D’un futur que potser serà cert

Si L’endemà fos una pel·lícula americana potser es diria The day after tomorrow i potser hi hauria un futur catastròfic a l'horitzó, desgràcies, corredisses, angoixes i neguits. Hi hauria herois i, del tot segur, algun vençut que semblava del tot invencible. Potser tmbé hi hauria enganys il·lusoris, girs de guió, dosis d'acció intravenosa, entreteniment de frenopàtic i una moralina amb la certesa de saber-se, a la fi, dins l'escalf de l'estat del benestar. Però no ho és, ni ho podria ser. Perquè és petita, feta a cop de boca-orella, microfinançada per milers de persones anònimes i construïda gràcies a la il·lusió. No hi ha cap escenari catastròfic ni postapocalíptic. Ni herois ni vençuts. Ni efectes especials que fan viure altres mons. Tampoc no hi ha respostes. L’endemà és un petit teatre de titelles, un gran dibuix d’un futur que potser serà cert, i del qual ja en sabem una cosa: és l'esperança de molta gent. Per això no podria ser americana, ni de cap altre lloc que aquest d'aquí i ara, perquè és feta de petits detalls que transcendeixen la lluminositat del patriotisme, perquè no té la intenció de ser una peça de museu, perquè ni tan sols vol ser cinema. És un imaginar-se, és una abraçada i és un país que viu amb optimisme. La resta, pura literatura.

Dawn of the planet of the apes | El simi és un home per al simi

Dissortadament oportuna, la faula del desvetllament del Planeta dels Simis no és només l’epopeia dramàtica que vol alliçonar sobre les misèries de l’home del futur. Lluny dels arguments de la distòpia, la història d’aquest present ja és pou plena d’homes, de simis i de llops famèlics. Anomeneu-la conflicte de Gaza, invasió militar preventiva, dany col·lateral o acció geoestratègica. Oblideu, sempre, que els peons són de carn i os: irascibles, emotius, egoistes i membres d’una comunitat que és la seva. Matt Reeves ens mostra a Dawn of the planet of the apes (2014) una paràbola gens redemptora, amb una crua reflexió sobre el fet que origina el conflicte civil i les guerres per un territori. La lliçó, que rep i dóna un voluble Caesar (Andy Serkis), és primordial: el lideratge efectiu viu de la devaluació del compromís ètic. La pel·lícula és rodona, en aquest sentit, i supera una molt bona primera part gràcies a l’excel·lència del guió, a la poderosa mà d’un director amb ganes de colpejar, i al gruix d’una idea terrible. Perquè el que es veu és tan devastador com ho és el “virus dels simis”: tan cert, tan dur i tan evitable.