Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jude Law. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jude Law. Mostrar tots els missatges

The grand Budapest Hotel | Quan encara no érem grans

27 de maig del 2014

El punt de partida de The grand Budapest Hotel (Wes Anderson, 2014) són alguns apunts escrits per Stefan Zweig, que Wes Anderson passa pel seu sedàs retro-colorista i d’asèpsia infantiloide (que no en té res, d’infantil) per tornar-nos a impressionar amb un imaginatiu relat que captiva, que emociona i que no deixa de ser preciós des del primer a l’últim minut. Construït com si es tractés d’una casa de nines de porcellana, amb capes i capes de roba de cotó, Anderson fa lliscar la història a través de batzegades i de capítols que es recreen en la caricatura i que segueixen reviscolant el segell de faula icònica i meravellosa que ja era Moonrise Kingdom. A Gran Hotel Budapest, la subtilesa de cada gir fa que el vertigen sigui una delícia amable, que el plaer sigui viure la història com una experiència completa, profunda i lleugera com són totes les sofisticacions i totes les farses que ens fascinen. I la criatura és tot un catàleg d'allò que fa que Wes Anderson sigui un dels cineastes més fascinants de l’actualitat, amb la vida convertida en un món exuberant i excèntric que funciona, només, en el credo d’un relat ple de zooms ràpids i juganers, de muntatge frenètic, d’aspecte de teatre de titelles, de to refrescant i de ganes de viure com vivíem quan encara no érem grans.

Anna Karenina | Impostura i artifici

15 de juliol del 2013

Joe Wright comet un acte d’elevada arrogància narrativa amb aquesta estilitzada i obscura adaptació d’Anna Karenina. Però la gosadia és, en realitat, un acte de fe i d’amor a la grandesa emocional de la novel·la de Lev Tolstoi i a la impossibilitat de poder desmembrar del tot la complexitat de la bona literatura. Per això, Wright aposta pel risc de fer que tot sigui una funció entre bambolines, amb les trampes, amb les convencions de la ficció, amb impostura i artifici. Potser això farà que aquesta versió d’Anna Karenina allunyi el director de la comprensió del gran públic. Però ningú podrà rebatre-li que ha estat capaç de fer allò que pretenia: un rellotge perfecte, una coreografia sincronitzada i estranya, un laberint fet de tramoies i on sobresurt la veritat estructural de la vida, del teatre i de la impostació que ens fa sobreviure.

Una cosa elemental, senyor Holmes

18 de gener del 2012


















Ja sabem a què juga Guy Ritchie i potser justament això el fa especial. Dotat per explicar històries amb una energia contundent i irònica que desperta passions i detractors a parts iguals. Dotat també per ser absolutament buit, gasós com l’heli d’un globus barat que no tindrà més transcendència que ser efímer en la seva peculiaritat. La seva filmografia és plena de coses notables, amb Lock, Stock and Two Smoking Barrels (1998) com a ufanós estendard, i d’altres que són directament de vergonya profunda, com aquell infraproducte que va protagonitzar Madonna anomenat Swept Away (2002). Per això, perquè ja sabem de què pot ser capaç (és a dir, vés a saber) que no ens sorprèn aquesta segona part de Sherlock Holmes. Elemental. Però sí que ens reconforta, perquè amb aquesta mena d’antecedents una segona entrega podria haver estat insuportable.