L'estereotip diu que Ben Stiller viu encasellat en la comèdia absurda i en l’slapstick més tronat. Com aquesta, hi ha veritats a mitges que acaben sent certeses inalienables, per desgràcia dels seus massacrats protagonistes. En el cas d’Stiller, la ganya i el disbarat tapen un rastre traçat a base de digna filmografia, que mostra –si es té ganes d’abominar d’idees preestablertes– una lloable intenció de jugar amb diversos registres i, en els seus productes més personals, d’allunyar-se de la vulgaritat del boc gros. Sense arribar a ser un fi estilista –“ni està, ni se le espera”–, des del seu debut a Reality Bites (el gran testament de la generació X), que Stiller gaudeix saltant entre allò que s’espera d’ell i allò que no. En aquest trànsit, on no arriba el seu talent hi arriba l’autoironia, el pòsit de la maduresa, una evident visió crítica i l’habilitat per ser un singular cronista d’una època. The secret life of Walter Mitty (2013). allunya Stiller d’allò previsible a través d’una història que vol ser transcendent i que acaba sent estranya. Però, de res servirà que el que veiem sigui difús, o que s’estableixi una distància insalvable entre Mitty, l’aventura i els espectadors. Tant se val que la màgia de l’art d’explicar agafi la forma de discurs d’estil, perquè Stiller hi és, amb la intenció de tornar a ser lluny del seu propi estereotip, com si aquesta posició i el pòsit que en queda fos allò que en fa, realment, un autor.
