Nebraska | El lloc on ningú mira

Nebraska és un estat. Desangelat –diuen–, fred com cantava the Boss, i en blanc i negre. Amb vides trencades i avis d'enginy que punxa, amb fills sapastres i famílies despreciables, amb incapacitats emocionals i amb misèries mundanes. Nebraska és el lloc que surt als mapes i ningú mira, a mig camí entre la comèdia de gag agredolç, el drama contundent i la tristor de saber que la vida és tan extraordinària com ordinari el fet de saber que les coses es marceixen. Nebraska és un meravellós equilibri entre allò que voldríem acaronar mentre patim, sanglotem i ens veiem al mirall. Nebraska és el manual del bon cinema que Alexander Payne ha edificat pel·lícula a pel·lícula. Tan universal, previsible i normal com necessari. Nebraska és una bogeria i és una caiguda. I, també, és el cop perfecte que no fa mal, però que et deixa absolutament K.O.

The Descendants | Illes a la deriva

Mai abans havíem pensat amb tanta clarividència que sí, que a Hawai també hi viu gent, i que aquesta gent també poden ser com tu i com jo, amb vides trencades, amb presses i neguits, amb penes i alegries, amb camins que no van a parar allà on era previst. El paisatge idíl·lic que embolcalla la postal és, per obra i gràcia de la bona mà d’Alenxader Payne, un paisatge gloriosament real que navega entre illes a la deriva. També un escenari melancòlic que viu amb la seva solitud, allà, perdut, al mig del Pacífic. I res és com pensàvem. Tampoc la vida de l’apàtic Matt King, un George Clooney grandiós, i de les seves filles, papers que semblen fets a mida de Shailene Woodley i Amara Miller. El paisatge i la vida es fonen de manera magistral a través del talent de Payne, consagrat ja amb aquesta nova escenografia vital que és The Descendants (2011), una obra d’enorme maduresa, que sap glaçar, que sap explicar, que sap mostrar sense sobreexposar. Un relat que uneix la comèdia i el drama i que explica, per lluny que siguin els continents, les misèries reals d’una família com podria ser la nostra.