Joan-Lluís Lluís: «Sempre m'enamoro dels meus personatges»

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) torna a primera escena de les lletres catalanes amb el seu darrer llibre, "Les cròniques del déu coix" (Proa), un esplèndid viatge per la vida solitària d’Hefest, l’únic dels déus antics que no va morir quan els humans van deixar de fer-los sacrificis. Ell, el déu del foc, el Vulcà dels romans, lleig i coix, se les ha d’empescar per poder sobreviure al llarg dels anys i a desgrat d’un món que ja no el venera, ni l’entén, ni el respecta. A través de pàgines plenes de cruesa, d'ironia i d’una saviesa que sap acompanyar el lector, el llibre repassa la fascinació de Lluís per la mitologia, rellegida amb ulls vius i actuals. La recreació d’aquest món i d’aquest heroi malgirbat es veu acompanyada per les il·lustracions de Perico Pastor i per les dèries d’un autor que sap continuar desplegant una originalitat indiscutible i una manera de única de presentar els fets. (continua)

Link: Joan-Lluís Lluís: «Sempre m'enamoro dels meus personatges»

God knows i’ve tried

Tres bodas de más. God only knows what I’d be without you, cantaven els Beach Boys. God knows i’ve tried, els Europe, més de 20 anys després, convertida en el mantra que lliga aquesta comèdia d’embolics sobre una manera d’arribar a la maduresa sense oblidar que la felicitat és enrere. I com la Carrie, de cabellera incomprensible i crit hiperagut, Tres bodas de más (Javier Ruiz Caldera, 2013) té més coses en comú amb No controles del que es pensa, amb uns vuitanta santificats en formol vívid i que fan de salconduit per fer riure amb intel·ligència. Amb una trama que no té més suc del que té, però que se sap eficaç en la seva humilitat i bona en el ritme, amb bons gags que fan de busca, sent divertida i plena de personatges simples, però ben construïts. Amb nota: la conolidació de Ruiz Caldera i Inma Cuesta.

D'impossibles oportunitats

Inevitablement emparentada amb el Source Code (2011) de Duncan Jones –i, malgrat tot, molt menys apassionant i interessant–, Doug Liman sap aprofitar l'ham de la segona oportunitat per fer a Edge of Tomorrow (Doug Liman, 2014) un bucle infinit de provatures, explosions, reintents i girs inexplicablement inesperats. Edge of Tomorrow demostra, també, que Liman no va oblidar-se de la fórmula que feia apetible The Bourne Identity (2002), on ens va ensenyar que sabia dotar de l'acció justa una pel·lícula que és, justament, només, una pel·lícula d'acció. I, si bé resulta cada vegada més inverosímil creure’s Tom Cruise en el paper d'home transcendent a-prova-de-bomba, no es pot negar que, almenys, aquí no molesta. I, si bé resulta incomprensible que un talent com el d'Emily Blunt quedi ofegat per l'ortopèdia musculada i el desassossec del bisturí, la cosa aconsegueix no semblar una broma. Humor, la poca pretensió i un objecte d'inspiració notable –el manga de Hiroshi Sakurazaka–, fan que l’engendre pneumàtic que uneix el dia de la marmota amb la Guerra dels Móns sigui consistent, divertit i mínimament intel·ligent per ser totalment intranscendent.