La lluita viva d'El botón de nácar

La Patagònia Occidental, al sud de Xile, és l'arxipèlag més gran que existeix. Incomptables illes, illots, roques i fiords formen una costa d'uns 74.000, una zona que encara avui manté paratges que mai han estat explorats. Un laberint d'aigua que ens recorda l'origen aquàtic de l'home i que, gràcies a la mirada de Patricio Guzmán i el seu darrer film –El botón de nácar– esdevé una prodigiosa matèria simbòlica sobre les pitjors atrocitats que la humanitat és capaç de cometre. Produïda per Mediapro, la pel·lícula recorre la impactant bellesa de la geografia xilena, des del desert del nord fins al sud més indòmit, i ens endinsa en un relat que el propi Guzmán construeix a través de la veu en off i de diversos testimonis. Emoció, implicació i impacte són els eixos d'una història que connecta dos universos en aparença distants, fins a fondre'ls en un mateix clam, el de l'horror que no pot tornar a repetir-se i que la càmera ens mostra en primer pla.

Pascal Plisson: "No es pot arribar a l'objectiu marcat sense esforç"

Entrevista publicada a NacióDigital el 27.01.2016

El documentalista francès Pascal Plisson (París, 1959) estrena nou film després del gran èxit aconseguit Camino a la escuela (Sur le chemin de l'école, 2013), César al millor documental de 2015 i un dels documentals més vistos, comentats i commovedors dels darrers anys. De nou amb protagonistes en trànsit a l'edat adulta, El gran dia (Le grand jour, 2014) es centra en la vida de quatre joves que viuen en punts molt allunyats del planeta, però els quatre amb un objectiu a complir. Nidhi (15 anys, Índia) vol ser enginyera, Deegii (11 anys, Mongòlia) vol convertir-se en contorsionista professional, Tom (19 anys, Uganda) vol ser guarda forestal i Albert (11 anys, Cuba) vol ser un gran boxejador. Personatges brillants en un context desolador que sota l'objectiu de Plisson semblen viure un procés d'hagiografia amb sobredosi d'efectes edulcorants.

L'impactant díptic de l’horror de Joshua Oppenheimer

Dos anys després de l’impacte que va suposar The act of killing (2012), Joshua Oppenheimer tanca el cercle amb una obra igual de colpidora, però sense el punch de la sorpresa inicial que va suposar aquella primera. Previnguts per l’estremidor relat que era l'obra precedent, The Look of silence (2014) en continua la història, però ens resulta molt més digerible, perquè ja en coneixem l’horror dels personatges, i també sabem quina és la desraó més macabra i increïble que pot existir. De nou produïda per Werner Herzog, The look of silence agafa la mestria del director alemany per retratar els personatges, amb la diferència que els d'Herzog simplement són folls, totalment inofensius. La tragèdia del cas és que els personatges d’Oppenheimer són assassins sense escrúpols que no mostren ni una engruna de penediment. Amb tot, l’obra mostra la persistència d’una bondat inexplicable: els botxins estan absolutament pertorbats, però les víctimes viuen sense por i amb una serenor admirable.

D’un futur que potser serà cert

Si L’endemà fos una pel·lícula americana potser es diria The day after tomorrow i potser hi hauria un futur catastròfic a l'horitzó, desgràcies, corredisses, angoixes i neguits. Hi hauria herois i, del tot segur, algun vençut que semblava del tot invencible. Potser tmbé hi hauria enganys il·lusoris, girs de guió, dosis d'acció intravenosa, entreteniment de frenopàtic i una moralina amb la certesa de saber-se, a la fi, dins l'escalf de l'estat del benestar. Però no ho és, ni ho podria ser. Perquè és petita, feta a cop de boca-orella, microfinançada per milers de persones anònimes i construïda gràcies a la il·lusió. No hi ha cap escenari catastròfic ni postapocalíptic. Ni herois ni vençuts. Ni efectes especials que fan viure altres mons. Tampoc no hi ha respostes. L’endemà és un petit teatre de titelles, un gran dibuix d’un futur que potser serà cert, i del qual ja en sabem una cosa: és l'esperança de molta gent. Per això no podria ser americana, ni de cap altre lloc que aquest d'aquí i ara, perquè és feta de petits detalls que transcendeixen la lluminositat del patriotisme, perquè no té la intenció de ser una peça de museu, perquè ni tan sols vol ser cinema. És un imaginar-se, és una abraçada i és un país que viu amb optimisme. La resta, pura literatura.

Els invisibles de «Who is Dayani Cristal?»

És difícil trobar punts febles en un relat que explica una història tan cruel i commovedora com la de Who is Dayani Cristal? (Mark Silver, 2012). La trobada d'un cos sense nom al desert d'Arizona provoca l'assumpció terrible d'una realitat invisible, tan invisible com ho són els noms dels centenars d'immigrants il·legals que creuen la frontera per abraçar una vida millor. Però el documental que produeix Gael García Bernal, tot i ser un retrat carregat de bones intencions, es perd en una indulgència hagiogràfica partidària dels bons i dels dolents, atiada per una veu en off excessivament subratlladora i pesarosa. Com si el cos sense nom que porta tatuat l'enigmàtic Dayani Cristal esdevingui la vida d'un màrtir que sobrepassa judicis de valor objectius. De ben segur que la pel·lícula tindrà una acollida excel·lent. Però pensem en el procediment de l'engany fet dogma: que una realitat tràgica i denunciable no ens despisti en el propòsti de ser realment profunds, incisius i allunyats del pamflet populista del somni trencat dels bons homes.

First Cousin Once Removed | El prodigi d'Edwin Honig

“Em resigno a viure el present”, li diu, en una de les seves primeres trobades, Edwin Honig al seu cosí, el documentalista Alan Berliner. A partir d’aquí, no hi ha marxa enrere i el record és un mer espectador al·lucinat de la vida que fuig, de l’obra i del trajecte vital que s’esmicola. Deixem-ho clar, d’entrada. First Cousin Once Removed (Alan Berliner, 2012) és una obra mestra, una de les més profundes pulsions que han sacsejat el cinema en aquests darrers anys. Oblideu que és un documental, oblideu que fa mal. Són 78 minuts de commoció i de prodigi, la mostra més pura d’allò que hauria de ser una bona pel·lícula. És un artefacte consistent de principi a fi que es qüestiona –en cada diàleg, en cada fotograma, en cada canvi de pla– les grandeses i misèries del món sencer, però que ho fa des de l’essència, sense renunciar a la més profunda intimitat. És un artefacte que ha de remoure com a condició sine qua non, que ha d’estimular els sentits i el pensament de manera profunda. És un artefacte que sap trobar el muntatge necessari, no pas el millor. Una pel·lícula que sap estimar i prendre distància i que, amb emoció i respecte, explica la desfeta d’Edwin Honig, un poeta amb Alzheimer que s’exposa a càmera i que, inconscientment, també exposa una fuita dolorosa. El retrat que en fa Berliner és el millor homenatge possible. És la meravella d’apreciar, en tota la seva grandesa, l’espectre deformat d'allò que Honig va ser algun dia. Immortal, magnètic, enorme.

Quan les granotes fan festa major

La vivesa de la Festa Major de Granollers és indiscutible, amb un model d'èxit que ja és conegut arreu de Catalunya i que ha esdevingut referent a d'altres pobles de la comarca. Però, també és ben cert que la festa és encara molt jove, amb només 29 edicions en el format de Blancs i Blaus. Potser és per això que té una especial rellevància el documental que el cineasta i escriptor Lambert Botey va presentar el passat dia 25 d'agost al Centre Cultural de Granollers , titulat Quan les granotes fan festa major, "en homenatge a una de les cançons de Xesco Boix que encaixava amb l’origen de la ciutat". El documental immortalitza la festa grossa de 1979 a Granollers, viscuda quan tot just començava la democràcia i quan encara no hi havia ni Blancs ni Blaus. Sense sospitar-ho, Granollers va començar a esbossar un model festiu que arrelaria del tot a partir de 1983.

Llegeix l'article complet aquí

Visiona aquí el documental de Lambert Botey

Cave of Forgotten Dreams | Batec etern

Impactant, increïble, bella, inoblidable. Així és aquesta pel·lícula documental signada per Werner Herzog, i així és, també, l'objecte que n'és protagonista, la cova de Chauvet, situada a França en un paratge de bellesa colpidora: un espai natural que conté la galeria d'art més valuosa de la història de la humanitat, amb més de 400 pintures rupestres. El resultat, una cosa indescriptible i majúscula que transcendeix l'objecte en si i que explica el sentit de la vida, de la mort i de l'art molt millor que milers de tractats i assajos benintencionats. Simplement és la implacabilitat de la bellesa, la permeabilitat del temps, la grandesa de la vida que reverbera: tots nosaltres representats en uns traços de cendra i carbó, com autoretrats eterns de la nostra fragilitat. La feina de Herzog és poderosa, inabastable. Màgica com la seva impressió de la cova, tan fonda que ens cobreix d'emoció i acaba per absorbir-nos. Un lloc per no oblidar mai, un film per creure en l'autèntic cor del cinema, i de l'art, que és a l'abast de molt pocs cineastes.

Pina, l'ànim en moviment

Qui com Wim Wenders sabria fer bellugar les peces de la coreografia d'una vida al costat de Pina Bausch? És l'ànim en moviment, el traç que fa el pinzell de la mateixa manera que el cos es deixa emocionar per un ímpetu, per unes ganes de ser. És el decorat d'una vida feta petja: la caiguda dels vestits vermells que voleien, el caure, l'abisme, i tornar-hi. La màgia del Cafè Müller, el joc de les cadires, tantes i totes desendreçades en la nuesa d'un saló, les incerteses que s'enlairen. Aquest dolor, aquesta força i, al mateix temps, soledat. Pina, com una casa amb unes golfes amb moltes coses al dedins, com el traç que et diu que tot és part d'un llenguatge. Pina, l'entranya, la gleva, els elements, l'aigua que esclata, l'aire que esquitxa, la roca damunt la roca, l'arena que furga. El retrat en rec d'una manera d'entendre la dansa i l'espurna. La comunió entre elements i factors en una peça digna dels déus. L'ànim en moviment.

¡Vivan las Antípodas!

Les antípodes, un punt de la superfície terrestre diametralment oposat a un altre. La màxima distància possible. Llocs que es donen l'esquena. En realitat, un fenomen molt rar i escàs, ofegat per la immensitat de la massa d'aigua que embolcalla el planeta. ¡Vivan las Antípodas! (2011), la nova creació de Victor Kossakovsky busca, però, el contacte sensorial d'aquests punts d'un món tan absolutament desconnectat com el nostre. El resultat és -a banda d'una pel·lícula documental que traspassa etiquetes que només ajuden a empetitir el gènere- una nova obra mestra a afegir al talent descomunal de Kossakovsky. Una obra de paciència i de contemplació, de girs, d'anàlisi íntima, de propostes estètiques que també parlen d'ètica. De com una mirada pot ser tan poc sorollosa i dir tantes coses en veu alta.

19 días y 500 noches | Qui té la clau

Joaquín, l’home, pateix una embòlia l’any 2001 que fa trontollar tot un món que semblava indestructible. Sabina, el personatge, ha viscut durant molts anys rodejat del seu propi mite. Però el mite, tal com passa amb molts dels funambulistes del món de la bohèmia general, no ha deixat veure la persona que l’alimenta, ni les raons de l’ànima que viu a sota els flaixos, amagada per la boira espessa d’una imatge tergiversada. El director holandès Ramon Gieling, amb el punt de partida clar en aquesta imatge d’ell -que, d’altra banda, ha fet tanta fortuna i li ha donat tants rèdits-, traça un magnífic documental, en tots els aspectes, sobre la seva figura i la seva nova determinació. 19 días y 500 noches (2008) desfà el mite, parla de l’abans i del després d’un personatge fet a base de construir-se una imatge al límit. Parla de sentir-se viu, de la por al fracàs i a la mort. De posar el fre. Parla de tenir la clau. Amics, vells amics, examants, un pis i una història. La teranyina és feta d’unes entrevistes completes, amb contingut i forma, molt més enllà d’una resposta, en una molt bona feina d’un autor que sap trobar-li el punt emotiu i directe a cada angle, a cada pregunta. Podeu veure el documental aquí.

Sitges 2011 | Trolljegeren

Des de l’aparició de The Blair Witch Project (Daniel Myrick i Eduardo Sánchez, 1999), el món del fals documental sobre aspectes ‘no del tot clars’ ha obert un cert forat en la comercialització i rendibilitat del gènere. Trolljegeren és víctima d’aquesta rèmora, per bé i per mal. Ara bé, després dels primers somriures que provoca la lectura ‘preventiva’ -i irònica- dels títols inicials, un André Överal carregat d’ofici ens ofereix un producte digne, estirant el pressupost al màxim, amb uns efectes especials solvents i amb una fotografia al punt just de foscor i brutícia que reclama l’amateurisme provocat. Trolljegeren, o Troll Hunter, agafa els elements imprescindibles. És a dir: bosc, elements sobrenaturals i un grup de joves amb una càmera. En aquesta ocasió, els joves són uns estudiants que tracten de demostrar la conspiració del govern noruec per tal d’ocultar l’existència de Trolls gegants als boscos del país. El resultat és una peça entretinguda, irregular en l’execució, però captivadora. Llàstima que tot plegat no arribi a més per culpa d’uns personatges sense gaire suc i, sobretot, per l’insipidesa de tot allò que va entre cacera i cacera. Definitivament, els Trolls eren més interessants.

Senna | Amb escreix i ganes

Si un document fílmic pot demostrar, amb escreix i ganes, que es pot fer un llargmetratge captivador, magnètic i emotivament devastador només amb imatges d’arxiu, és aquest: Senna (2010). Asif Kapadia parteix d’un material excel·lent per modelar amb cura una obra polièdrica i semi-hagiogràfica, fruit d’imatges vistes per tots mil i una vegades, pèro també d’imatges familiars i d’algunes seqüències que restaven arraulides entre els àcars de les intrigues vaticanes de la FISA, en el que és una sorprenent mostra d’un material gairebé inèdit per al gran públic que va viure, en directe i estupefacte, la mort d’una icona. Senna, Ayrton Senna. El bo. El gran. El millor. No falta de res en una història tramada amb amor al mite i amb un respecte sagrat per l’espectador. Superació, do, amor, èxit, fracàs, redempció. Tot això fa d’aquest petit film un majestuós contracte d’amor amb l’ofici de muntar, de guionitzar, d’entrevistar, de triar, d’explicar. Passió per les històries, per l’ànima, per la veritat de la il·lusió. Passió pel cinema. Un 10.

Todos vós sodes capitáns | Talent, pretensió i cintes de vídeo

Document social, retrat del Magreb, ficció, fals documental, instantània temporal, pupurri fílmic. Tot això voldria ser Todos vós sodes capitáns (Oliver Laxe, 2010), i tot això -massa- fa que avanci de manera espessa i indefinida. El pare de la criatura, i també actor fonamental del mateix film, és Oliver Laxe, un jove director nascut a París i criat a Galícia. La seva opera prima no comporta una feina fàcil, però la idea és bona i els fonaments narratius són d’alt nivell. L’escenari, Tànger. Els actors, a banda del propi director, un grup de nens d’un taller del centre d’acollida on fan diverses activitats. A partir d’aquí, la càmera -el McGuffin necessari- esdevé el far que il·lumina la funció i estableix una relació curiosa entre els nens, el cineasta, l’entorn i el fet de gravar en si mateix. Laxe és agosarat i cal aplaudir que l’autor sigui honest i arrisqui sense concessions, malgrat que el resultat sigui excessivament pretensiós. La mal anomenada experimentació -un mal endèmic de molts dels joves cineastes de bona fe que poblen el pantanós cinema contemporani- cansa, allarga el clixé i fa una pel·lícula resolutivament intranscendent. Una llàstima, perquè Oliver Laxe promet i deixa entreveure un gran talent. Cal anotar-se a l’agenda l’estrena de la seva segona pel·lícula. Ho té tot per ser, amb l’experiència i intel·ligència, extraordinària.

Catfish | Realitat o ficció en el deliri modern

Facebook. Heus ací el mantra. Aquesta xarxa de parers entrelligats, aquest embús de cap solució, aquest embat de retalls de poca substància. La xarxa social ja ha esdevingut la postal irreductible d’un món que ha canviat mentre fèiem un badall. Catfish (Henry Joost, Ariel Schulman, 2010) és un bon document d’aquesta gran broma. Després de passar per Sundance i ser-ne una de les sensacions -i controvèrsies-, el documental aconsegueix construir una narració força intel·ligent, mesurada i ben planificada. I aconsegueix entaforar-nos un gir que, malgrat els riscos, és posat sense calçador i resolt amb ofici i perícia. Ens quedarà el dubte de saber l’entrellat de tot plegat: ficció o no?. Heus ací la qüestió. I això és el gran encert de la funció. De fet, a qui li importa?