Francesc Garriga, l’esclat d’una revolució en minúscules

Francesc Garriga, un dels noms més destacats de la poesia catalana contemporània, moria a Sant Cugat, als 82 anys d'edat. Nascut el 1932 a Sabadell, s'inicià en el món literari amb Entre el neguit i el silenci (1959) i deixa Swing com a llibre pòstum, una obra que publicarà Labreu Edicions, editorial amb qui l'unia una relació que anava més enllà de l'amistat, del mestratge i de la confidència, i amb qui també publicà Ragtime, guanyador del premi Cavall Verd-Josep M. Llompart (2012). Recentment havia estat premiat amb el Carles Riba per Tornar és lluny (2013). La seva darrera publicació, Demà no és mai. Antologia poètica 1959 - 2014 (2014), ha estat editada per AdiA edicions –de qui també en va assumir un “padrinatge moral” i afectiu molt intens– i conté alguns poemes inèdits i els cims més destacats d'una obra apassionant, reivindicada, majoritàriament, per les noves fornades literàries. 

Link complet: Francesc Garriga, l’esclat d’una revolució en minúscules

Afamats, dietari de poesia visceral

Després d’editar un munt de llibres de poesia i de narrativa, Ester Andorrà s’estrena com a poeta amb Afamats (LaBreu Edicions, 2013), un recull que va començar a moure engrescada per la gent que ja li coneixia la faceta d’escriptora, especialment els lectors del seu bloc. Després de rellegir, de retocar i de purgar, el llibre apareix aquest 2013 a la col·lecció Alabatre amb les evocadores il·lustracions de Núria Miret. El resultat, un llibre concís i obert a lectures diverses. Uns versos que es viuen com a dietari visceral d’una poesia que vol seduir lectors i, també, mirades.

“No m’agrada haver de donar la cara, ni la veu, als recitals. Però sí que m’agrada el feedback dels lectors”, confessa Ester Andorrà, d’entrada. Potser és per aquestes ganes de compartir-se, d’establir lligams, de viure al complet l’experiència de ser lectora i escriptora, que Afamats (LaBreu Edicions, 2013) esdevé el contrapunt perfecte dels Dorments, la seva parella de ball en forma de recull de poesia, encara inèdit. “Els Afamats són els insatisfets, el testimoni poètic del trencament de les expectatives vitals d’una generació molt hedonista que es troba patacades per totes bandes”. Però, el fet de ser Afamats suggereix altres coses, sobretot unes ganes de saciar-se, “gent amb fama de devorar homes i dones”. Els Dorments, en canvi, són els anestesiats, “la part que més es conforma amb la vida que els toca”.

Link: Afamats, el dietari de poesia visceral d’Ester Andorrà

Albert Forns, de tots els colors

El 2013 ha viscut un esclat de l'Albert Forns escriptor. De cop, i gairebé a l’uníson, ha presentat dues novetats editorials a tenir molt en compte. La primera ha esdevingut un dels grans èxits de la temporada literària, Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), guanyadora del darrer Premi Documenta i publicada a Empúries. Una divertida lectura que barreja documentació, erudició, assaig, bon gust, cinisme, rialla, ironia d’alt nivell i molt de suc en una vigorosa narració que provoca les ganes de seguir devorant-ne les pàgines. L’allau de bones crítiques i reconeixements, però, ha fet que la segona novetat editorial de Forns, Ultracolors, hagi quedat a mercè de l'èxit i la projecció d'aquest Albert Serra. Però el poemari, el segon recull que publica, esdevé el contrapunt perfecte de l'experiència lectora de la novel·la.

Sílvie Rothkovic: «No tinc vida d'escriptora»

"A Rússia hi viu sa gent amb 0 graus, se congelen i s’aguanten”, deia Joan Miquel Oliver. I d’aquesta veritat en surten, com fiblades de gebre, els versos del darrer llibre de Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981). Des de Rússia, poemes que sobreviuen al fred àrtic i un enfilall precís d’anotacions que commocionen des de la desaparició, des del fred infranquejable, des de la imatge que batega, des de la fotografia que el dietari fa del temps viscut. Concís, obert i gèlid («un lloc on sempre / plou mancat d’esdeveniments anteriors»), la ciutat de Tobolsk de Pianos i Túnels (Labreu Edicions, 2013) és un refugi epifànic, una llar protectora, l’artefacte que cus les vides de Sílvie —la poeta d’inspiració ruso-pictòrica— i de Sílvia —la professora, músic i amant de l’art del segle XX. Aquest, que és el tercer llibre que publica, s’afegeix a Helicòpter (LaBreu Edicions, 2007), Altres Arbres (Tria Llibres, 2011) i al seu blog i torna a evidenciar coses que no tots els escriptors tenen: una manera d’abraçar, un lloc propi on caminar, un retop singular i intransferible. Un món.

Memorial del cos, artefactes privats

“Havia de ser així / i era inútil provar d'endevinar-ho”, comença el darrer poema de Si uneixes tots els punts (Galerada, 2013), d'Estel Solé. I penses que sí, que Versos Lliures havia d'acabar així, amb dues poetes i amb uns versos que volen jugar a la seducció i que acaronen i freguen. Amb dues poetes que intenten captivar i intenten entendre les raons de marcar afanys al dietari. Amb dues poetes que fotografien trossos de la vida i de la pell. “Arribem despullats / i marxem vestits”, diu Ester Andorrà al gran “memorial del cos” que és Afamats (LaBreu, 2013), un debut que captiva i que es llegeix com si fos un mostrari de dies i de fotogrames en moviment d'una vida despullada d'ornaments sobrers. A dins, i a l'escenari, un munt de fam, una manera de dir allò que el tacte estima i que els ulls devoren. Ester Andorrà, en un esclat necessari, acompanyada al micròfon per una lluminosa Nú Miret, il·lustradora del llibre, artista multidisciplinar i recitadora de primera. Estel Solé agafa el relleu i no s'està de dir-se, d'explicar allò que l'empeny, d'obrir l'entranya dels artefactes privats de la seva poesia. També fotògrafa d'espais immediats i de paisatges quotidians que furguen més enllà de la simple anècdota que els fa bategar. Directa i embolcalladora, abraça el públic amb un repertori que transita per un camí fet de punts que es van unint, a poc a poc. Real com la poesia que xucla esperits i que fa reviure moments que compartim. Dues veus i una mostra dels versos de l'ara que necessiten ser dits amb fam i amb delit. “L'escenografia i la disfressa / seran el següent combat”, i així ho esperarem.


VERSOS LLIURES 2013 #4. Estel Solé i Ester Andorrà (i Nú Miret).

De llarg i intens recorregut

Són dues de les noves veus més sòlides, rigoroses i interessants de l'ara mateix. Joan Todó i Adrià Targa, veus de gravetat intensa, de ressons que transiten per un bagatge de lectures riquíssim, que les paeixen i que les transformen en una proposta granítica, d'alt risc. Poemes durs, com rocs, per on cal entrar amb piula i pic per fer-ne una espeleologia intensa i vibrant. El recital només pot reafirmar-ne la lectura: dos poetes esplèndids. En Todó, amb versos que parlen de fàstic, dits a veu baixa, apressats, però amb una contundència inusual, extrema, desvergonyida i, de vegades, inquietant. El fàstic que us cega (LaBreu, 2012) és una gran meravella. Reverberacions, brutor, esdentegades llunes, lletres, raons i, també, vòmits. Una reberveració de la llengua, del llenguatge i de la parla. En Targa, tot un ampli ventall de referències, de mites, d'emocions soterrades i de miralls. Per la seva veu en transiten moltes altres, però sempre, en primer pla, un batec ben propi i descaradament decidit. Domina el vers com pocs, sap aglutinar una idea brillant en cada poema. També sap emocionar o, si cal, martellejar amb una ironia que resulta un hàbitat prou còmode per descarregar la tensió del fet literari. Targa i Todó, de llarg i intens recorregut.

VERSOS LLIURES 2013 #2. Joan Todó i Adrià Targa.

Marc Romera i Ester Andorrà: «Sigui el títol que sigui, fem un seguiment exhaustiu del llibre»

"La intenció inicial de LaBreu era fer una col·lecció de poesia, amb llibres ben fets, on el disseny fos important". Així de simple va ser la idea fundacional, i així han arribat a publicar, de moment, quaranta títols de poesia a la col·lecció Alabatre. LaBreu Edicions sembla que porti al món editorial català tota la vida. Però, en realitat, no fa pas gaire que va irrompre, amb convicció i amb personalitat, a l'escenari de les lletres del país. En tot aquest breu espai de temps, l'editorial no ha parat de créixer i d'ampliar el catàleg, amb molta feina feta i amb un respecte guanyat a base d’apostes atrevides i de molt de nas pels nous talents. Marc Romera i Ester Andorrà són els responsables directes d'aquest petit èxit, els dos editors que han vessat hores i molt de temps en un projecte professional que ha acabat esdevenint, també, un projecte de vida.

Anna Ballbona: «Als versos de 'Conill de gàbia' la ironia té més mala llet»

Quatre anys després d'un debut esclatant i de títol sorprenent, La mare que et renyava era un robot (Premi Amadeu Oller 2008), Anna Ballbona torna a l’aparador poètic del país amb Conill de gàbia, el seu segon llibre, publicat per LaBreu Edicions. De portada taronja, de disseny fi, d’elaboració minuciosa i pacient, amb uns poemes que han estat esmolats amb decisió i sense pressa. La fogonada que va suposar el seu debut literari ha deixat pas a més reflexió, a sospesar cada vers i a tenir una intenció ben clara des del moment de la primera espurna. "Amb la perspectiva del temps, t’adones que al primer llibre hi abocaves tot el teu univers, tal com raja. Ara mantens aquest univers, però és més canalitzat i ordenat, i tens la voluntat de dir coses". (La fotografia que il·lustra aquest post és propietat de LaBreu Edicions)

Llegeix l'article complet aquí

El Romanço d'Anna Tirant

El Romanço d’Anna Tirant (2012), el segon llibre que Labreu Edicions publica a Josep Pedrals, demostra que el poeta en sap molt, de jugar. Però també demostra que l’ofici de poeta no és cap broma, de cap de les maneres. El llibre, amb una segona edició gairebé immediata, constata que aquella guspira que va començar a escampar-se arreu pels volts de l’any 1997 (“No ha estat una advertència, / ha estat una promesa / de grandesa / faraònica / copsada en una esberla de bocí”), era la primera mostra d’una intuïció que ha acabat sent certa. Uns anys després, i amb el compliment d’una carrera gairebé sense fissures, Josep Pedrals pot presumir d’haver publicat un dels millors llibres de l’any.

Dins d'una campana de vidre

El passat dijous, una expedició de gent diversa vam enfilar el camí cap a l'aventura. La corrua d'expedicionaris, formada per uns intrèpids una mica poca-soltes, buscàvem un bon lloc on parlar de llibres, on remenar-los, on tastar el gust de la conversa i el fet de compartir lectures. No pas cosa fàcil. No esperàvem, però, que la vetllada programada i la passió de descobrir un nou món ens portessin a un lloc com aquell oasi amb nom de plaça. L'Espolsada, es diu. Una plaça on hi ha molt d'espai, molt de bar, potser massa poca gent, potser massa ciment. Una plaça que, a hores d'ara, ja té nom de llibreria.

Llegeix l'article complet aquí

Josep Pedrals i El Romanço d'Anna Tirant

Versos Lliures 2012 #4. Hi ha esclatades amb molt gust, deixà escrit en un esquitx, no fa pas gaire, en Josep Pedrals. Mai millor dit, perquè la seva esclatada, a hores d'ara innegable i propagada arreu del país, deu ser de les més plaents que hi ha. El gust, si tenim en compte la presència massiva de gent que es va congregar a l'Esquerda, s'hauria d'apropar a alguna mena d'èxtasi col·lectiu. Tot un aplec místic de barroquisme popular, les maneres d'un trobar clus d'estar per casa. Aquesta vegada, el recital es vestia de gala i va esdevenir una sorprenent presentació d'El Romanço d'Anna Tirant (Labreu, 2012), que d'això es tractava. A l'escenari es van anar sentint veus que brollaven del llibre, la d'en Pedrals, les del gosset, la de l'inefable Quim Porta. Un guirigall lletrístic d'alçada i heli. Un rebombori pautat en un caos proper a la genialitat discursiva. Al mig, com a mestre de cerimònies -tot i que gens cerimoniós-, el poeta, el taxidermista, un Pedrals que esqueixava algunes parts del romanço, que en mostrava certes impudícies i un seguit de fragments ufanosos que feien venir salivera. Que d'això es tractava, també. A hores d'ara (li ve de naixement), en Josep Pedrals ja sap que a Granollers juga a casa. Així ho deixà escrit en el sonet diari del mateix dissabte, i així va ser rebut pel públic local en una nova visita (i ja en comptem tres!) al cicle que un dia va gosar inaugurar amb un recital memorable. Que per molts anys gosi tornar a casa, doncs.

Mireia Vidal-Conte i Anna Gual

Versos Lliures 2012 #3. Hi ha parelles de fet, parelles que s'avenen, parelles que fan bona parella i parelles que esclaten químicament. La Mireia Vidal-Conte i l'Anna Gual es trobarien en aquest útlim grup, força menys habitual en aquesta mena de trobades de veus, però -cal dir-ho- cosa més aviat usual en la desfilada poètica dels Versos Lliures. De moment, els dos recitals d'aquesta edició han tingut dues parelles d'una intensitat remarcable, d'una bellesa penetrant, d'una comunió que va més enllà de l'entesa puntual. Aquest dijous, el recital va ser la mostra d'una poesia que sap connectar, que sap trobar-se i també trobar un públic. La Mireia Vidal-Conte, contundent i expeditiva, marcant el vers amb el dit, assenyalant amb el mot i reforçant amb els bíceps. Una poesia de força, de musculatura, de potència. Entre els versos que va llegir, un record pel seu Orlando Natural, un llibre esplèndid editat per Labreu, però també molt d'espai per un llibre inèdit, Cinc centímetres, contundent i bestial. Promet, i molt. A l'altra banda, Anna Gual, que venia per substituir la baixa de darrera hora d'en Jaume Pons Alorda, poeta estimat al cicle (fins a l'edició d'enguany, era l'únic que havia vingut cada any) i recitador eufòric. Però l'Anna es va encarregar que ningú l'enyorés, almenys en aquella hora de poemes ben dits, de poemes que sabien arribar a les cavernes de tots els assistents, d'Implosions i d'inèdits que sabien abrigar. L'Anna va saber contagiar de vitalitat amb uns poemes magnífics, tan ben treballats, tan ben filats, tan i tan purs. I així, entre veus i efluvis, vam saber arribar a la fi, pensant que sí, que hi ha parelles que esclaten com si això fos assumpte de química.

Francesc Garriga: «Als meus versos vaig a matar»

Té 79 anys i és un els poetes més respectats per les noves generacions d'escriptors del país. Estimat, admirat i vigent, ja no està per romanços ni per floritures, depura fins al límit els poemes. Però, fora dels murs que ha edificat als seus llibres, es mou de manera generosa en l'art de la conversa, de la sobretaula, de la copa amb confidència. I mai no decep. "Acostumo a dir el què penso, i aquest és un dels avantatges de fer-se gran". Ser savi deu ser-ne un altre. I sí, sí que s'ha fet gran, gran de debò. Majúscul. Quina sort poder-lo gaudir més enllà de la petja que deixa als versos. Quina sort que aquest dissabte hagi deixat el seu occident per venir al nostre orient, tan gasiu, tan garrepa, tan d'aparador. Quina sort que, a més, hagi vingut a presentar el seu darrer llibre de poemes, Ragtime , acabat d'editar per LaBreu Edicions i tan fresc encara. Un llibre que segueix l'essència de Camins de Serp , la seva anterior obra, amb un fil comú: la presència de la mort.

Llegeix l'article complet

Jordi Nopca i Max Besora

Versos Lliures 2011 #4. El quart recital dels Versos Lliures va ser, alhora, sec i tendre. Va raspar i va eixugar. I tanmateix, va ser tot la mateixa cosa. A l’escenari, dos narradors personalíssims, intransferibles i amb una obra que ha d’esclatar, en un futur no gaire llunyà, de la mà de la Cicuta. Dos veus en un escenari, sense actitud incendiària, però amb un contingut de guspira immediata. En cap cas la rialla, sempre el somriure. L’hora que va durar el mostrari de poemes i situacions de Jordi Nopca i Max Besora va ser un divertimento fresc i contundent, malgrat que el gest no volgués mostrar-ho. Dos poetes agradables en la proximitat i tallants en el discurs, que van entretenir i agradar un públic que ja les ha vist de tots colors i que, malgrat tot, encara es deixa sorprendre. Max Besora va esbombar els mots amb vehemència, i va declamar, amb estil inapel·lable, uns relats on els protagonistes semblaven víctimes i també botxins d’una autodestrucció massa real, sense deixar de ser proper, immens i senzill. Jordi Nopca va afilar les urpes i va disseccionar realitats -del tot aprehensibles- que sortien del pap vestides amb una aparent ingenuïtat. Engany i més engany. Paraules ben dites i ben posades. Motiu de celebració aquesta edició 2011 dels Versos Lliures. Cada dia n’hi ha proves.

Jaume C. Pons Alorda i Tomàs Arias

Versos Lliures 2011 #3. Hi ha recitals que generen complicitats i ambients difícils de repetir i de descriure. N’hi ha pocs, però, que a més de fer-ho, també aconsegueixin una comunió gairebé extrema amb públic, local, ambient, emotivitat, bossa del lacrimal, estómac, goig i feridura. I així fou. El tercer recital d’aquesta edició dels Versos Lliures va ser una constatació que tot això és possible i que, a més, pot esdevenir un vespre qualsevol. L’escenari, reservat en exclusiva, tal com ja va passar l’any passat, per a dos autors de Labreu edicions, va comptar amb la presència de dues bèsties poètiques. En primer lloc, un vell conegut, ja tot un sospitós habitual, Jaume C. Pons Alorda: tercera ocasió en què s’esgargamella en públic al cicle i únic poeta que ha estat en totes les edicions anteriors (tot un rècordman). En segon lloc, Tomàs Arias: primera vegada que venia, i no pas l’última, de ben segur. El recital va ser un mostrari contundent de saviesa, bestiesa, bestialitat, concisió, exuberància, comunicació, joc, amor al fet i amor al giny. Pons i Arias, Arias i Pons, un aiguabarreig amb arestes i conjuncions en èxtasi. Els assistents, figurants vestits d’atònites calaveres que somreien, aplaudien, resplendien i es deixaven entabanar per l’aire hamelínic de dues de les veus més apassionades i interessants del panorama català actual. Un goig que certifica l’aposta de qualitat de cada jornada de recital d’aquests VS’11. Ah! En tercer lloc, i allà, al fons, gairebé amagada, l’Ester Andorrà. Editora i deessa, fragment d’ànima i un molt de mans de Labreu Edicions, l’editorial que ja ha guanyat un espai, totalment merescut i suat, entre les glòries de la història d’aquesta vella, malparlada i de vegades també apassionant, literatura catalana. Gràcies per ser-hi!