Nebraska | El lloc on ningú mira

Nebraska és un estat. Desangelat –diuen–, fred com cantava the Boss, i en blanc i negre. Amb vides trencades i avis d'enginy que punxa, amb fills sapastres i famílies despreciables, amb incapacitats emocionals i amb misèries mundanes. Nebraska és el lloc que surt als mapes i ningú mira, a mig camí entre la comèdia de gag agredolç, el drama contundent i la tristor de saber que la vida és tan extraordinària com ordinari el fet de saber que les coses es marceixen. Nebraska és un meravellós equilibri entre allò que voldríem acaronar mentre patim, sanglotem i ens veiem al mirall. Nebraska és el manual del bon cinema que Alexander Payne ha edificat pel·lícula a pel·lícula. Tan universal, previsible i normal com necessari. Nebraska és una bogeria i és una caiguda. I, també, és el cop perfecte que no fa mal, però que et deixa absolutament K.O.

American Hustle | La sofistificació de l'engany en temps de murris

Feta amb la convicció de ser una pel·lícula important, American Hustle mostra un David O. Russell que gaudeix fent aquest tipus de cinema, de discurs sofisticat, fent possible que la digestió sigui al ritme i amb la pausa que vol, i valent-se d'un ambient impostat i molt agraït. American Hustle agradarà tota mena d'espectadors, malgrat les dobles lectures i les capes d'actualitat que podem trobar-hi, perquè és entretinguda i té gust pel bon estil, amb destacadíssimes interpretacions, amb una enginyosa comicitat i amb tints d'opereta lleugera que la fan pur entreteniment. La barreja és poderosa, perquè tot això és fet sense cap mena de prepotència, marcant la distància existent entre una pel·lícula que es creu important i una que, simplement, gaudeix sent-ho. Encantadora fins al final, David O. Russell demostra que tots els detalls tenen importància. Perruques, maquillatge, vestits, connexions i l'evolució, en viu, dels dos triangles amorosos de la història, amb el nexe d'unió de Christian Bale, magistral i passerell a parts iguals. El primer es completa amb una magnètica Amy Adams i un Bradley Cooper talentós. L'altre, amb la mateixa Adams i una Jennifer Lawrence que sap apoderar-se de la funció, amb l'estil del Hollywood daurat. Més oportuna que mai, American Hustle arriba en temps de murris, esdevenint una estilitzada mostra de l'art de l'engany dintre de la mentida, i de la mentida que s'aprofita de l'engany per poder sobreviure.

Twelve Years a Slave

Solomon Northup penja, deshidratat i dessagnat, d'un arbre. L'home blanc tortura, l'home blanc es recrea en el pecat de la deshumanització, l'home blanc castiga el dèbil en la lluita per conservar la supremacia. Steve McQueen coneix l'enorme força d'aquesta escena de Twelve Years a Slave. Perquè irradia tota la cruesa d'una història vertadera. Perquè s'endinsa en l'ànima del drama. Perquè també obre el camp de la vergonya al silenci dels esclaus, que feinegen sense mirar, sense alçar la veu, amb por, còmplices i víctimes alhora. Abans d'això, hem conegut la desgràcia d'un músic lliure i culte, Northup, que viu a Nova York i és drogat, segrestat i venut per treballar com a esclau en una plantació de Lousiana. Després, viatjarem pel seu ocàs i per la desesperació de tornar a ser lliure. Però Twelve Years a Slave no és una pel·lícula més sobre la barbàrie de l'esclavisme als Estats Units. És la història d'un defalliment global. És posar al servei de la memòria la ferida, la fuetejada i la injustícia. És explicar què significa que la llibertat et sigui robada i que el món es faci el cec. Steve McQueen demostra que havia de ser ell qui fes aquest projecte, perquè sap defugir la còpia revisionista dels fets. Perquè sap explicar-los amb tot allò que l'ha fet un dels nous autors més interessants del moment. Sense abandonar una concepció de l'escena elegant i arty. Amb una gran habiltat per enquadrar moments, per trobar sempre la millor opció en pantalla, per saber cohesionar una gran història amb un bon guió. Amb el mèrit de fer excepcionals totes les interpretacions, des de la lluita mesurada de Chiwetel Ejiofor al desesper de Lupita Nyong'o, sense oblidar tota la resta, secundaris amb ànima de protagonista, Paul Dano, Michael Fassbender, Paul Giamatti,Brad Pitt o Benedict Cumberbatch. I l'emoció d'haver viscut amb tota l'honestedat possible la cruesa de ser-ne partícipis.

Prisoners

L'ull, la presa i el dit que prem el gallet. Un acte de caça, com el fet de resseguir la fe i d'encomanar-se a Déu. Com el fet de saber-se viu i d'aprendre a fer mal amb la solemnitat reparadora del ‘Parenostre’, que aconsegueix deslliurar-nos de la culpa. Amb la magistral Incendies, brutal adaptació de l'obra teatral homònima de Wadji Mouawad, Denis Villeneuve va aconseguir l'ofec a través d'una pregunta que deixa sense alè. A Prisoners (2013), ens converteix en presoners de la primera escena a l'última, com un cercle que acaba enfonsant-nos, fent-nos espectadors de la misèria moral de l'existència. La pregunta segueix sent la mateixa: fins on som capaços d'arribar? Quin és el nostre límit? Hugh Jackman, anihilat per una fe malaltissa i obstinada, esdevé la peça clau d'aquest díptic sobre la moralitat que és Incendies i Prisoners, reforçada amb les grans interpretacions de Jake Gyllenhaal i Paul Dano. Tant se val el déu, el perquè i la cosa. Tant se val quins dogmes tinguis quan el que vols supera la lògica de qualsevol creença i et connecta amb l'animalitat i amb l'instint de ser. Sense caure en l'anècdota sensibloide, Villeneuve remou l'espectador a través d'un infern íntim i opressiu que s'apodera de dues famílies quan les seves filles petites són segrestades. Amb El silenci dels anyells (Ridley Scoot, 1991) o Zodiac (David Fincher, 2007) en ment, Prisoners va més enllà d'estereotips de gènere i esdevé el primer pla d'aquest horror, sense fissures, sense girs pantagruèlics, translúcida i misteriosa alhora, tot un prodigi de saber fer bon cinema a través de la cruesa i la magnitud d'una tragèdia humana íntima.

L'Ésser solar | Sense témer l’abisme

Cinc anys després de l’impacte que va suposar Implosions (Labreu edicions, 2007), Anna Gual demostra amb L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013), un discurs en expansió, fresc com en la primera temptativa, de tensió vivificadora i ple d’intuïcions. Però, si bé el primer llibre ja furgava en la necessitat d’explorar el dedins i de plantejar-se l’existència més enllà del mur dels versos, és amb la punyent precisió d’aquest L’ésser solar que els mots reafirmen, sense concessions, que hi ha una veu pròpia que ressona i es fa necessària.

Tal com escriu Lluís Calvo a l’epíleg que clou el llibre, Anna Gual “és una poeta de fondàries intemporals, que baixa als inferns i els afronta sense por”. I és allà, furgant en el trau de la vida, que la lectura d’aquest llibre fa vertigen i que, al mateix temps, enganxa, captiva i permet saltar sense témer l’abisme. No hi haurà final feliç, però tant se val.

Blue Jasmine | Genialitat sostinguda

Hipnòtica, precisa, emocional, virtuosa, capaç de passar del drama a la comèdia amb una fluïdesa que fa que el trànsit sigui imperceptible. Així és la Jasmine que interpreta Cate Blanchett, l'element central que fa moure tot l'engranatge d'una pel·lícula excel·lent, l'altaveu on la resta de coses s'amplifiquen fins arribar a ser memorables, el mirall on l'autor sap vessar tots els dilemes ètics i morals que el discurs li permet. De diàlegs àgils i inspirats, amb una sofistificació revisitadament genuïna i amb una bona –i esfilagarssada– estructura de guió, Blue Jasmine aconsegueix allò que les últimes obres de Woody Allenno havien pogut aconseguir: una genialitat sotinguda. Des dels títols de crèdit fins a la fi, com si fos un artefacte ideal –i addictiu– a través del qual Blanchett pot explorar diverses argúcies interpretatives, explotar com mai abans ho havia fet i irradiar una moralitat truculenta, plena d'estelles i de troballes que alimenten el bon camí de la pel·lícula. Tan sòlida i discursiva com Match Point (2005), Blue Jasmine traspassa l'anècdota escumosa i agafa lloc, quan ja no se l'esperava, entre les grans obres d'un dels talents més interessants i perdurables del Hollywood que encara vol dir coses.