense evidenciar que això que esdevindrà en breus segons —sí, això màgic que fa que hi hagi unes 3.000 persones expectants, ansioses— és un concert. Al costat del micro, una tauleta amb un repertori generós d'aigües i llaunes de Coca-cola. El mite —reviscolat gràcies al magnífic documental que és The Devil and Daniel Johnston (2005)— enceta el seu repertori amb l'acompanyament extremadament sapastre d'una banda de formació clàssica: guitarra, baix i bateria. Fascinant i terrible a parts iguals. Ell, el mite incomplet, canta —crida, esgaripa, prega— encorbat, abocat a un micròfon que esprem amb mà espasmòdica. Tremolors, varietats desafinades, samarreta de Superman i paupèrrims arranjaments sembla que vulguin deslluir el gran esdeveniment. Però no. Això és molt més que aquesta aparença esbiaixada de ‘rock d'aficionats’ amb cantant que canta com si fos el protagonista d'una pel·lícula d’Harmony Korine. Això és una missa. És l'escàpol que esquiva la vergonya aliena per edificar una genialitat. És un deixar-se fer i obrir-se sense cap mena de pudor. I és agrair-ho, saber-se viu i aguantar el turment de cada preciosa veritat que és dita en totes les melodies. I així acabar, amb True Love Will Find You In the End, fins el final, amb un desig de Nadal en ple mes de maig a Barcelona.

Kirmen Uribe | El compromís de voler un món millor

La segona novel·la de Kirmen Uribe, El que mou el món (Ed. 62 i Seix Barral, 2013), conté una part del cor de Granollers. La història es basa en la vida de Robert Mussche, periodista flamenc que acull una de les nenes de la guerra que van sortir del port de Bilbao l’any 1937, i que després va viure en primera persona el bombardeig de la capital del Vallès Oriental quan s’allotjava a la Fonda Europa. El dolor, la pèrdua i la justícia bateguen en el llibre de l’escriptor basc, Premio Nacional de Narrativa 2009 per la novel·la Bilbao-New York-Bilbao, tal com també bateguen uns personatges que lluiten pel compromís d’un món que imaginen —i desitgen— molt millor.

Link: Kirmen Uribe: «Robert Mussche exemplifica el compromís de voler un món millor»

Carmen Mussche, tancar el cercle

"Per mi és un miracle ser ara a Granollers", diu Carmen Mussche mentre no perd el seu posat serè, ni l'afabilitat que la rodeja, ni l'equilibri de cadascuna de les seves paraules. Fa 75 anys que el seu pare era aquí mateix, a la Fonda Europa, al mateix lloc on ara és ella. A Granollers. "Un miracle", repeteix. És dijous 30 de maig de 2013, són gairebé les dotze de la nit. Fa 75 anys, després d'haver sopat, tal com ha sopat ara la Carmen, el seu pare es va despertar alertat per un gran terrabastall, pel xiulet de les bombes i pels crits de molta gent. L'horror del bombardeig vist en primera persona pels ulls inquiets del periodista i intel·lectual flamenc Robert Mussche.

Link de l'article publicat el 2 de juny de 2013 

The act of killing | La digestió obscena de la mort

L’exigència que reclama The Act of Killing és alta. No permet concessions, ni treves. Joshua Oppenheimer ofereix una història esplèndidament relatada sobre els vencedors del cop d’estat de 1965 a Indonesia: gàngsters, guerrillers fora de la llei i sicaris sense escrúpols que van apoderar-se del país i d’una moralitat perversa. Que ho van fer sense manies i amb el convenciment de la raó més macabra. Des de l’inici, i en un primer cop baix, els protagonistes d’aquella matança no dubten a ser els actors principals d’una pel·lícula que ho expliqui de manera delirant. 

Nils Frahm, la reverberació colpidora

Quan Nils Frahm, amb trenta anys acabats de fer, trepitja l'escenari de l'Auditori —amb jersei de caputxa, amb pas tímid, mig despentinat— tot sembla contagiar-se d'una glopada d'extraordinària passió, d'emoció sense talls ni compassos. Frahm demostra des de la primera pulsió que és un dels màxims exponents de la relectura contemporània del so de conservatori, un nou adveniment que contamina la partitura clàssica amb reductes melòdics del pop, bases electròniques i tics minimalistes. I que ho fa sense renunciar al públic, un agent més en la comunió de la seva actuació. Barreja de sentiments, entranya i sensacions, totes elles colpidores en la reverberació del piano. 

Nick Cave, autobusos i disfresses de tigre

“Give me your loss and your sorrow”, ofereix-me la pèrdua i el teu dolor, cantava Nick Cave a Where The Wild Roses Grow. I, des del ressò de les Murders Ballads, el Primavera Sound pren consciència que això s’acaba, que la festa toca a la fi, que cal consumir-se per tornar-se a inventar. Les cames han aguantat com han pogut aquests tres dies d’estímuls provocadors, de música pels descosits, de noves referències a anotar a l’agenda de petits tresors personals. Però totes les descompressions fan vertigen.

Blur justifica la seva tornada

Un escenari ple, excitació màxima i totes les mirades posades en el retorn, en ells. I Blur surt al ring, i no falla. Knockout inapel·lable en una actuació plena de múscul, de dramatisme èpic, d’intimisme d’estadis, de matisos i energia. Blur signa un d’aquells concerts que s’han d’emmarcar i que justifiquen una tornada. Com si res, la banda torna a trepitjar l’escena amb el quartet original, sense gairebé arrugues. Els salts, els girs, les mirades i el descarat face to face amb el públic mostra un grup que està encantat de ser-hi i de conèixer-nos. Com si tot plegat fos una nit de farra d’amics que s’expliquen les misèries dels anys d’adolescència, “que bé que ens ho passàvem”. Però, en l’hora i mitja que dura, el concert és molt més que una recuperació nostàlgica de velles glòries del cançoner del pop britànic. És una explosió hipervitaminada en tota regla, amb el rèdit d’una saviesa batallada a base de hits i també de paciència, textures i matisos. Blur han tornat, són aquí, a l’escenari Heinecken, a la porta del mar, al racó més huracanat de la Mediterrània. 

Catàleg de l'alta postura

Dijous, 23 de maig, 14:00. És d’hora i el sol crema, però la gent ja desfila per aquest patchwork de la moda més inenarrable que són les immediacions del recinte del Fòrum. Val la pena observar. El catàleg és variat, tota una oda a les possibilitats infinites que ofereix el món de l’alta postura. Capaç de miracles com ara que, en el context d’un festival com el Primavera Sound, la xaroneria més increïble sigui, per art del caprici estètic, una meravella de l’art kitsch. Efectivament, tots són herois de la high class.

16:00. S’obren les portes i cada vegada hi ha més i més gent. La gespa és un recital continu: un grupet de noies en roba interior que pren el sol i amenacen amb “la mutació de la gamba”; un doble d’Elvis Costello, esprimatxat, barret fosc d’ala recta i ulleres de pasta grosses incloses; seguidors de l’american way of life de Mark Oliver Everett, és a dir: uns quants quilos de més, samarretes gastades i barbes llargues, poblades i espesses; gent disfressada de qualsevol cosa, amb un catàleg que va del barril cerveser al kimono rosa; els clàssics i inevitables bigotuts, mostra vivent de les infinites possibilitats estètiques i ètiques que conté un bon mostatxo; seguidors que aposten per la tornada del grunge, o bé que no el van deixar mai; succedanis de Patti Smith que no han pogut enterrar el revival del hipisme; llavis extremadament vermells i pantalons estampats; ah, i una bona colla de fills secrets de JR Ewing. Per uns moments penso que sóc en una novel·la de Donald Ray Pollock i que pot passar qualsevol cosa en qualsevol instant. 

Manel es guanya el Primavera Sound

A dos quarts de nou, amb aquella normalitat que no té pressa ni por, uns Manel atlètics pugen a l’escenari. Res indica que aquest és el primer concert oficial de la gira frenètica que ha de venir. Res diu que és la primera vegada que uns atletes tan espigats i lacònics toquen al festival per excel·lència de la ciutat i, per extensió, del país. Primavera Sound, una de les cites de referència a nivell internacional. L’aparador, el post-it del trending topic, un estrall polièdric de la més plausible creativitat moderna, la fascinant sublimació de la tendència avant la lettre. Tot això i encara més. El gran escenari de l’escena dels millors del moment.

El gran Gatsby | El gran Rosebud

Baz Luhrmann s'entesta en demostrar el furor d'una imatgeria poderosa i vitalista en cada nova pel·lícula, però la seva versió d’El Gran Gatsby d'Scott Fitzgerlad també mostra una lírica decadent i intimista, i la consciència de tenir un cor literari que va molt més enllà de la típica fanfàrria acolorida i passada de voltes a la qual ens ha tan (mal) acostumat. Inevitablement, la fórmula de Moulin Rouge (2001) sembla que vulgui apoderar-se de la primera part de la pel·lícula, convertida en una mascarada d'exageració, luxe i frívola vulgaritat de rics. Però el pes de la història entre Jay Gatsby (Leonardo DiCaprio, d'excel·lent) i Daisy (Carey Mulligan) agafa el relleu a temps fins a convertir el film en un bell retrat de la decadència moral, de l'ambició de classe, de l'amor ad aeternum, de l'obsessió per les primeres vegades i per allò que no pots tenir. Gatsby persegueix una llum verda, de la mateixa manera que Charles Foster Kane enyorava Rosebud. Flocs de neu artificial que cobreixen tot allò que s'ha perdut, com la tristor que viu als ulls del Gran Gatsby, com la piscina que veu surar la seva vida incompleta.

The Big Wedding | Gran boda de cinema funcionarial

L'obsessió vampírica de Hollywood per cruspir-se remakes torna a fer parada i fonda en aquesta The Big Wedding, la versió de la pel·lícula francesa Mon frère se Marie (2006), passada per la trituradora del show business i engolida per l'afany compulsiu de la indústria a la recerca d'alguna idea, sigui quina sigui. Tenim història i, oh!, tenim boda. Les instruccions són fàcils per assegurar els mínims exigibles: algun gag sorprenent, una aventura amable d'embolics paternofilials, diàlegs més que dignes, tenir el sexe al cap i, sobretot, una ració doble d'actors de contrastada solvència i veterania (Robert DeNiro, Susan Sarandon, Diane Keaton i Robin Williams, que escombren qualsevol espurna destacable del discutible càsting de joves). El resultat, totalment funcionarial. Tot a lloc, tot ben posat, tot correcte. Res que pugui dir que The Big Wedding no és divertida. Res que diverteixi per sobre de qualsevol expectativa.

El bosc | Entre el 'pulp' rural i el costumisme marcià

Óscar Aibar demostra que no té por de ser incaut o serpentejant. La seva filmografia presenta un recorregut sense rumb fix -com prova el biopic El Gran Vázquez, La máquina de bailar o Platillos volantes-, però sí una mà solvent per poder preservar la història, sigui quina sigui. Amb aquesta premissa, Aibar fa d’El Bosc una mena de faula moral sense moralines i, també, un conte fantàstic sense espetecs ni desvaris efectistes que en desmereixin el resultat final. Des de la simplesa i el desconcert, El Bosc es presenta pràcticament sempre sense fissures, ben estructurada, amb un ritme pausat que mai no decau ni s'accelera, amb un final que crea expectació sense por d'estabellar-se o de quedar-se a mig camí i amb un guió -signat pel mateix autor del conte, Albert Sànchez Piñol-, que compleix, amb bona nota, el propòsit de fer-se entretenidor i suggerent. El mèrit és ser capaç, amb aquest material explosiu, de confegir una història d'ànima doble que tant pot difressar-se de pulp rural com de costumisme marcià, amb el pòsit de la ferida purulenta d'una guerra inexplicable.

Memorial del cos, artefactes privats

“Havia de ser així / i era inútil provar d'endevinar-ho”, comença el darrer poema de Si uneixes tots els punts (Galerada, 2013), d'Estel Solé. I penses que sí, que Versos Lliures havia d'acabar així, amb dues poetes i amb uns versos que volen jugar a la seducció i que acaronen i freguen. Amb dues poetes que intenten captivar i intenten entendre les raons de marcar afanys al dietari. Amb dues poetes que fotografien trossos de la vida i de la pell. “Arribem despullats / i marxem vestits”, diu Ester Andorrà al gran “memorial del cos” que és Afamats (LaBreu, 2013), un debut que captiva i que es llegeix com si fos un mostrari de dies i de fotogrames en moviment d'una vida despullada d'ornaments sobrers. A dins, i a l'escenari, un munt de fam, una manera de dir allò que el tacte estima i que els ulls devoren. Ester Andorrà, en un esclat necessari, acompanyada al micròfon per una lluminosa Nú Miret, il·lustradora del llibre, artista multidisciplinar i recitadora de primera. Estel Solé agafa el relleu i no s'està de dir-se, d'explicar allò que l'empeny, d'obrir l'entranya dels artefactes privats de la seva poesia. També fotògrafa d'espais immediats i de paisatges quotidians que furguen més enllà de la simple anècdota que els fa bategar. Directa i embolcalladora, abraça el públic amb un repertori que transita per un camí fet de punts que es van unint, a poc a poc. Real com la poesia que xucla esperits i que fa reviure moments que compartim. Dues veus i una mostra dels versos de l'ara que necessiten ser dits amb fam i amb delit. “L'escenografia i la disfressa / seran el següent combat”, i així ho esperarem.


VERSOS LLIURES 2013 #4. Estel Solé i Ester Andorrà (i Nú Miret).