Joe Dante, aturat a la dècada prodigiosa

Burying the ex, la darrera creació de Joe Dante, ha protagonitzat aquest dissabte la cloenda del Festival de Sitges, enmig d'una gran expectació. Potser justament per això, aquesta comèdia de zombis ha deixat un regust agredolç entre bona part dels seguidors que volien reviure la meravella del cinema dels 80, un cinema que va permetre somiar tota una generació i que, tres dècades després, segueix al mateix lloc, almenys en les mans de Dante. Si Burying the ex sona antiga i poc atrevida és perquè repeteix encerts i errors, perquè segueix fent picades d’ullet (amb gràcia més aviat dispersa) i perquè insisteix en una manera de fer. Algú dirà que és vintage, però no ho és perquè estigui fent una relectura del passat, sinó perquè sembla com si el director no hagués avançat ni una sola passa des d'aquell lloc de confort. (més)

Link: Burying the ex: Joe Dante, aturat a la dècada prodigiosa

Carta blanca | El desartefacte de la desafecció

Deu anys enrere hagués tractat d’imbècil i pseudointel·lectual fatxenda a qui em digués que una pel·lícula dels germans Farrelly podria ser avorrida, àtona i conservadora. Hagués proferit un gran impossible en forma d'exabrupte. Però el temps desacredita les pròpies certeses i treu raons de manera insubornable i molt lamentable. Qui ens hauria dit que passaria això: que ni la grolleria seria trencadora, ni els acudits oportuns de la manera com solien ser-ho en aquella irreverent inoportunitat tan agraïda. Ho remata una trama sense cap mena de tuf de vida intel·ligent. Res ni ningú, ni tan sols Owen Wilson, justifica un argument de final tan carrincló, conservador i poc agosarat com el d’aquesta història que, en altres temps, i en les mateixes mans, hagués estat un artefacte de provocació insolent i insuportable.