En memòria dels pirates | Pròleg

"La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època en què es troba”, Josep Pla

“Y de las dos majas de Goya prefiero la misma que tú”, Joaquín Sabina

Com bé sabem, els pròlegs que acompanyen i fan de porta d’entrada als llibres, acostumen a ser tota una tirallonga d’elogis i consideracions èpiques que han de fer venir ganes de llegir el llibre en qüestió (que si no, l’editor s’emprenya) i han de procurar fer venir ganes d’admirar i de comprendre una mica més l’escriptor (que si no, l’autor s’emprenya). Després de tants anys de tradicions, aquest pròleg no en serà pas una excepció. Ara bé, si això passa tal com us dic, àvids lectors, cal avisar que serà provocat per un entusiasme similar al que senten els nens en l’expressió de la seva felicitat. Serà provocat per aquell esglai que han deixat els mots aquí continguts, per les vivències que hi ha darrere i que tan bé han sabut retratar-nos a tots plegats. I serà per fer justícia a una veu que sovint ha estat massa arraconada a l’àtic de les seves esgarrapades. Una veu, admirada i llegida, que ha giravoltat sense trapezi i sense xarxa, sense vocació de ser referent de res, però que ha acabat escampant aquesta manera de dir tan pròpia, com una nit de ressaca després de l’amor, com el vent que guarneix els estenedors i fa dels draps de cuina uns ballarins sublims. És per tot això, i perquè aquests articles són d’una qualitat singular, que aquest pròleg serà un cant a una manera d’haver existit, d’haver mirat i d’haver creat.

Grande Milan, troppo Barça

Milano, San Siro. Un gran espectacle de futbol en una nit no tan freda com s’anunciava, ni tan dura com feia preveure l’inclemència sueca. El Barça, com sempre, a fer la seva, i el Milan, també. Dos estils d’entendre el joc que provenen de cultures futbolístiques pròpies i de molts anys d’identitat singular. El Milan manté la ferocitat d’aquells a qui els agrada vèncer, stile italiano, la fortalesa habitual d’entendre el calcio, però amb un punt de visceralitat molt més adornada, més precisa i bella, elegant com la pròpia ciutat. Pressió, ordre defensiu, verticalitat mesurada, canvi de joc fugaç a les bandes per sortir de la pressió del rival. La màxima concessió a la galeria són dues passades horitzontals com a pas previ a una línia vertical d’èxit. Els dos gols en són un bon exemple. El Barça juga a tenir el control, a ser pacient i horitzontal, a moure’s insistentment fins que troba l’esquerda, fins que pot clavar el punyal de manera neta. Endreça el camp a base de tenir la possessió i de moure el rival de manera exasperant. No embogeix mai. Acarona la pilota, balla amb el contrari. Agita sense que la beguda s’esbravi. L’equip és un cos indivisible on tothom fa de tothom i on sempre hi ha qui s’ofereix. L’esquema és líquid. Gran espectacle a San Siro, amb dos paradigmes del mateix esport sobre el terreny de joc. Gran lliçó d’estils que busquen apropiar-se del camp i que cerquen la imposició de la pròpia creença a base d’obstinació. Els dos estils han donat grans èxits i també sequeres de mediocritat, els dos poden ser brillants, temibles com una piconadora, però també indolents. 2-3. Encara és el torn del Barça.

Martí Nadal: «Actualment, vendre una novel·la és molt complex»

El món de l'edició viu des de fa anys en la més absoluta incertesa. En un paisatge com aquest, farcit de títols, editorials i autors, i amb el llibre digital encara a l'horitzó, qualsevol diria que incorporar un nou segell al mercat no va enlloc. Per sort, en Martí Nadal no ho pensa. Aquest dimecres ha presentat en públic Esgarrapades, de Santi Montagud, el tercer llibre que publica Marcòlic, el nou segell de l'Editorial Alpina. "Un dia em truca l'Alfons Senyé, un bon amic, i em diu que coneix una persona que fa anys el mateix dia que jo, i que me la presentarà. És la Marina Martori. La Marina, també per mitjà de l'Alfons, s'assabenta que té un amic editor, que sóc jo, i li diu que li agradaria molt parlar amb mi". Tan senzill. Les casualitats que mouen el món, els contractes i les amistats. "I parlo amb ella. I passa que la Marina em convenç de seguida per publicar-li un llibre, el que seria el primer número de la nova col·lecció, Marcòlic, que aleshores encara no tenia ni nom".

Llegeix l'article complet

Incendies | La matemàtica impossible

Jeanne i Simon Marwan són bessons. La fi dels dies de la seva mare farà que no oblideu mai aquests rostres ni aquests noms. Mai deixareu de pensar en la capbussada, ferotge, que fan en l’enteniment de la realitat, que no és altra cosa que acceptar un passat que els ha de guiar cap el seu propi futur. Incendies (Denis Villeneuve, 2011) no és una pel·lícula interessant i prou. És imprescindible, amb totes les lletres, amb tots els fotogrames, i amb tot el pes possible del cel·luloide. És una mostra, crua i valenta, del compromís estètic que va de la mà amb l’ètica. Un artefacte esclatant i ple de llum en uns terrenys de foscor terriblement amarga. És una baula que refà un diàleg amb la vida amagada, amb la realitat que no sabem ni volem pas saber on coi s’amaga (la vena als ulls, allò tan occidental). És més un retrat de nosaltres que de la víctima i del botxí. És una ridiculització del nostre benestar, més que no pas una instantània social del món on passa l’acció. De fet, això no cal ni dir-ho. On passa? Però, passa, oi? En aquesta bestreta d’horror tots els marcs són sobrers. Simplement és una pel·lícula necessària, un producte complet i total, perfecte, angulós, simbòlic, reflexiu, actiu, contundent, antiretòric, corglaçador, letal. I una llarga llista d’epítets èpics que us haurien de remoure l’ànsia de veure-la. Definitiva. Que no us diguin que tracta amb certa condescendència moral allò que passa. Ressalteu, amb emoció, la gran composició narrativa de Villeneuve i la gran feina de tots i cadascun dels actors. I, si pot ser, permeteu-me, avui, aquest atac de floridura. Avui que, desgraciadament, la nostra realitat és més que mai un incendi.

Pau Gener: «Sóc poeta per instint»

En Pau m'espera amb la seva gorra fosca de visera curta. M'està guardant un lloc per aparcar davant mateix de casa. En Pau és així. Si no el coneguessis, diries que és poeta, vés quina cosa. Aparco i, de seguida, sense respir, la nostra trobada es converteix en un passeig pels paisatges, íntims i públics, del seu Sant Celoni. Admirem les restes de la muralla, la torre imponent, l'ànima del mercat. Ens aturem a Can Maitanquis i observem la vida que avui bull al poble, des de la barra. Mentre fem un got de moscatell, en Pau m'explica coses d'alguns dels seus veïns que ara seuen al bar. Ens acabem el moscatell i ens disposem a anar al Cafè Suís. Abans de marxar, però, en Joan Baixas i en Martí Boada ens saluden. En Martí ens diu que ara mateix se'n va a buscar una salamandra albina. Sant Celoni és poesia. Pertot.

Aquí l'article complet

Eva | El primer esbós

Quatre reflexions a fer. Una. No és una pel·lícula de ciència ficció. És un menut retaule intimista amb una història que s’aprofita d’un context amb aires futuristes. I prou. Dues. El talent evident de Kike Maíllo hi és, es veu i es palpa, no només en el fet de construir una autèntica delícia visual. Només un talent de gust i alçada sap plantar una escena de ball sense paraules i amb una Space Oddity que sembla una lletania. Magnífica escena frontissa que sap envoltar l’espectador fins el moll de l’ós. Tres. És una opera prima, i pensar-ho fa posar els pèls de punta. Mesurada, justa, sense afectes a la pirotècnia barata o a l’efectisme. Sense res més del què cal -potser amb massa contenció i tot-. Amb un ritme precís, i gran saviesa narrativa. Quatre. Tot això queda exposat a la pantalla, amb els defectes necessaris i amb les virtuts que s’endevinen. Un cop vista, li hauria anat millor algun cop de puny sobre la taula i acabar de quallar les grans històries que només s’esbossen, com ara el triangle amorós -on el personatge d’Amman pinta ben poc, o res-, o tot el substrat dels robots humanitzats, gens nou, certament, però en aquesta ocasió tan poc sorprenent. Eva, el primer esbós d’una gran cosa. Segur.

Cirkus Columbia | La fi de la innocència

1991. Divko Buntic és un excèntric i ressentit bosni que torna al seu poble després de vint anys a Alemanya. Més ric, fatxenda, amb nòvia jove i guapa i amb un gat anomenat Bonny, estretament lligat, o això pensa Divko, a la seva bona sort. Amb algunes ferides encara mal tancades i moltes ganes de donar una lliçó als seus antics veïns, Divko provoca incòmodes situacions mentre la gent del seu voltant busca un encaix en la nova situació que comença a les seves vides, al poble i també a un país que s’esquerda. Danis Tanovic, aclamat guanyador de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa l’any 2002 amb No man’s land, adapta el llibre d’Ivica Djikic del mateix nom i dibuixa un magnífic preludi irònic de la immediatesa del conflicte, amb una sòbria visió de la preguerra i de la incredulitat ciutadana. Cirkus Columbia, el llibre, va permetre l’any 2004 l’esclat d’un jove autor que avui en dia ja és una de les veus més destacades dels nous talents literaris del país. Al seu torn, Tanovic adapta el llibre de manera pulcra i continguda i el converteix en una sàtira plena d’un simbolisme gens lacrimogen. A la Iugoslàvia que s’esqueixava, l’equilibri de forces ens mostra la fragilitat de les lleis de la convivència entre iguals, en un esplèndid retaule que plasma amb distància i ironia la cruesa d’una tragèdia encara invisible als ulls de tots. A la fi, les giragonses solitàries al desvalgut Cirkus Colombia esdevenen un impecable punt i seguit, el millor comiat d’uns temps, potser no feliços del tot, però sí innocents, encara.

Francesc Garriga: «Als meus versos vaig a matar»

Té 79 anys i és un els poetes més respectats per les noves generacions d'escriptors del país. Estimat, admirat i vigent, ja no està per romanços ni per floritures, depura fins al límit els poemes. Però, fora dels murs que ha edificat als seus llibres, es mou de manera generosa en l'art de la conversa, de la sobretaula, de la copa amb confidència. I mai no decep. "Acostumo a dir el què penso, i aquest és un dels avantatges de fer-se gran". Ser savi deu ser-ne un altre. I sí, sí que s'ha fet gran, gran de debò. Majúscul. Quina sort poder-lo gaudir més enllà de la petja que deixa als versos. Quina sort que aquest dissabte hagi deixat el seu occident per venir al nostre orient, tan gasiu, tan garrepa, tan d'aparador. Quina sort que, a més, hagi vingut a presentar el seu darrer llibre de poemes, Ragtime , acabat d'editar per LaBreu Edicions i tan fresc encara. Un llibre que segueix l'essència de Camins de Serp , la seva anterior obra, amb un fil comú: la presència de la mort.

Llegeix l'article complet

Les aventures de Tintin | Maridatge natural, pastitx per a neòfits

El maridatge entre els talents espectaculars d’Hergé i Spielberg, a priori, és una aposta segura. L’ideal. Afegim-hi també Peter Jackson. Vist el resultat, és cert a mitges. És cert perquè funciona, perquè té un ritme frenètic, el guió és un encaix fet a mida, l’execució tècnica és més que brillant (i jo encara diria més, sublim), i l’embolcall és el perfecte contenidor per a una història sense respir, que enganxa del primer a l’últim minut. I sí, també és cert que Spielberg sap atrapar aquell esperit que tots imaginàvem del personatge i l’adapta a una visió actualitzada de l’entreteniment massiu. Això funcionarà al cent per cent com a pel·lícula, com a producte basat en uns personatges i que s’allunya de les historietes reals. Ara bé, fans irredempts del còmic: no us agradarà. Ni Haddock és Haddock, ni El secret de l’Unicorn és El Cranc de les Pinces d’Or, ni la Castafiore hi pinta res. Lectors de tota la vida, trobareu un pastitx d’històries barrejades que se salten la cronologia real dels àlbums originals. Tot i això, agradarà als qui no siguin seguidors de les historietes de debò, de ben segur. Spielberg, si es tracta d’entreteniment, mai no falla. Ningú va dir que hagués de ser fidel a l’original. Si voleu l’autèntic Tintin no cal que us mogueu de les pàgines d’Hergé. Si busqueu un Spielberg excel·lent, com sempre, mireu la pel·lícula. Són dos productes totalment diferents, i no necessàriament complementaris.

Wilco | Un altre dia al paradís

Amb Wilco sempre passa el mateix: l’èxtasi és una cosa més semblant a allò místic que a allò simplement musical. Passen els anys, els concerts, els discos, i segueixen sempre amb un so perfecte, però amb ànima; segueixen sent els més llestos, però encara sonen clàssics; et trenquen el cor a bocins i et festegen una altra vegada; et volen amb ells i t’ofereixen les seves migranyes. Ja fa massa temps que això dura, i aquesta realitat, de mica en mica, es va estenent de manera massiva. Gairebé ja tothom ho sap: Wilco s’ho miren des d’un pedestal on només hi ha alguns pocs escollits. Des de l’eclosió que va suposar el ja llunyà Being There, brutal i emotiu, portat al límit, que el fet és una evidència. El concert del Palau de la Música va ser això, un espectacle musical tan superlatiu com necessari. Com sempre.

Crazy, stupid, love | Estranya voluntat

Crazy, stupid, love (Glenn Ficarra i John Requa, 2011) ho intenta. Una comèdia amb un plantejament que vol defugir alguns clixés magrejats indecorosament, i que pretén ser estranya i intel·ligent. Una oportunitat perduda a mitges: ni és del gust alternatiu, ni és pretesament comercial. In media res, navega entre aquestes dues inquietuds sense decantar-se obertament o sense aprofitar el fet de ser equidistant. Malgrat un bon punt de partida, tot plegat acaba sent una mena d’intent fallit que conté alguns esbossos realment interessants, amb una història que sap emocionar i que també sap ser divertida, però només de vegades. Aquesta estranya voluntat es perd enmig de tanta emoció, de tanta connexió inesperada i d’una notable picaresca subversiva. Perduda i rematada pel to moralment conservador d’un final que oblida qualsevol espurna d’originalitat i atreviment.

La prima cosa bella | De mamma només n’hi ha una

Paolo Virzi -autor d’altres comèdies com ara N (Io e Napoleone) (Napoleó i jo, 2006) o My name is Tanino (El meu nom és Tanino, 2002)- agafa la capsa dels records d’infantesa, l’agita, i en treu un motllo molt semblant al d’aquella mamma que ens ve al cap després de tantes i tantes pel·lícules del realisme italià més clàssic. I, de mare, només n’hi ha una. Els mèrits de La Prima Cosa Bella, que són molts, es fonamenten en una manera desacomplexada de fer cinema, de parlar de les coses, de mostrar la vida. Els personatges són al seu punt: sincers, semblen espontanis, i doten de valor tot allò que diuen, malgrat que de vegades sembli que no tingui gaire sentit. A això li afegim una habilitat del director per passar del drama a la comèdia i que l’espectador no defalleixi. A això, a més, també li afegim un ritme constant que no deixa lloc a la pausa o a l’avorriment. I, per acabar, li afegim una estructura sense artificis i de vegades boja, anàrquica, que dóna bona mostra de l’embolic emocional de tot plegat. L’embolic de la vida, en definitiva. I, a sobre, la pel·lícula no fa caure l’espectador en cap mena de drama sensibloide i tendenciós. Bravo. Les emocions floreixen perquè sí. Perquè fan emocionar, i punt. És per això que La Prima Cosa Bella és tot un exercici de bon cinema i de cinema humil. I perquè de mare només n’hi ha una.