Ni tan sols Pablo Helman pot salvar l'atrocitat de Teenage Mutant Ninja Turtles
(2014), ni com a supervisor de VFX nicom a director de la segona unitat
d’algunes escenes. Els efectes del cinema de Michael Bay són
devastadors: tot és molt espectacular i megacaòtic, però el creador de
la saga Transformers sembla entestat en potinejar tot allò que toca amb una vacuïtat barroera, amb una manera
d’entendre molt malament el cinema d’acció, justament perquè l’acció
per si sola no ofereix cap sentit al fet de sentir el batec d’una
història. Ni tan sols ho aconsegueix aquesta reversió de les tortugues
mutants més famoses (dirigides per Jonathan Liebesman, a les ordres de
l’star producer), que volen redimir-se a través d’una moralina que vampiritza l’un per tots i tots per un
de Dumas, convertit en un eslògan de propaganda pseudoDisney. Ni
l’original de 1991, ni la risible seqüela, ni aquest tros de carn
anabolitzada plena d'acudits escatològics, fan justícia a un còmic que
només conserva la gràcia en la imaginació del cartoon.
