Twelve Years a Slave

Solomon Northup penja, deshidratat i dessagnat, d'un arbre. L'home blanc tortura, l'home blanc es recrea en el pecat de la deshumanització, l'home blanc castiga el dèbil en la lluita per conservar la supremacia. Steve McQueen coneix l'enorme força d'aquesta escena de Twelve Years a Slave. Perquè irradia tota la cruesa d'una història vertadera. Perquè s'endinsa en l'ànima del drama. Perquè també obre el camp de la vergonya al silenci dels esclaus, que feinegen sense mirar, sense alçar la veu, amb por, còmplices i víctimes alhora. Abans d'això, hem conegut la desgràcia d'un músic lliure i culte, Northup, que viu a Nova York i és drogat, segrestat i venut per treballar com a esclau en una plantació de Lousiana. Després, viatjarem pel seu ocàs i per la desesperació de tornar a ser lliure. Però Twelve Years a Slave no és una pel·lícula més sobre la barbàrie de l'esclavisme als Estats Units. És la història d'un defalliment global. És posar al servei de la memòria la ferida, la fuetejada i la injustícia. És explicar què significa que la llibertat et sigui robada i que el món es faci el cec. Steve McQueen demostra que havia de ser ell qui fes aquest projecte, perquè sap defugir la còpia revisionista dels fets. Perquè sap explicar-los amb tot allò que l'ha fet un dels nous autors més interessants del moment. Sense abandonar una concepció de l'escena elegant i arty. Amb una gran habiltat per enquadrar moments, per trobar sempre la millor opció en pantalla, per saber cohesionar una gran història amb un bon guió. Amb el mèrit de fer excepcionals totes les interpretacions, des de la lluita mesurada de Chiwetel Ejiofor al desesper de Lupita Nyong'o, sense oblidar tota la resta, secundaris amb ànima de protagonista, Paul Dano, Michael Fassbender, Paul Giamatti,Brad Pitt o Benedict Cumberbatch. I l'emoció d'haver viscut amb tota l'honestedat possible la cruesa de ser-ne partícipis.

The Ides of March | O com baixar al fang

Cuida't dels idus de març!, escrigué Shakespeare a l'obra Juli Cèsar. Però no hi havia res a fer, i la caiguda del Cèsar a mans del Senat va ser inexorable, puntual a una data que concentra en la seva simbologia algunes de les pitjors baixeses de la humanitat: la venjança, l’ànsia de poder, l’egoisme i, sobretot, la traïció. George Clooney, que és un dels més espavilats de la classe, aprofita les reminiscències shakespearianes per dotar de personalitat, ja d’entrada, la seva quarta pel·lícula com a director. I ho fa prou bé, perquè, a més, després de veure-la no sabem ben bé qui clava la punyalada i qui la rep. De principi a fi, The Ides of March mostra a la perfecció una dualitat incerta entre bons i dolents, entre traïdors i traïts, un món d'altes esferes polítiques que fa pudor i on el de menys és saber qui és el bo o el dolent. És per això que Clooney no fa una pel·lícula política en el sentit del contingut, sinó que planteja un thriller on la política és l’escenari, on la fragilitat existencial de tots els personatges és el motor que porta a la desfeta. El retrat, que mancarà de profunditat segons el parer dels assedegats d’un cinema d'idees, resulta una pel·lícula brillant en l’execució, amb un guió afinadíssim que entra com si res, amb uns actors excel·lents. Tots mereixen l’aplaudiment, però és Ryan Gosling qui carrega amb el pes de la història, amb una evolució finíssima que tanca el film en forma de cercle, amb un rostre que es desencaixa a mesura que avança, a mesura que “baixa al fang amb els elefants”. El convenciment, un cop acabada la pel·lícula, és clar: segueixin al tal Clooney. La seva carrera com a director promet estones de glòria i, a més, un ferm compromís amb una manera honesta d’entendre el món i el cinema.

The Hangover Part II | La fórmula

Todd Phillips coneix la fórmula, aplicada en el seu punt àlgid a The Hangover (2009) i desenvolupada amb encert a les dues obres posteriors, Due Date (2010) i aquesta The Hangover Part II (2011). La fórmula és clara i molt efectiva. No té trampes, i sí dosis d’enginy, una tirallonga de bons gags, cinisme, irreverència, història efectiva i un marc amb el mateix esquema que la primera part, amb el canvi necessari de paisatge de Las Vegas per una vistosa Bangkok, que esdevé -per mèrits propis- un personatge més de la funció. La fórmula no té secrets i és efectiva, fins i tot més enllà de la fi, com bé demostren les fotografies dels crèdits finals (sense desperdici). La fórmula és convenient seguir-la aplicant mentre continuï vigent. És cert que ha perdut frescor i ha perdut l’efecte sorpresa que contenia la primera part, però segueix sent bona, i encara -malgrat tot- funciona. És una bona fórmula que, efectivament, no ofereix res de nou, però sap fer riure. En saber-se efectiva, i coneixedora de tenir la clau d’un bon entreteniment encara no prou desgastat, el resultat és bo. Fins i tot d’allò més bo. És la fórmula, una certa manera de cuinar comèdies d’èxit. I no tothom en té, ni en sap.