Birdman (o la fúria inesperada del sublim)

Era de justícia poètica que aquesta diatriba ultramagnètica sobre què coi és la fama fos protagonitzada per Michael Keaton, un actor a qui la fama l’ha colpejat de tal manera que no és que sigui la rampoina que queda de Batman, perdó, de Birdman, sinó que la fosca capa del seu decrèpit personatge no l’ha deixat enlairar-se de cap altra manera que no fos a rebuf del record d’un heroi. Per això Birdman té tant de vivència, de batec, de reivindicació, de cinema fet des d’una narració diegètica impecable i extrema. Per això el resultat és la millor pel·lícula d’Iñárritu des de 21 Grams, construïda com un espectacular pla seqüència en fals, però alliçonador en la seva essència superdotada: el cine com a imatge, discurs i arma del poder de la narració més sublim. Un relat de redempció d’alta costura, on absolutament tot és a lloc, a ritme de redobles, de levitacions i d’epopeies que són tan reals que semblen pura fúria feta cine.

The Hangover Part III | Adéu, fórmula?

Error. Un dels plaers culpables dels darrers temps ha estat celebrar —amb gust— les dues primeres parts de The Hangover. Però jo, com Dupond i Dupont, encara diria més: aquestes dues primeres parts són l'èxit d'un humor que es va saber mantenir sorprenent i fresc, malgrat que The Hangover Part II ja es limitava a repetir el cliché i a allargassar una fórmula que funcionava, amb gràcia, és clar. I sí, aquest en deu ser l'èxit: la gràcia i la vivesa de la maleïda fórmula: un llenguatge propi, uns referents metacinèfils, un to de farsa, una acceleració, una mirada gens complaent i, sobretot, una estructura. Una marca de la casa i un fart de riure que la tercera part abandona miserablement. El guió, ple de llacunes galàctiques, ofereix tres gags acceptables que ja heu vist abans i que ens diuen que no paga la pena empassar-se una tercera part que abandona l'essència de les dues primeres perversions —argh!—, que intenta tancar el cercle —oh!— amb Las Vegas i que intenta ser seriosa —oh, déu meu! No!— i lacrimògena. Un horror. Un error del sistema. Una bufetada a l'esperit que gairebé havia convertit Todd Phillips en un mite irreverent de l'humor dels nous temps. Avorrida, previsible, lànguida, ressacosa de debò. Gens inspirada, gens boja. Gens cinèfila. Gens metareferencial, ni ganes que ho sigui.

The Hangover Part II | La fórmula

Todd Phillips coneix la fórmula, aplicada en el seu punt àlgid a The Hangover (2009) i desenvolupada amb encert a les dues obres posteriors, Due Date (2010) i aquesta The Hangover Part II (2011). La fórmula és clara i molt efectiva. No té trampes, i sí dosis d’enginy, una tirallonga de bons gags, cinisme, irreverència, història efectiva i un marc amb el mateix esquema que la primera part, amb el canvi necessari de paisatge de Las Vegas per una vistosa Bangkok, que esdevé -per mèrits propis- un personatge més de la funció. La fórmula no té secrets i és efectiva, fins i tot més enllà de la fi, com bé demostren les fotografies dels crèdits finals (sense desperdici). La fórmula és convenient seguir-la aplicant mentre continuï vigent. És cert que ha perdut frescor i ha perdut l’efecte sorpresa que contenia la primera part, però segueix sent bona, i encara -malgrat tot- funciona. És una bona fórmula que, efectivament, no ofereix res de nou, però sap fer riure. En saber-se efectiva, i coneixedora de tenir la clau d’un bon entreteniment encara no prou desgastat, el resultat és bo. Fins i tot d’allò més bo. És la fórmula, una certa manera de cuinar comèdies d’èxit. I no tothom en té, ni en sap.