Chvrches: persistent i revitalitzant

A mitges entre el cel i l'infern, entre la vetlla i el sol, entre la nit i el dia, entre la fugida i l'addicció. Chvrches es fon i explosiona, alhora i concèntricament, com si no hi hagués manera d'escapar del magnetisme electrificat tan persistent, revitalitzant i elluernador. I així es mostren en els pocs minuts que dura l'èxtasi de la felicitat d'aquest dolor: lleugers i densos, emocionals i càlids, amb tota la concentració d'estímuls i epopeies que fan que tot sigui, per uns moments, vibrant. De la mateixa manera que ho són les primeres paraules de “The Mother We Share”, abans que la legió de fans cridi, quan tot encara ens sembla creïble: “Until you realize, that you should go-o-oh”. I la veu de Lauren Mayberry passa per les mentides de totes les vides i es fa real el catàleg electrificat de synthpop que prové de la boira de Glasgow. Algú diu que el concert decep, a prop meu. No m'ho crec. “And when it all fucks up, you put your head in my hands”. I saps que això ja és, només, un record. “It’s a souvenir for when you go-o-oh”.

Minishorts i sargantanes al sol

Poc abans de les quatre de la tarda el formiguer ja era prou actiu. Fa un sol de justícia i el repertori comença a ser una clara exposició del manual dels temps que corren, per bé i per mal, que sempre hi ha d'haver de tot. A tenir en compte: samarretes amb estampats que són bombes per a qualsevol retina humana, tatuatges impossibles, noies amb minifaldilles de tigre (que m'asseguren que són animal print), la infartant i gloriosa moda del short minúscul que no deixa res a la imaginació, barbes amazòniques, pantalons de cintura extremadament alta, d'altres que són estrets i camacurts, algun postadolescent disfressat de cocodril, personatges sospitosament semblants a Walter White i estranys melòmans de trets nòrdics que porten barret de llana a punt d'entrar al mes de juny. "El món vist de baix acollona", que diria El Petit de Cal Eril, tot seguit.

Link: Minishorts i sargantanes al sol

The grand Budapest Hotel | Quan encara no érem grans

El punt de partida de The grand Budapest Hotel (Wes Anderson, 2014) són alguns apunts escrits per Stefan Zweig, que Wes Anderson passa pel seu sedàs retro-colorista i d’asèpsia infantiloide (que no en té res, d’infantil) per tornar-nos a impressionar amb un imaginatiu relat que captiva, que emociona i que no deixa de ser preciós des del primer a l’últim minut. Construït com si es tractés d’una casa de nines de porcellana, amb capes i capes de roba de cotó, Anderson fa lliscar la història a través de batzegades i de capítols que es recreen en la caricatura i que segueixen reviscolant el segell de faula icònica i meravellosa que ja era Moonrise Kingdom. A Gran Hotel Budapest, la subtilesa de cada gir fa que el vertigen sigui una delícia amable, que el plaer sigui viure la història com una experiència completa, profunda i lleugera com són totes les sofisticacions i totes les farses que ens fascinen. I la criatura és tot un catàleg d'allò que fa que Wes Anderson sigui un dels cineastes més fascinants de l’actualitat, amb la vida convertida en un món exuberant i excèntric que funciona, només, en el credo d’un relat ple de zooms ràpids i juganers, de muntatge frenètic, d’aspecte de teatre de titelles, de to refrescant i de ganes de viure com vivíem quan encara no érem grans.

Amb ofici, però sense escapatòria

De nou amb Liam Neeson al capdavant, Non-Stop (Jaume Collet-Serra, 2014) torna a ser una nova mostra d'allò que Jaume Collet-Serra sap i vol fer, que és dirigir pel·lícules amb l'ofici, la genètica i la destresa dels manaments dels grans estudis de Hollywood. Malgrat que la història sigui absolutament previsible i que tota la inquietud inicial es vagi perdent de manera misteriosa, i malgrat que tot faci baixada i que sigui lluny de la més mínima credibilitat exigible, el director català sap no acabar de perdre el sentit: ritme, agilitat, brusquedat en els girs, alguna espurna de comicitat quan tot sembla caure just en el forat de l'autodestrucció i una visió de conjunt que dissimula les abismals mancances de guió i d'imaginació. I és això, simplement, en l'estat més primitiu possible: fer una pel·lícula d'acció sense més pretensió que oferir allò que el director vol i sap fer. I, entre les fites, un repartiment que, si no fos pel que és, seria carn a la graella abrasada de l'Oscar.

Walt Whitman és viu!

El mèrit d’una bona traducció rau en la capacitat d’ampliar tot els ressons de la veu original. En la destresa de fer-la viure en un altre idioma com si aquest fos el seu autèntic bressol. En la passió incondicional de reviscolar mots, paraules, revolucions, sentits i emocions. En la voluntat de colpejar amb la mateixa força que algú havia volgut colpejar. I tot això és magnificat i vigoritzat a la majestuosa traducció que Jaume C. Pons Alorda ha fet del gran clàssic de Walt Whitman, Fulles d’herba (Edicions de 1984). Una obra fonamental de la literatura nordamericana, i ara també de la catalana.

Link: Walt Whitman és viu!

Cercle, testament i desintegració

Alabama Monroe (Felix Van Groeningen, 2014) és una partitura que esgarrapa i que no deixa opció a l'esperança. Trencadora, arrauxada, a cop de geni i imprecisa com és el blue grass i com és l'emoció de les notes del banjo on s'abraona Didier, com els tatuatges mutables d'Elise o com els greus d’un cor que va fent passes cap a la desintegració. Alabama Monroe és un cercle que es descomposa, un testament visual i episòdic que parla de la desaparició –literal– de l’amor etern. De com som immortals i passem a ser desgraciats en un no-res. Tal com és la vida, vanitosa i capriciosa, sorprenent, increïble i cruel. Narrada a través d’escenes retallades que sempre avancen allò que ha d’esdevenir, la quarta pel·lícula de Felix Van Groeningen fonamenta el seu poder subjugador en un muntatge que esdevé pedra filosofal i que ajuda a oblidar la manca de subtilesa i algunes desafinades de subtext pel que fa la crisi de fe, el fanatisme o l'existencialisme. Amb tot, la commoció és extrema. I, en aquest èxtasi de dolor, cal no deixar de subratllar dues coses. Una, la magnífica banda sonora que aconsegueix dotar de la necessària distància un drama familiar que ens colpeja pel boc gros. L’altra, el magnètic trio protagonista: Elise, Didier i Maybelle. I Alabama i Monroe. I l'eternitat que desapareix.

La grande bellezza, divina comèdia mundana

A cremadent: Paolo Sorrentino ens ho ofereix tot. Tota la bellesa possible en la immensitat d’un món tan bell que fa mal. Roma és l’univers i tot pot ser tan majestuós com grotesc. Sense escatimar cap estímul visual, sensible i excessiva, La grande bellezza (2013) és una recerca arqueològica que camina entre la runa mentre sona un adagio de Mendelssohn, un cor de Górecki o un rèquiem de Preisner, o mentre la discoteca bull amb Raffaella Carrà i un bombo a negres. Roma és un personatge tan gran com ho és Jep Gambardella (fascinant Toni Servillo), la icona de tot allò que viu en el desig d’apamar la vida. És la seducció irresistible, l’esplendor d’una ciutat única, i d’una manera de viure. És un truc, el no-res de l’èxit i és l’aventura –deliciosa, adrenalínica i amarga– de crear, d’escriure, de ser part d’una gran coreografia De patir i de pensar, de voler-se etern i de veure morir les coses en una fatalitat còsmica. Una eternitat que gravita en mars de l’amor vertader, en sopars buits, en les novel·les que encara no hem pogut escriure. En l’odissea d’una divina comèdia mundana. Així és la gran bellesa: aquella immensitat que paralitza i que ens empeny a no voler deixar de ser part de la més increïble vulgaritat.